Espanya entra en alerta màxima

La jungla del procés a vint-i-cinc setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: Joan Carles I, María de los Llanos de Luna, Alfredo Pérez Rubalcaba, Montserrat Puigbó, Antoni Puigverd i Alicia Sánchez Camacho.

33  

( 20 vots )

 Carregant

Miquel Perez Latre ( @Granollacs ) Arxiver i Historiador.- Diversos indicis en aquests set dies, de Brussel·les a la Zarzuela, apunten a una acceleració del procés: mentre a Madrid es preparen per aplicar mesures repressives des del consens urgent d’un moribund bipartidisme clàssic, a la Unió Europea comencen a assumir que anem de debò; entretant, els casos Navarro i Sánchez Camacho han rebentat amb virulència per mostrar, una vegada més, la manca d’escrúpols amb la qual el dependentisme està disposat a empastifar la majoria dels catalans. Aquests són alguns dels personatges clau de la setmana.
 

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

bestiari, bestiari del procés

Joan Carles I(rei d’Espanya).
Alerta vermella.
Mitjans espanyols relaten que la proposta de Gran Coalició de Felipe González no va ser cap ocurrència formulada a cop calent. Probablement, es tracta de les primeres passes d’una idea cridada a tenir recorregut. Segons sembla, en formular-la, l’expresident espanyol venia d’una audiència amb el cap de l’Estat, al qual va exposar la necessitat d’una fórmula com aquesta a fi de prendre les mesures necessàries per liquidar el front català amb el consens dels dos grans partits espanyols, amenaçats per un esmicolament electoral futur que tindrà la seva primera baula el 25-M. González va advertir el monarca que, en cas de crisi total, només el PPSOE podrà garantir-li la continuïtat dinàstica. Signes que entrem en una fase decisiva.
 
Llanos de Luna, María de los (delegada del Govern espanyol a Catalunya).
Acció colonial.
L’activitat de la representant del govern Rajoy a Catalunya és un veritable cant a l’entesa. Una crida permanent a la tercera via. Un deler federalista. Presumpta malversadora massiva de fons públics, aquesta setmana hem sabut que l’exdiputada del Partido Popular ha interposat al llarg del seu mandat 267 procediments judicials contra ajuntaments catalans per coartar la seva llibertat d’opinió política i d’associació, per impedir-los prestar serveis o per obligar-los a penjar la bandera espanyola a les dependències municipals. A hores d’ara, en 64 casos, els tribunals ja han rebutjat les seves actuacions, que només busquen ofegar la veu dels discrepants a la piconadora espanyola i imposar uns símbols. I a mesura que ella els fa onejar més grans en tamany, una majoria més àmplia de catalans els deixa de sentir com a propis.
 
Pérez Rubalcaba, Alfredo(secretari general del PSOE).
Credibilitat zero.
Quan la motxilla de les accions polítiques del passat recent pesa tant i tant, la credibilitat és impossible. Les enquestes així ho acrediten: el Partido Popular declina a gran velocitat però els socialistes espanyols no recullen ni un suport, al contrari, s’enfonsen a plom des dels pitjors resultats de la seva història. Per a una immensa majoria no són cap alternativa real. Diu el líder (provisional) dels socialistes espanyols que les fronteres no li agraden, que són de dretes. D’un simplisme rampant. Perquè allò que és realment reaccionari és que alguns pobles (segons sembla superiors) tinguin dret a mantenir-les i blindar-les (Espanya), a l’hora que acusen de voler-les construir (en tot cas, serien com les seves) als qui no les reclamen, només perquè pensen en un nou país interconnectant amb els veïns i amb el món.
 
Puigbó, Montserrat (senyora de Terrassa, àlies #TietaBorroka).
El més baix de la política.
El final de la història ha resultat entre oníric i grotesc. El primer secretari del PSc, ha quedat ferit de mort, a l’espera que la plantofada de la nit del 25 de maig li faci encara molt més mal. El definitiu. La seva actuació en el cas que ens ocupa passarà als annals del ridícul polític. Explotació d’una baralla de nivell propi de parvulari que fa autèntica vergonya aliena. Haver-se’n aprofitat per criminalitzar la majoria dels seus compatriotes només assenyala quin és la seva alçada. Sobretot, tractant-se d’algú que, dia sí dia també, exigeix als altres polítics que expliquin tota la veritat als catalans. Encara esperem una ronda pels mitjans (fins i tot va intoxicar The Economist) per desmentir-se.
 
Puigverd, Antoni (escriptor).
Prendre Raimon com a hostatge.
En l’estela d’Esperanza Aguirre, ben curiós el fosc mecanisme psicològic que ha portat aquest representant insigne del dependentisme mel·liflu a prendre com a hostatge (en aquest article del diari comtal) el bo d’en Raimon per defensar la seva lliure trajectòria de tants anys com a opinador contrari a la plena sobirania de Catalunya, al servei de l’autonomisme. Se suposa que l’escriu indignat per denunciar una allau de crítics contra el cantant valencià (tot i que no en cita ni un de sol, per valorar la seva importància social i intel·lectual), quan en realitat parla dels atacs contra ell. Denuncia una vigent divisió del catalanisme, que no l’afectava gens ni mica quan l’autonomisme que professa tan fidelment en temps difícils hi era àmpliament majoritari. Puigverd, llançat, acaba així, implícitament, per autodefinir-se, sense més, com un heroi de la resistència.
 
Sánchez Camacho, Alicia(presidenta del Partido Popular a Catalunya).
Afers d’interès públic.
Aquesta setmana hem conegut la decisió judicial que reconeix el valor públic de la informació continguda a la famosa gravació del restaurant la Camarga, presumptament organitzada per la líder dels populars a Catalunya amb l’objectiu d’obtenir informació per a la guerra bruta contra el nacionalisme català. La jutgessa ha desestimat la demanda interposada contra El Triangle i ha obligat Sánchez Camacho a fer-se càrrec dels costos del procés. És necessari que aquells que viuen d’un salari públic i desenvolupen funcions polítiques tan destacades no només comparteixin amb tots els ciutadans la informació de la que disposen sobre possibles delictes, sinó que també es mostrin transparents en l’expressió dels seus valors personals.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.
 

Notícies relacionades

33 comentaris

Imprimir Enviar