Mai reconeixerem l’annexió de Crimea
La jungla del procés a vint-i-nou setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: Soraya Sáenz de Santamaría, Sonia Sierra, Daniel Sirera, Maïthé Sanchez-Schmid, Xavier Vidal-Folch i Carles Viver Pi-Sunyer
53
CarregantMiquel Perez Latre ( @Granollacs ) Arxiver i Historiador.- Descartada l’opció de convèncer un sol català dels avantatges de mantenir la dependència, diuen que Espanya fia de forma creixent el seu futur incert d’unitat política al blindatge que li pugui oferir Europa. Els espera una greu decepció. El sentit comú indica que els europeus diuen ara el que correspon als seus interessos i quan la independència sigui un fet irreversible que pugui inestabilitzar-los greument, també, o sigui, exactament el contrari. Un bon exemple: l’afirmació que Europa i els Estats Units mai, però mai, mai, mai, acceptarien l’annexió russa de Crimea, que ha durant exactament un mes. Aneu prenent nota. Aquests són alguns dels personatges clau de la setmana.
Sáez de Santamaría, Soraya(vicepresidenta del govern espanyol).
Morro descomunal.
De la mà de l’hipòcrita major del regne, José Manuel Lara, aquell que predica tot el dia dialeg i moderació mentre paga la nòmina i propaga els insults de Carlos Herrera i Francisco Marhuenda, diu que la vicepresidenta del govern espanyol està preparant una sorpresa per al Dia de Sant Jordi. Sembla que l’editor tocarà la campaneta per convocar a una foto simpàtica els editors catalans envoltant la vicepresidenta, una image que manifesti el suport del Regne d’Espanya a la nostra cultura. Im-pre-ssi-o-nant. Els mateixos que neguen l’ús del català a Europa, el seu mateix nom a l’Aragó, l’ensenyament de la llengua a milers i milers de xiquets valencians considerats de segona i que l’eliminen a cop d’expedients contra la comunitat educativa a les Illes Balears. Cal ser molt miserable per proposar-ho i per prestar-s’hi.
Sanchez-Schmid, Maïthé(diputada nordcatalana al Parlament Europeu).
Desmuntant mentides.
El temps posa la propaganda de l’Estat espanyol i el dependentisme català al seu lloc. Cada setmana que passa, a mesura que l’espanyolisme s’encastella més i més en el no a tot, més veus a Europa ens desemboiren el camí. El paper de la premsa és fonamental, però també comencen a escoltar-se veus de l’àmbit polític: és el cas d’aquesta diputada perpinyanenca, escollida parlamentària de l’any 2014. Ras i curt: considera que el d’Escòcia i Catalunya, si continua endavant el procés de secessió, constitueixen un cas no previst als Tractats, que es resoldrà a través d’una sortida política negociada, d’acord amb el respecte al principi democràtic. N’estàvem convençuts, però va molt bé que ens ho recordin fins i tot des del país dels jacobins.
Sierra, Sonia(doctora en Literatura Espanyola).
Acivisme de l’odi.
Disculpeu avui una referència personal, de blogaire. Si alguna cosa caracteritza el dependentisme és la dificultat, per manca de nivell intel·lectual, per omplir els espais que els mitjans de l’establishment els ofereixen a cabassos. Per això els mateixos personatges es multipliquen arreu, matí, tarda i nit. Aquesta setmana he comès l’error d’intercanviar impressions a twitter amb aquesta hooligan de Ciudadanos, autora de contribucions tan notables al pensament polític com la distinció entre autodeterminació interna i externa. He confirmat les pitjors expectatives. La nostra breu conversa (que no es repetirà) va acabar amb aquestes dues piulades de la senyora Sierra: “Espanya no ha de seduir a ningú, qui vulgui marxar, que marxi. Cada dia surten avions” i “doncs ja ho saps, cap al Prat!!! #aire”. Imagineu-vos que expessions com aquestes haguessin viatjat en direcció contrària. Autèntica misèria moral.
Sirera, Daniel(exlíder del Partido Popular a Catalunya).
Aigua que se’ls escola.
Des de l’ens que hauria de vetllar sobretot per l’existència al nostres país d’uns bons mitjans, des de criteris professionals i de pluralitat, l’anomenat Consell de l’Audiovisual de Catalunya, però que els partits han convertit en un cementiri d’elefants amb personatges com l’exconsellera socialista Carme Figueras, el dependentisme ha llançat aquesta setmana la seva croada contra la nova televisió del grup El Punt Avui, un projecte nacionalment compromès llargament cobejat per Nicola Pedrazzoli: es veu que la caverna madrilenyai l’establishment català poden acaparar anys i anys llicències amb canals d’anuncis 24 hores sense haver de retre comptes ni complir sentències judicials de tancament, però que és un escàndol que milers i milers de catalans puguin tenir finalment un referent televisiu que respongui als seus anhels d’un nou Estat per a Catalunya. De pena.
Vidal-Folch, Xavier (periodista).
Especialitat en plats precuinats.
L’article de la setmana ha estat, sense dubte, aquest de l’exdirector adjunt del diari de capçalera de l’esquerra espanyola(i espanyolista). Després del darrer no del Congrés hi ha signes d’autèntica desesperació a la bancada socialista: abans d’haver de fer-ne boicot pràctic, cal aturar al cost que sigui la Consulta del proper 9 de novembre. Es tracta de repetir l’operació Transició espanyola: ordir la Gran Ensarronada II. Vidal-Folch ofereix un ampli ventall de camins que van de la reforma agreujada a la inclusió d’una addicional a la Constitució, guarnides amb mencions helvètica i l’alemanya. Totes elles tenen una cosa en comú: el despatxisme. Les podrem votar només quan les elits que ens han deixat on som les hagin emplatat i amanit. Quan l’esquerra fa propostes així, d’aquest menyspreu pregon a la voluntat popular, s’entén perfectament el perquè del seu actual descrèdit.
Viver i Pi-Sunyer, Carles (president del Consell Assessor per a la Transició Nacional, CATN).
Principis europeus.
Dóna gust comprovar l’honestedat dels uns i comparar-la amb les permanents trampes dels altres. És bo saber que estàs del cantó no només dels teus, sinó també dels qui juguen nét. És tan senzill com comprovar com es presenta la informació. Dilluns el CATN feia públic el seu sisè informe sobre el procés, en aquest cas, sobre l’encaix del nou estat català a la Unió Europea. D’entrada, plantejava els quatre escenaris possibles i la solució considerada més raonable, basada en la prevalença d’una solució política que preservi sobretot els interessos econòmics de tots els actors en joc. Davant d’aquesta pluralitat raonable, el dependentisme, una vegada i una altra, sempre ofereix un sol escenari: l’hecatombe absoluta. És així com la credibilitat d’uns i altres és on és.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.
Imprimir
Enviar
Xirivella
#60 CATALUNYA PATEIX CALOR, SÍ, PERÒ TU PATEIXES UNA...
Actualitat