“Sus vais a enterar”

La jungla del procés a divuit setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: Carlos Lesmes, Andrea Levy, Xantal Llavina, Josep Oliu, Juanjo Puigcorbé i Mariano Rajoy.

33  

( 8 vots )

 Carregant

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador. Grups de flamenc i jutges impecablement constitucionals que només volen votar, diplomàtics estrangers que potser caldria respectar una mica més, periodistes fins ara condescendents i actors sortits de l’armari federal. Tots els obren vies d’aigua i ells saben que s’enfonsen. És una evidència per a qualsevol que parli amb la gent del carrer. La conquesta de la majoria per part de l’independentisme és un fet irreversible. La resposta: una a guerra a la desesperada i sense contemplacions, farcida d’amenaces, d’una intolerància extrema amb la discrepància. Eines de perdedors. Aquests són alguns dels personatges clau de la setmana.

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

bestiari, bestiari del procés

Lesmes, Carlos (president del Consejo Superior del Poder Judicial).
Inquisició judicial.
Després que el Ministeri de l’Interior els assenyalés públicament filtrant la seva imatge a la premsa de xoc de l’espanyolisme, ara la màxima autoritat de la judicatura ha procedit a interrogar per sorpresa els magistrats catalansque, prudents, prudents, es van limitar a signar un document expressant la seva mera opinió jurídica al voltant de la legitimitat constitucional de la Consulta. D’aquesta manera, un òrgan que, habitualment, actua com a paraigües protector dels jutges i magistrats, s’encarrega de limitar els seus drets al dictat d’un mal anomenat sindicat de tendències feixistes. És ben bé que, quan es tracta de Catalunya, no hi ha límits per a la intolerància amb el discrepant tant característica històricament del nacionalisme espanyol.
 
Levy, Andrea(vicesecretària d’Estudis i Programes del Partido Popular a Catalunya)
Persistir sota el camuflatge.
No direm que sorprengui. L’esgrima dialèctica és la seva pràctica diària. Cal reconèixer-li l’habilitat per eludir el tema fonamental, sobretot si coincideix amb el que més incomoda. La setmana passada Andrea Levy va demanar una rectificació del Bestiari: aprofito per fer-la avui. Ja no incorporem als títols presents els seus antics càrrecs a les joventuts dels populars espanyols i europeus. I? De totes les seves piulades a twitter sobre el tema, ni una sola justificació de la qüestió principal: perquè és l’única alt càrrec en actiu que participa en tertúlies als mitjans? Perquè camufla de simple advocada la seva condició de dirigent d’un partit polític? Presentar-se a l’opinió pública falsament és una bona manera de fer política?
 
Llavina, Xantal(periodista).
Els unanimistes érem nosaltres.
Sobretot recordeu una de les tesis oficials del dependentisme: a Catalunya practiquem un terrible i pèrfid unanimisme. Tot i la força mediàtica i el nombre aclaparador de tribunes de què gaudeix l’statu quo, som els sobiranistes els qui ofeguem la llibertat dels discrepants. Tant és així, que fins i tot les enquestes d’El Periódico ja pregunten si al nostre país es poden defensar totes les idees sense sentir-se agredit. Bé, esteu situats? Doncs ara, un record per al cas d’una periodista, la Xantal Llavina, que, com insinua ella mateixa prou clarament, s’ha quedat sense programa per donar massa veu a gent de diferents àmbits de la societat que s'ha expressat a favor del procés. No poden deixar passar ni una. Perquè, tot i que, recordeu, l’unanimisme és sobiranista, en les seves parcel·les de poder (com ara Ràdio 4), pensen executar una censura despietada  contra els discrepants. És la guerra.

 
Oliu, Josep (president del Banc Sabadell).
Gent d’un altre planeta.
Extraterrestres a la plaça Catalunya de la ciutat vallesana. És com si aquest home visqués en un altre planeta. Diu que hi haurà acord entre els governs català i espanyol. Literalment (no és un acudit), a base de "cedir una miqueta per aquí i un poc per allà". Com si les posicions no estiguessin a les antípodes i la voluntat del govern espanyol no fos fer-nos desaparèixer del mapa. Inòpia culpable. Hi haurà acord, sí, naturalment, però serà de divorci. La seva proposta d’un Podem de drets, una altra autèntica ximpleria: els conservadors que volen preservar l’statu quo ja tenen els partits dinàstics per fer la feina. Un sense sentit com afirmar que Duran i Lleida i Miquel Iceta, després de trenta anys agafats a la mamella, ara són el paradigma de la regeneració; aix! No me’n recordava que això és just el que afirmen els mitjans de l’establishment.
 
Puigcorbé, Juanjo(actor).
Tolerància hispànica.
Un de tants casos durant la setmana que demostren que l’espanyolisme no deixa escapar mai cap oportunitat per manifestar la feblesa democràtica de les seves bases ideològiques. Ho ha notat aquests dies el grup Alquimia Flamenco, de Tarragona, tot denunciant a través del seu compte de twitterla censura de la qual  han estat objecte en haver-se atrevit a donar suport al col·lectiu Súmate. En el cas de Puigcorbé, el govern municipal del PP a Bobadilla del Monte (Madrid) ha optat per retirar-li un premi com a represàlia al seu independentisme. Un atac a la llibertat d’opinió que ha estat censurat per la mateixa oposició al consistori. Una exigència de monolitisme ideològic que, probablement, ningú no li demanaria si no fos català. Després de setmanes i setmanes, articles i articles, parlant del suposat i inexistent cas Raimon, no sembla que el càstig real amb despossessió contra Puigcorbé hagi interessat massa els mitjans dependentistes catalans.
 
Rajoy, Mariano(president del Govern espanyol).
Parla poc i s’entén.
Són fantàstics. Els hem d’agrair tant i tant que ens facin la feina pedagògica de retratar-se! És difícil delatar la feblesa democràtica de les pròpies conviccions d’una manera més eficient. Amb un plantejament tan descaradament teleològic, ultranacionalista, de l’organització de la pròpia comunitat política. Aquesta setmana, el president del govern espanyol ha dit, lletra a lletra, que no pot acceptar que se sotmeti a referèndum l’existència del seu país. Espanya, és doncs, com diu la seva Constitució, un ens previ i independent de la voluntat dels propis espanyols. És ben curiós, a nosaltres ens passa exactament el contrari: que no podem acceptar que no se sotmeti a referèndum l’existència del nostre país. Ep, però, sobretot, recordeu sempre que els nacionalistes essencialistes i identitaris som nosaltres.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.

Notícies relacionades

33 comentaris

Imprimir Enviar