Política Última actualització Diumenge, 22 de juny de 2014 05:00 h

Amb ulleres de sol i un whisky a la mà

La jungla del procés a vint setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: Miquel Iceta, Núria Parlón, Ana Pastor, Jaume Sastre, Jordi Turull i José Ignacio Wert.

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.-Potser haureu llegit aquests dies una d’aquelles notícies frikis que generen una ganyota d’incomprensió. Diuen que Miriam Burbank, de 53 anys, va morir a Nova Orleans a primers de juny. Que les seves filles, que la consideraven una dona molt vital, van transformar el seu funeral en una festa a la qual la difunta va assistir de cos present, asseguda, enjoiada, amb les ungles pintades, grans ulleres de sol i un bon got de whisky a la mà. No sabria dir-vos perquè, però a mi m’ha recordat l’estat actual del PSc i de la Tercera Via. Que per molts complements per camuflar-los que els de sempre hi posin no sembla que ningú estigui en disposició de retornar-los a la vida. Aquests són alguns dels personatges clau de la setmana.

Iceta, Miquel(proper primer secretari del Partit dels Socialistes).
Dret a diferir.
 
En l’enèssima volta del PSc sobre sí mateix, el partit segueix (encara) a mans dels capitans. És com un cavall de fira, el qual , per moltes voltes i sacsejades que descavalquen els qui intenten domar-lo, sempre continua fixat al mateix eix que el fa girar. Després de no haver aconseguit prou suports el 2011 per presentar-se, Iceta, l’home pont amb el PSOE, accedeix finalment a la primera secretaria del partit. Iceta és la darrera lletra del diccionari. Bàsicament, perquè (per molta eloqüència que hi posi) assegura la continuïtat d’un missatge radicalment inadaptat als canvis que ha viscut la societat catalana als darrers quatre anys. Ara, doncs, veurem com l’autor, fins ara a la sala de màquines, de l’estratègia que ha portat el PSc a esdevenir residual a àmplies zones de Catalunya, pren directament les regnes del comandament. Un autèntic suïcidi polític.
 
Parlón, Núria(alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet).
A la fuga.
 
La jove líder local del PSc a Santako ha dit que nanai. Diuen que, fets els primers sondejos preliminars, ha constatat clarament que li seria impossible aplicar els canvis organitzatius i d’estratègia política imprescindibles per a reflotar el partit. A aquest fet, a més, s’hi sumava l’exigència d’abandonar l’alcaldia de Santa Coloma de Gramenet per cremar-se a l’estil bonzo i restar, probablement (com Pere Navarro d’aqui poc, amb la fi del lideratge i de la legislatura catalana), sense ofici ni benefici polític. Si el PSOE s’autodestrueix a bon ritme falcant el sistema dinàstic, el PSc és ja una marca completament inservible, impossible de restaurar. Les seves restes hauran d’anar reacomodant-se en els tres pols del futur: el partit de la minoria espanyola, el del centre-esquerra i el de l’esquerra alternativa.
 
Pastor, Ana (ministra de Foment del govern espanyol).
Supremacisme aeroportuari.
 
El govern espanyol ha fet una passa més en el procés de desarmament de les infraestructures catalanes amb l’anunci de privatització del conjunt del sistema aeroportuari espanyol. Sota l’excusa de millorar la gestió (avui ja tenim ben clar que posar a mans privades serveis públics no és precisament una garantia d’eficiència), allò que es pretén, en realitat, és assegurar la continuïtat del model de gestió comuna dels grans aeroports peninsulars, naturalment, per mantenir les condicions de privilegi de la capçalera del sistema. En l’enèssima orgia monopolística habitual de l’oligarquia que tanca els seus negocis a la llotja del Bernabeu, es tracta, com sempre, d’evitar al preu que sigui una competència que pugui enfortir l’Aeroport de Barcelona-el Prat, amb pràctiques de negoci convencionals en aquell món (tan aliè a l’Espanya de la crosta) que es mou en termes estrictes de recerca del desenvolupament econòmic.
 
Sastre, Jaume(professor de l'IES Llucmajor i membre de l'Assemblea Docents Illes Balears).
Despullant l’enemic.
 
Després de quaranta dies de protesta, durant els quals s’ha sabut guanyar el suport d’una part amplíssima, majoritària, de la comunitat educativa dels Països Catalans, aquest mestre mallorquí, per consell facultatiu (a punt d’entrar en fase irreversible), ha hagut d’abandonar una exemplar vaga de fam. El seu testimoni ha estat extraordinari a l’hora de retratar la manca de dignitat del president balear José Ramón Bauzà i el seu govern: silenci total davant la simple petició de reprendre la negociació amb la comunitat educativa de les Illes. D’aquí menys d’un any, les urnes posaran a cadascú al seu lloc. Entretant, la figura de Jaume Sastre passa a l’imaginari col·lectiu com un referent de la valentia i l’assumpció de costos personals en la defensa dels ideals (els que potser no tots, en defensa de la llengua, estan disposats a assumir).
 
Turull, Jordi(portaveu de CiU al Parlament de Catalunya).
Democràcia sense subterfugis.
 
Ep, jo ho entenc. Es tracta de fer-se el més forts possibles a partir d’un resultat incontestable. És el que tots voldríem. Però la societat catalana és diversa, plural. I l’Estat hi posarà tota la carn a la graella a fi de fer, si més no, dubtar, tots aquells porucs catalanets que pugui. Dit això, però, crec necessari afirmar que exigir una barrera del 55% per reconèixer plena validesa al Sí-Sí en la Consulta del 9N és un error. No només pràctic (que els del no no votaran i per tant no hi haurà cas), sinó sobretot de principis: primer, perquè en democràcia sempre s’acaten les decisions de la majoria, sigui la que sigui (també, la del 51 a 49%); segon, perquè una victòria ajustada, posem de 53 a 47, si no fos reconeguda com a tal, generaria un cul-de-sac de legitimitat democràtica molt i molt discutible.
 
Wert, José Ignacio(ministre espanyol d’Educació, Cultura i Esports).
Perpetuar la confiscació.
 
La setmana ens ha portat la confirmació que el Ministerio de Cultura aplicarà amb tot rigor una nova sentència del Tribunal Constitucional devastadora per a la dignitat de Catalunya: la que el gener de 2013 va disposar que els documents retornats als nostres país, després de tants anys de batalla política i legal, dels quals no es pogués acreditar els legítims hereus privats, haurien de ser retornats a un arxiu gestionat pel govern central. Es tracta, en una pinça perfecta entre el ministre espanyolitzador i el tribunal responsable de bona part de l’esclat independentista, de negar obertament la realitat incontestable que Catalunya disposava el 1939 de plena sobirania en aquest àmbit, el del patrimoni documental, quan la documentació fou confiscada per la força per l’exèrcit d’ocupació de Catalunya: això, a no ser que es reconegui com a legítim el règim franquista i la derogació pel feixisme de les nostres institucions.


Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.