Màrius Sebastopol

La jungla del procés a dinou setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: Cristina de Borbón, Josep Borrell, Màrius Carol, Jorge Fernández Díaz, Enric Hernández i Andrea Levy.

20  

( 15 vots )

 Carregant

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Diuen que no hi ha un autèntic debat sobre la independència, perquè, de moment, només ens podem limitar a reclamar el nostre dret a votar. No hi estic d’acord. No només perquè fa anys que dediquem esforços ingents a parlar dels possibles avantatges i inconvenients de la Catalunya-Estat (que, finalment, en la seva major part i especialment pel que fa als costos de transició, depenen de factors que Catalunya no controla), sinó perquè aquesta prohibició de triar lliurement el nostre futur polític és la millor síntesi dels motius pels quals hem dit prou a mantenir per més temps la nostra submissió. Aquests són alguns dels personatges clau de la setmana.

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

bestiari, bestiari del procés

Borbón, Cristina de (infanta d’Espanya).
Imputada breu.
Tots sabem que la justícia espanyola tancarà a pany i forrellat la seva imputació en un tres i no res. De fet, deu ser l’únic cas del món mundial en el qual un fiscal anti-corrupció actua com a advocat defensor d’una presumpta corrupta, en comptes de col·laborar a la seva acusació, en defensa dels interessos públics. Vaja, de monarquia bananera. Tot i que el seu cas serà liquidat aviat, l’interès de l’establishment per fer-la desaparèixer de l’escena ha estat manifest: desterrada de les cerimònies de proclamació de Felip VI, els mitjans dinàstics (en altres aspectes, tan amatents a renovar la imatge de la monarquia) s’han esforçat a mantenir la seva denominació d’infanta Crtistina, tot eludint referir-se a ella com la germana del rei. Subtil filigrana lingüística, si voleu, però plena de contingut.
 
Borrell, Josep (expresident del Parlament europeu).
Elusió immoral.
De la mà d’altres 39 euro-parlamentaris espanyols acabats d’escollir, d’antics diputats (entre els quals, per cert, cap de sobiranista) i de figures tan preclares del nacionalisme espanyol com els actuals ministres d’hisenda (espectacular!) i exteriors, Borrell ha estat notícia aquesta setmana com a partícip d’un fons de pensió vinculat a una societat d'inversió de capital variable (SICAV) de Luxemburg, amb l’objectiu de fer elusió a la fiscalitat espanyola. Ah carai, quina lliçó moral: una explicació patent de les raons per les quals el socialisme europeu i català s’ensorren. Senzillament, perquè la distància entre el que es defensa i el que es practica no pot ser més bestial: abrandats defensors de l’estat del benestar que, simultàniament, quan baixen de la trona, a casa, fan feines de laboratori per aconseguir contribuir-hi el mínim possible amb els seus impostos particulars. Exemplar.
 
Carol, Màrius(director de “La Vanguardia”).
Catalunya al Mar Negre.
La tertúlia radiofònica més espanyolista de la setmana a Can Godó ens depara moments gloriosos. En el més delirant, el director del diari semi-gratuït comtal ens adverteix que, com si fos la base nodrissa de la marina russa al Mar Negre, el Port de Barcelona és actualment de titularitat de l’Estat espanyol i que si ens fem independents què farem. Acte seguit, al·lucinant, recrimina al sobiranisme que no hagi estat capaç d’obtenir-ne el traspàs: compte, els autonomistes que han viscut durant més de tres dècades en el seu paradís d’aparador, com a intermediaris de l’autonomisèria, es posen a recriminar als qui denunciaven aquesta situació, justament, les mancances que ens han portat al col·lapse actual. Transformisme pur.
 
Fernández Díaz, Jorge (ministre espanyol d’Interior).
Tot alhora no pot ser.
Tot i que des d’aquí ningú no les proposa, portem mesos sentint el dependentisme parlar de les altíssimes fronteres que seguiran a la independència de Catalunya. És més, de l’expulsió super propulsada a l’espai exterior que s’esdevindrà immediatament. Ja sabeu, serem un ens completament aïllat del món. Doncs, calla, no. Ara resulta que serem “pasto” de les màfies i del terrorisme internacional, una mena de base logística del mal. La nau imperial. Impressionant: les dues coses alhora! Jo només aviso que els terroristes (que ja són aquí) amb la intenció de llançar foc i destrucció sobre el món civilitzat, quan vegin que estan al bell mig de la galàxia, s’ho prendran fatal. I el més curiós de tot és que és precisament ara, sota la dependència d’Espanya, quan som una base logística de l’islamisme radical.
 
Hernández, Enric(director d’”El Periódico de Catalunya”).
Fer enrere el rellotge.
Des del dependentisme mediàtic i polític comença a córrer amb intensitat la bramaque, l’octubre, després que el Tribunal Constitucional hagi suspès la convocatòria de la Consulta feta pel president Mas, aquest farà una mena de delegació en l’ANC, l’Òmnium o l’Assemblea de Municipis per la Independència, a fi que siguin aquestes entitats les que organitzin una patxanga para-legal de Consulta, amb l’objectiu d’evitar una convocatòria electoral que seria dolenta per a CiU. Es tracta d’aturar el rellotge i tornar a l’any 2009 per fer una Consulta d’Arenys segona part. I no. Va a ser que no, perquè a aquest país, en cinc anys, ja no el coneix ni la mare que el va parir i aquesta moviola és literalment impossible. Com diuen ara, ja som tres o quatre pantalles més endavant.
 
Levy, Andrea(candidata a les eleccions al Parlament europeu, vicesecretària d’Estudis i Programes del Partido Popular, vicesecretària nacional de Relacions Internacionals de Noves Generacions i vicepresidenta del Youth of the European People’s Party).
Camuflatge partidari.
M’he passat amb els títols: ara us ho explico. Hi ha una norma no escrita segons la qual els candidats electorals i els càrrecs orgànics dels partits no fan d’opinadors habituals als mitjans. Sigui pel desert en la pedrera del dependentisme o per raons que se m’escapen, aquesta jove política del Partido Popular (com fa alguns mesos el candidat Girauta), té una estranya butlla per passejar-se pels grans mitjans de comunicació del país, amb l’asèptic, simple i radicalment enganyós qualificatiu d’advocada, tot amagant la seva vinculació a una determinada marca política. Naturalment, a la pràctica, la seva disciplina de partit és total: cada tertúlia és una apologia de la política recentralitzadora del govern espanyol, amb medalla d’or a la coherència per la seva crítica a la immersió lingüística dins el sistema escolar des de la seva condició d’ex-alumna del Liceu francès.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis. 
 

Notícies relacionades

20 comentaris

Imprimir Enviar