Política Última actualització Diumenge, 23 de març de 2014 05:00 h

De la batussa gratuïta al supremacisme lingüístic

La jungla del procés a trenta-tres setmanes del dia D. Alguns personatges clau de la setmana: J.C. Girauta, Jordi Graupera, Andreu Mayayo , Pere Navarro, Xavier Sala i Martín, J.Ignacio Wert

Miquel Perez Latre ( @Granollacs ) Arxiver i Historiador.- Els darrers set dies ens han deixat una eclosió d’espanyolisme malhumorat: a mesura que el temps avança i la determinació dels protagonistes del procés es consolida, la posició antidemocràtica dels qui neguen la consulta és fa més i més insostenible. Per això hem passat de la fase de la por a la de l’insult. I tot plegat, enmig d’un procés de recentralització que fa saltar (per desconsol de l’establishment nostrat) les darreres tanques de protecció de l’autonomisme. Aquests són alguns altres personatges clau de la setmana.

Girauta, Juan Carlos(candidat de Ciudadanos).
La batussa com a objectiu.
L’únic candidat que, tot i ser-ho, continua amb plaça fixa a les tertúlies comtals, el que escriu llibres per explicar-nos perquè ell votarà no però sense deixar-nos votar als altres, torna a la seva tàctica habitual de muntar-la ben grossa a la primera oportunitat. Ara, a compte del full de ruta de l’ANC per arribar a la independència (repeteixo, independència, de quin coi de cop d’estat parla?). La histèria els pot. Saben que van camí de perdre i busquen brega desesperats. I si hi ha una cosa que els sap greu és que una clara majoria dels catalans hagi decidit desvincular-se d’Espanya sense que s’hi hagi produït un sol acte violent. Sense que es mogui una fulla. Amb debat intens però sense divisió. Amb una pau i una tranquil·litat eixordadores. Això els treu molt, però molt de polleguera. I com tothom sap la indiferència és el càstig més feridor.
 
Graupera, Jordi(periodista i filòsof).
Perquè guanyarem.
Dimarts, en Graupera participa a la tertúlia dels matins de la ràdio comtal. Per a ell, de Nova York estant, són les quatre de la matinada. Li pregunten si ho fa abans o després d’anar a dormir. Explica com, després de veure tranquil·lament una pel·lícula fins a la mitjanit, dedica tres hores a preparar la seva intervenció. Joves i sobradament preparats. Una explicació en un sol impacte de perquè guanyarem. El mateix dia, la darrera enquesta del CEO explica que els partidaris de la independència oscil·len entre el 33,9% dels qui no tenen estudis i el 67,7% dels qui gaudeixen de graus universitaris. Per això guanyarem, perquè disposem d’una legió de gent formada que ha fet de l’assoliment de la llibertat plena el seu objectiu generacional.
 
Mayayo, Andreu (professor Història Contemporània a la UB).
Guanyar temps desesperadament.
En Mayayo és un espanyol sincer: naturalment, hi té tot el dret. El mateix que el 32% dels qui en aquest país (segons el darrer estudi del CEO) se senten tan catalans com espanyols però, tot i així, desitgen que Catalunya esdevingui un nou Estat d’Europa. Sap, però que el temps del tripijoc de les elits s’exhaureix i actua a la desesperada. Diu que anem massa de pressa. Que els espanyols bons arribaran algun un dia a l’altra riba. Quan l’escolto no puc més que imaginar-me’l vestit de sans-culotte o de bolxevic, tot cridant a la carrera fins a perdre l’alè, mentre es queda enrere: atureu-vos germans, no prengueu encara la Bastilla, ni el Palau d’Hivern, que la monarquia i el tsarisme tenen reforma. I fa molt progre.
 
Navarro, Pere(primer secretari del PSc).
Estafa federal.
El cap de setmana passat es confirmava el fet que Javi López (el guanyador de les primàries súper transparents de les que mai es va poder saber el resultat per agrupacions locals), finalment, ocuparà un meritoríssim sisè lloc a les llistes socialistes espanyoles. Darrera la candidata dels companys bascos que, com tothom sap, aporten molts més vots. Gran pes de la teva aposta, Pere. Tot un reconeixement d’en Rubalcaba. Excel·lent negoci. A més, la segona candidata dels catalans anirà a les llistes en la posició número quinze. Així que, si les enquestes no empitjoren, el segon diputat pot anar de pèls. CiU i ERC, cadascun d’ells, podrien assolir el doble de representants que el PSc al Parlament europeu. Gran negoci, Pere. Tu sí que en saps. Com no hem de confiar en tu per solucionar el plet entre Catalunya i Espanya?
 
Sala i Martín, Xavier(professor d’economia a la Columbia University).
Progres conservadors.
A través dels mitjans o presencialment arreu del país, continua amb la seva master class sobre la necessitat d’un estat propi. Després de cantar les quaranta al mateix Durao Barroso, ara destrossa amb enorme eficiència un dels arguments preferits del dependentisme, de Loquillo a Javier Cercas: la crítica a la nostra aspiració de plena sobirania com a una suposada aventura incerta. Aquest recurs (camuflat) per falcar l’statuo quo (curiós en qui es presenta com a estendard del progressisme), que ignora amb voluntat d’engany els costos de mantenir la dependència, em porta directament el pensament a un altre moment històric de ruptura possible: el 1975, quan la construcció d’una democràcia era també per a alguns només un camí ple d’incerteses. Perquè, certament, els canvis només son aventures si es contemplen ben enfonsats des del sofà de la complaença, sigui amb el franquisme, sigui amb la dependència.
 
Wert, José Ignacio (ministre espanyol d’Educació, Cultura i Esport).
Ministre de supremacisme.
La piconadora recentralitzadora del nacionalisme espanyol continua la seva feina inalterable. La política lingüística a Catalunya (també) ja es decideix a Madrid. Aquesta setmana hem vist com el ministre manté la voluntat d’aplicar la nova Llei d’Educació el curs vinent. El començarem, tal i com ha fet la consellera Rigau en no assistir a la reunió, amb insubmissió. Més samarretes verdes. El supremacisme castellà pren en aquest àmbit la seva expressió més salvatge: un nen de llengua materna espanyola val per vint-i-quatre nens catalanoparlants i als centenars de milers de valencians que exigeixen l’escolarització en la seva no se’ls reconeix exactament el mateix dret. Cal suposar que tot plegat acabarà amb un fort rebés als tribunals europeus. Perquè és difícil consagrar legalment la diferència entre la metròpoli i les colònies d’una manera més bèstia.
 
 
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.

---

Notícies relacionades