Abans es dividirà el Pont Aeri

La jungla del procés a dinou setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: Mélodie Pulgarín, Àngel Ros, Xavier Sardà, Enric Sierra, José Ignacio Wert i José Antonio Zarzalejos.

31  

( 6 vots )

 Carregant

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Hi ha nervis. El compte enrere avança i aquí ningú recula. La fumera de cada anunci imminent d’obertura d’una tercera via s’esvaeix tan ràpid que no els dóna temps ni de preparar la següent intoxicació. Què voleu que us digui, de tan ridícul es fa divertit i tot. Per més que volen, no s’entenen entre ells. Uns anhelen el concert econòmic (impossible per a una Catalunya que aporta un 25% de l’esforç fiscal del conjunt), mentre els altres no estan disposats de cap manera a deixar-nos escapar del règim comú. Uns pugnen per blindar competències en cultura i llengua; els altres, per una ferotge recentralització sense escletxes. Estan profundament dividits, molt, però molt més que els sobiranistes. I el temps se’ls acaba. Aquests són alguns dels personatges clau de la setmana.

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

bestiari, bestiari del procés

Pulgarín, Mélodie (gimnasta).
Complicar-nos la vida.

Aquesta gimnasta de 25 anys (ara, retornada a casa i a l’atur) va haver de buscar-se la vida als Estats Units per seguir competint. Motiu: que el gran Jesús Carballo només volia convocar madrilenyes per a la màxima competició internacional. Moltes vegades ens perdem en les enormes i fredes xifres de l’espoli. Per humanitzar-les, les intentem dividir per cada individu, per cada família. Però són tants i tants els escenaris personals, de les beques a l’esport, on la dependència ens frustra la vida, que només podem aspirar a trencar d’una vegada les amarres i volar lliures. I que ningú mai més, com la Mélodie en el seu dia, se senti discriminat al seu propi país només pel fet de ser català.
 
Ros, Àngel (alcalde de Lleida).
Error letal.

Si sorprenent va ser el posicionament de Joaquim Nadal de fa pocs dies, aquesta setmana l’alcalde Ros ens ha ofert una sessió insòlita de confiança en el “nou” (XDDD) lideratge de Miquel Iceta. Havent escoltat les primeres entrevistes al nou candidat a la primera secretaria dels socialistes catalans sotmesos a Madrid resulta realment paradoxal. Perquè, com no podia ser d’una altra manera, Iceta ha repetit fil per randa l’argumentari que va prestar temporalment a Pere Navarro. Ni un sol canvi. Però ni un. L’ara toca resistir fins que els de la Consulta s’estimbin d’en Balmón. Això sí, tot dit amb més intel·ligència (tampoc no era gaire difícil) i amb més gràcia. Però exactament el mateix de sempre. En maig de 2015, en Ros rebrà la resposta a la seva aposta.
 
Sardà, Xavier (periodista).
Menysprear la gent.

Entre molts d’altres, un dels problemes clau dels socialistes catalans és el d’haver menystingut durant anys la intel·ligència de la gent. Sardà nega que el sobiranisme hagi caminat de baix a dalt i insisteix en què han estat els mitjans públics els qui l’han propulsat. Talment, com si els seus conciutadans fossin un ramat de béns. Qualsevol persona intel·lectualment honesta sap que el sobiranisme ha fet eclosió amb la immensa majoria dels mitjans de comunicació, de la gran premsa de paper a la televisió, en contra. Amb posicionaments molt, però molt més propers al seu, que ara s’enfonsa. A la realitat, però, que la bombin. La catalana és una societat que s’ha transformat profundament des de la mort del dictador i que ara, ben formada, vol decidir per ella mateixa, sense més tuteles dels gurús progres de sempre.
 
Sierra, Enric(responsable de l’edició digital de “La Vanguardia”).
Vergonya professional.

Tots ens hem d’empassar gripaus a la feina, però, des de la barrera, ha de ser molt dur transformar el teu diari digital, més o menys seriós, en el pamflet dependentista i dinàstic radical que, suposo, ha ordenat que vol ara el senyor comte. Digueu-me primmirat, però em feia l’efecte que les edicions digitals dels grans transatlàntics de la premsa catalana eren una mica (ep, només una mica) més modernes que les mateixes capçaleres en paper. En el cas del diari dels Godó, una certa línia independent ha esdevingut inviable perquè l’home ha embogit amb la successió borbònica: els titulars, en particular, són ja més propis de premsa marginal. Ara ja cal espolsar el diari perquè caigui tota la caspa cada vegada que te’l regalen; aviat, haurem també de donar cops secs i reiterats a l’ordinador i a la tablet.
 
Wert, José Ignacio(ministre espanyol d’Educació, Cultura i Esport).
Comprar divisió.

Estan frustrats. Cinc famílies, després dels ingents esforços dedicats a sabotejar i dividir el sistema escolar català és un resultat francament magre. Així que han decidit comprar directament nous candidats a oferir els seus fills en sacrifici a l’altar de l’espanyolisme. Deixeu que em posi demagògic. Com ells. Obligar tots els catalans, amb els seus impostos, a finançar-los escoles privades en un país on el risc de pobresa infantil afecta ja, probablement, un terç dels nens. En un Estat on Catalunya és ja la segona comunitat amb un índex més alt, si es pondera amb el cost de la vida, només superada per les Canàries. Un Estat on Extremadura, receptora neta de transferències fiscals, presenta índexs pròxims a la meitat dels territoris que la financen. Un Estat que, tot i així, no escatima recursos per comprar voluntaris contra la immersíó.
 
Zarzalejos, José Antonio (exdirector d’ABC i periodista).
Abans es dividirà el Pont Aeri.

El nivell d’agressivitat del famós article d’aquesta setmana d’una de les plomes de capçalera de l’establishment espanyolcontra el president de La Caixa Isidre Fainé és dels que fan por. El to és, tal i com ha assenyalat en Francesc-Marc Àlvaro, directament mafiós. Se’l titlla d’escapista, de connivent amb el mal i (molt poc indirectament) de covard. Molt perduda es deu veure la cosa des de Madrid perquè, alhora que defensa el diari comtal per la seva fidelitat a Espanya, sigui necessari sortir en tromba contra el president de la primera entitat financera del país. Que vulgueu que us digui, se’ls veu francament desesperats davant la posició de l’establishment català que no és tonto i que sap que cal buscar, almenys, alguna cosa, una pastanaga, per aconseguir (que no podran) congelar el camí del país cap a la llibertat per una altra generació.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.

Notícies relacionades

31 comentaris

Imprimir Enviar