Negar-nos la sobirania, ajudar-nos a desconnectar
La jungla del procés a trenta-dos setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: Cristóbal Montoro, F. Pérez de los Cobos, Encarna Roca, M. Rodríguez Sol, Toni Soler i Shakira
14
CarregantMiquel Perez Latre ( @Granollacs ) Arxiver i Historiador.- Més enllà del traspàs d’Adolfo Suárez, l’altra gran notícia d’aquesta setmana ha estat la sentència del Tribunal Constitucional contra la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya. El resum és senzill de fer: no som ningú i no tenim dret a declarar res, això sí, si els espanyols volen, potser ens deixaran votar sobre alguna cosa, però en cap cas toleraran l’autodeterminació de la nostra comunitat política. Tot un detall. Tercera via envasada al buit llesta per al consum.
Montoro, Cristóbal (ministre espanyol d’Hisenda).
“A robar carteras”.
Increïblement, ha costat molt, massa, que no passés desapercebuda. La notícia tanca el cercle de la misèria moral que el règim polític espanyol ha perpetrat durant anys al caliu de la bombolla immobiliària. Parlo, naturalment, de la gestió de la fallida de les autopistes radials de Madrid. El mecanisme és clarament delictiu. Primer es genera un negoci irreal amb l’únic objectiu d’enriquir les constructores amigues. Per disposar del capital necessari, s’obliga els bancs intervinguts políticament a finançar-lo. Amb l’execució de l’obra cobren tots els qui han de fer-ho. Finalment, una vegada assumida la fallida de les empreses concessionàries que havien de gestionar el negoci fictici, l’Estat acaba assumint el 50% dels seus deutes amb els bancs creditors a través d’una quitançaper valor d’entre 3.500 i 6.000 MEUR. Senzillament espectacular. Per cremar-ho tot. Sobretot, si a sobre ets català.
Pérez de los Cobos, Francisco (president del Tribunal Constitucional).
De quatre grapes.
No el confongueu amb Francisco de los Cobos, secretari de l’emperador Carles I: les nissagues de poder castellanes són eternes, travessen tota mena de règims, però potser no donen per a cinc segles. L’home encapçala un TC, el d’ara, de forts tints catalanòfobs. Són uns cracs. No se’ls podia demanar més. El 23 de gener de 2013 el Parlament fa formular una mera declaració de principis sense execució fins a nova ordre via consulta al poble. Una simple desiderata política. Però la voluntat d’abassegar els pot. Podrien haver eludit el xoc amb l’argument que es tracta d’un simple exercici d’opinió. Però no. A sac. A rebentar-ho tot. I a sobre, per unanimitat! Sí, des d’una platja del Carib, sense un sol vot discrepant contra la censura a la voluntat de dos terços dels vots del Parlament. Gràcies, TC.
Roca Trias, Encarna (magistrada del Tribunal Constitucional).
Indignitatis causa.
Amb evidents problemes de consciència, la catedràtica de la UB proposada en 2012 pel PSOE (hores abans que el seu TC llancés un nou atac contra el dret civil català), ha hagut de justificar davant dels mitjans catalans el seu vot favorable a una sentència que estableix que el principi democràtic és de rang inferior a la Constitució o que l’autonomia de Catalunya emana de la “carta magna” de 1978, passant-se pel forro la història del seu propi país. A mi em sembla molt bé que la senyora Roca hagi emprès de fa anys una exitosa carrera als màxims òrgans de la judicatura espanyola encarregats de trinxar-nos, però, per coherència, cal exigir-li que ens retorni la Creu de Sant Jordi. Anar de col·lega del maltractat pujada a la gepa del maltractador no va. Tot alhora no pot ser.
Rodríguez Sol, Martín (fiscal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya).
Donde digo Diego.
Tot passejant per les immediacions de la fiscalia del TSJC, em sembla veure un fiscal famós amb tots els dits de la mà estesa ben marcats a la cara. Diuen que l’actual fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit apagar l’incendi a corre-cuita i rectificar mitjançant una insòlita nota de premsa el pronunciament anterior de Rodríguez Sol, en el qual es considerava objecte de debat possible la constitucionalitat de la Consulta; tot plegat, abans de veure la seva trajectòria rectificada cap a la porta de sortida. La conclusió és ara, se suposa, que la Consulta no té acolliment legal possible. País de pandereta. Divisió de poders inexistent. Ara que finalment ens hi estem posant de veres, hem d’esforçar-nos molt per fer un país més presentable.
Soler, Toni(periodista i historiador).
Col·locar-los a lloc.
Del incontenible allau de tinta que es vessa durant la setmana sobre la figura d’Adolfo Suárez excel·leix l’anàlisi que ens ofereix l’autor principal del Polònia. Com gairebé sempre, la seva columna dels diumenges al diari Ara esdevé un veritable referent de sentit comú. Suárez hi treu el cap retratat serenament com un pragmàtic decidit a saltar-se la legalitat per tal de fer front a un moviment popular (l’anhel d’autogovern), desfermat a Catalunya amb actors perillosos (socialistes i comunistes), que amenaça amb endur-se per davant el seu projecte de suau reforma política. És preferible un Tarradellas vell que li degui tot el seu nou “poder”, encara que per portar-lo calgui restablir una institució procedent de l’anterior legalitat republicana. La distància amb l’enfollit capteniment actual del govern espanyol respecte a Catalunya no pot ser més essencial.
Shakira(cantant).
Spot mundial.
Tot l’agraïment. El seu gest d’ara és la cirereta del país. Fa temps que la cantant colombiana amb arrels al nostre país ha fet promoció de Barcelona en uns quants dels seus clips. Ara, la seva versió particular del Boig per tu recorre el món i (com el famós anunci coetani i polèmic dels auriculars d’en Cesc Fàbregas) porta implícitament la denúncia de la xenofòbia anticatalana arreu. El cas ha servit per fer patent que la nostra causa guanya complicitats sobretot als mitjans anglosaxons. Al llarg de la setmana, diversos diaris nord-americans (el darrer, el Wall Street Journal) han acabat mostrant el seu astorament pel fet que el sol propòsit de cantar en català pugui esdevenir casus belli contra algú. Shakira ha estat valenta, tot i els potencials perjudicis, capaç d’anar més enllà que moltes de les nostres grans figures públiques d’abast internacional.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.
Imprimir
Enviar
LA VERDAD OS HARA LIBRES. . . O UN POCO MENOS TONTOS.
#60 CATALUNYA PATEIX CALOR, SÍ, PERÒ TU PATEIXES UNA...
Actualitat