“En Moisès era viu” @EmquedoaBCN
Un nou capítol de la novel.la @emquedoaBCN crònica d’una ocupació” que el directe!cat està publicant
9
Carregant@EmquedoaBCN capítol XI.- La mallerenga sortia de bon matí per una finestra i no tornava fins poc abans de fer-se fosc. Ella complia amb la seva part de forma rigorosa. La Margarida i jo ens esforçàvem per complir amb la nostra. En Met feia la seva vida i de tant en tant fèiem petar la xerrada, més que res per veure con anaven els meus progressos. En Januskoff ens cuidava de meravella. Així varem passar uns deu dies. “
La Margarida no es veia en cor de sortir al carrer mig per por, mig per vergonya. La veritat és que se li havia passat la tos i feia més bona cara. Jo vaig decidir no moure’m del pis per així curar-me més ràpid de la cama, només baixava a comprar el diari i així em tocava una mica l’aire- un dia vaig posar un telegrama a la meva família, ja que no tenen telèfon, per dir-los que estava bé, que no patissin.
De fet amb la feinada que em donava l’ocell, no tenia massa temps per res mes. La cosa anava així: quan la Sephiroth arribava se n’anava a menjar escaiola i veure aigua que el servent sempre li tenia a punt. Un cop s’havia refet volava cap a la cambra on ja l’esperàvem ella asseguda en una butaca i jo darrera la taula de despatx. El seient de la noia tenia com dos alerons semicirculars que sobresortien del respatller a l’alçada del cap. L’ocell es posava en un d’ells, li feia com una mena de petó a la galta i començava el xiu-xiu a cau d’orella.
El primer dia en Cruma, que estava mig amagat darrera la butaca, va intentar caçar la mallerenga. Va venir d’un pèl. Fins i tot amb les ungles li va fer saltar algunes plomes. Sephiroth es va posar a dalt la làmpada i fins que no el vam fer fora no va baixar. A partir d’aleshores no vam deixar que el gat entrés més.
La Margarida anava traduint-me a l’espanyol tot el que l’ocell li deia i jo ho escrivia a mà en anglès. A vegades els havia de dir que afluixessin perquè em resultava difícil seguir el ritme. Llavors era quan ella somreia. Amb tot, el seu rostre era com un cel de tardor, brillant un moment i ennuvolat el següent. Ho estava passant malament.
El xiuxiueig podia durar estona, depenia del que hagués vist i escoltat la...
Pots llegir els anteriors capítols i aquest mateix en aquest enllaços. Capítol XI i resta de capítols
Imprimir
Enviar
Metge psiquiatra
#60 CATALUNYA PATEIX CALOR, SÍ, PERÒ TU PATEIXES UNA...
Actualitat