Política Última actualització Dissabte, 14 de juny de 2014 05:00 h

El procés avança i ells desesperen

La jungla del procés a vint-i-una setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: Lluís Bassets, Josep Antoni Duran i Lleida, Ignasi Guardans, Josep Guardiola i Pablo Iglesias.

Miquel Perez Latre ( @Granollacs ) Arxiver i Historiador.-La setmana ha demostrat, una altra volta, que només els queda el joc brut. Pals de cec sense credibilitat en un argumentari que oscil·la entre la demonització absoluta del president Mas embogit els dies parells i la consideració que és un titella d’Esquerra els senars. Falten menys de cinc mesos per a la celebració de la Consulta, el moment culminant del nostre procés polític cap a la llibertat, i tot indica que l’exèrcit adversari (el polític, l’altre encara no ho sabem) ni tan sols es presentarà a la batalla: curt d’efectius i sobretot d’arguments, es limita a intentar dificultar-nos l’avenç amb una política de terra immoralment cremada. Aquests són alguns dels personatges clau de la setmana.
 

Bassets, Lluís(director d’El País Cataluña).
Odi a raig.

Ho porten fatal. Els agents del dependentisme d’esquerres a Catalunya arrosseguen com una llosa el descabdellament inevitable, ferm i segur, del procés. En Bassets és dels qui més bilis congria. La seva peça d’opinió d’aquesta setmana a El Paísés un prodigi maximalista d’incoherència. Enmig de la seva habitual insistència en què a Europa no ens fa cas ningú, que coincideix en el temps amb l’èxit mediàtic de l’acció castellera d’Òmnium a set grans capitals europees (i amb un article sobre el paper d’en Junqueras a l’insignificantThe Wall Street Journal), no només insisteix en el (tan i tan progre) monarquisme del socialisme dinàstic espanyol que col·lapsa, sinó que s’afegeix a la tesi que la Generalitat deriva de la Constitució de 1978, sense lligams amb la legitimitat de l’Estatut de 1931. En apuntar-se als Borbons amb furibund entusiasme, cal també renegar, fins i tot, del modest llegat autonomista de la Segona República espanyola?
 
Duran i Lleida, Josep Antoni(president del Comitè de Govern d’UDC).
Darrer intent.

Arriba inexorable el temps de jugar les darreres cartes. En combinació amb el lifting monàrquic l’establishment ens ha ofert aquesta setmana el llançament de l’Operació Duran, un intent desesperat per rellançar la Tercera Via abans de les absoltes definitives. El fins ara líder d’UDC, abonyegat pels espectaculars fracassos de la frustrada candidatura europea de Salvador Sedó i de l’abstenció a l’abdicació monàrquica de CiU, ha decidit cridar l’atenció i mesurar forces dins i fora del seu partit, de cara a una possible candidatura dependentista de centre-dreta. La realitat: nomes li donen suport (de boqueta) els amics del PPSOE. Gesticular molt, bracejar més ràpid cada vegada, normalment, només serveix per ofegar-se abans. Diuen que hi ha força per emergir només tres vegades abans d’enfonsar-te definitivament. I en Duran potser ja les ha exhaurit totes.
 
Guardans, Ignasi(exdiputat al Parlament europeu).
Histèria i solitud.
Malalt de ressentiment, el responsable (té molt de mèrit!) del pitjor resultat de CiU en unes eleccions d’àmbit nacional en tota la història de la federació nacionalista, no perd ocasió per alliçonar el país des de les xarxes socials. Aquesta setmana, a compte del finançament de la campanya #catalanswanttovote, que ha desplegat cinc mil castellers al nostre país i a Europa. Amb la mateixa estratègia dels diaris de la caverna mediàtica, l’antic eurodiputat exconvergent va carregar contra les despeses de la iniciativa: impotents davant l’èxit i la incapacitat dels seus per organitzar cap mobilització popular digna d’aquest nom, el dependentisme es concentra, immoral com gairebé sempre, a empastifar la il·lusió i els diners que, voluntàriament i generosament, milers de catalans han posat de la seva butxaca en l’aventura. Una putrefacta barreja de misèria i incompetència.
 
Guardiola, Josep (entrenador del Bayern de Munic).
Obrir-nos Europa.

Insisteixo perquè s’ho val: la premsa europea ha recollit amb notable interès la jornada castellera de les nostres grans colles a algunes de les principals capitals europees. El disgust amb el qual el nostre dependentisme, en contrast, ha viscut la iniciativa n’és la millor prova. A l’altra riba, grans personatges com el mestre Jordi Savall o Paul Preston han apadrinat l’aixecada. El paper de Pep Guardiola ha estat especialment rellevant: el seu compromís amb la  causa a Berlín, ha generat una gran repercussió de l’acció a Alemanya, reflectida en més d’una vintena de mitjans. És una passa més en la batalla exterior que comencem a guanyar clarament: aquell mateix diumenge, mentre els bascos s’agafaven les mans i els catalans aixecaven castells, reforçant l’ànima del poble, els espanyols consumien 140.000 euros en una desfilada militar tronada i decadent. Tot un signe dels temps i dels caràcters.
 
Iglesias, Pablo(líder de Podemos).
Irrupció descomunal.

Tot i els primers problemes de gestió de la confiança massivament rebuda (i espereu), la gent de Podem exemplifica ben bé la voladura del sistema dinàstic espanyol. Aquesta setmana, l’enquesta d’El Periódico (i la de diario.es) ha posat de relleu que la nova força de l’esquerra anticapitalista lidera la intenció directa de vot. El fet és especialment rellevant pel fet que l’elaboració del sondatge és anterior al “yo me lo guiso y yo me lo como” de la successió borbònica exprés. Si era plausible pensar en un sorpasso al PSOK (perdó, al PSOE) abans de les properes eleccions generals, ara sembla clar que, de convocar-se ara mateix, Podem ja estaria en condicions d’escombrar l’arcaic socialisme espanyol. I és precisament per això que Susana Díaz, que no és tanoca, ha decidit  sortir del mig de l’escena: que s’estavelli un altre! I a Catalunya només han trobat la Núria Parlón.
 
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis. 
 

---

Notícies relacionades