
Avançant entre miserables
La jungla del procés a trenta-una setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: Enric Millo, Galdric Peñarroja, Irene Rigau, Antonio María Rouco Varela, Soraya Sáenz de Santamaría i Manuel Valls
Miquel Perez Latre ( @Granollacs ) Arxiver i Historiador. En contrast amb el joc brut dels aparells de l’Estat, les amenaces dels rovellats estaments del vell règim, la permanent apel·lació a la por i l’enyorança de la violència per part del dependentisme català, l’esclat d’alegria de la gigafoto ha estat aquesta setmana l’aperitiu de l’anunci de les grans mobilitzacions que viurem intensament entre l’11S i el 9N, que ben segur canviaran per sempre més el futur del nostre país: agafeu-vos fort que el procés accelera! Aquests són alguns dels personatges clau de la setmana.
Millo, Enric (portaveu del PP al Parlament).
Jugant a demandar.
M’entra un atac de riure quan llegeixo al diari comtal que “el PPC estudia denunciar la web ‘Nova Terra Lliure’ por enaltecimiento del terrorismo”. Naturalment, el partit parla per boca del senyor Millo un autèntic expert en estudiar demandes... i mai presentar-les. Que li ho preguntin sinó a Joan Puigcercós, que fa mesos que espera a rebre la citació arran d’haver desvetllat l’intent de l’ara popular d’anar a les llistes d’Esquerra. Es tracta, naturalment, d’enfangar el camp. D’embrutar l’independentisme tot barrejant-lo amb la violència per la via de connectar-lo a una web l’autoria de la qual (probablement, el mateix CNI) ningú no coneix. I és que, amics i amigues, necessiten desesperadament crispació i violència. Troben tant a faltar Terra Lliure que si no existeix se l’inventen! Estan fatal.
Peñarroja, Galdric (coordinador de la gigafoto de la Via Catalana).
Alegria contra negror.
Segur que molts ho haureu fet. A mi m’alegra l’estona. Entreu a un tram qualsevol i llisqueu d’esquerra a dreta. Les cares de felicitat del personal ho diuen tot. Hem de guanyar per nassos, perquè només fem que proposar i engrescar. I ells només prohibeixen i neguen. L’esclat d’alegria de la publicació de la gigafoto coincideix amb la celebració a Tarragona de l’assemblea de l’ANC i la previsible confirmació, quan llegiu aquestes lletres, que el gran acte de l’Onze de Setembre d’enguany tindrà com a objectiu omplir de dalt a baix la Diagonal amb dos milions de persones. Ens hi deixarem la pell. Disculpeu només un però, crec que hem decidit massa aviat desaprofitar l’excel·lent oportunitat que ens oferien les eleccions europees del 25 de maig: un servidor pensa, almenys, votar vestit de groc.
Rigau, Irene (consellera d’Ensenyament).
Veritats indirectes.
Hem descobert que a Catalunya s’està trencant un model, el d’immersió, que ni tant sols s’estava aplicant a la pràctica. Ara hem confirmat (com flairàvem) que, segons admet el propi Departament, un 14% dels centres catalans no practiquen la immersió lingüística i en el cas de l’escola concertada objecte de la demanda que ha sortit a la llum aquesta setmana, el català no és ni tan sols majoritari. Imagineu-vos i això és segons les dades proporcionades pels mateixos centres! La realitat, és evident: hi ha encara molts professors monolingües castellanoparlants, precisament, a les zones que més ho són en general per composició demogràfica. No som, doncs, només davant una batalla contra el model, sinó en una guerra total contra la nostra llengua. I el camp de batalla el tenen ben clar: tot el domini del lingüístic, arreu on s’empri el català.
Rouco Varela, Antonio María (cardenal arquebisbe de Madrid).
Actituds poc cristianes.
He assistit a les xarxes socials a interessants debats sobre si l’anticatalanisme fou o no un dels motors essencials de l’esclat de la Guerra Civil espanyola. A mi em sembla que sí. Per als qui ho dubten, aquesta setmana el cardenal Rouco Varela ha pres novament protagonisme amb la seva habitual manca de caritat cristiana, fent ús de la seva funció religiosa per defensar l’ideari polític de l’espanyolisme radical. Ras i curt, ha aprofitat el funeral d’estat d’Adolfo Suárez per a advertir/amenaçar contra les actituds, així en present, que poden causar una Guerra Civil. Si fins ara ens escandalitzava amb la seva defensa de la unitat d’Espanya com un bé moral, ara ha passat a practicar l’amenaça, a compte de la violència que poden provocar els seus. Molt, però molt trist.
Sáez de Santamaría, Soraya (Vicepresidenta del govern espanyol).
Quan l’assassí t’acusa d’assassinat.
Parlant de fraus, diumenge passat ens visitava la responsable de la principal tupinada electoral de la “democràcia espanyola”, perpetrada amb motiu de les darreres eleccions catalanes, amb la intervenció del CNI per acusar falsament Mas de tenir comptes a Suïssa. La vicepresidenta ens va fer saber que vetllarà, entre altres coses, perquè els catalans no perdem el dret de vot a les eleccions europees i perquè conservem la nacionalitat espanyola: és molt curiós perquè són dues coses que depenen estrictament de que Espanya no ens veti i de que no prengui la nacionalitat a qui no vulgui perdre-la. Ens acusa d’accions que nomes pot dur a terme l’Estat espanyol voluntàriament. Que ningú reclama des de Catalunya. Perquè és només la Moncloa qui amenaça cada dia. I això, en una societat normal (millor si no se n’assabenten) no funciona.
Valls, Manuel (primer ministre francès).
La mirada dels altres veïns.
Els sobiranistes hem llegit aquests dies una autèntica profusió d’arguments a favor i en contrade la conveniència que sigui Manuel Valls, fill de català, francès de nacionalitat des dels dinou anys, qui probablement hagi d’entomar des del Palau de Matignon les passes més decisives del procés cap a la independència de Catalunya. De moment, hem comprovat que fins ara Hollande ha callat com un mort. Només el temps dirà si ha estat oportú o no. En tot cas, sí hi ha una cosa que podem afirmar a hores d’ara (amb totes les prevencions que la política de la República aplica a la Catalunya Nord): a hores d’ara un fill d’immigrant català ocupa un lloc més alt a França del que cap aborigen del nostre país ha aconseguit a la metròpoli al llarg dels darrers cent anys.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.
Notícies relacionades
- Negar-nos la sobirania, ajudar-nos a desconnectar 30.03.2014.
- La Transició ha mort, visca la República Catalana 29.03.2014.
- De la batussa gratuïta al supremacisme lingüístic 23.03.2014.
- Entre la impotència i el pànic, criminalitzar l’Assemblea 22.03.2014.