Política Última actualització Diumenge, 13 de juliol de 2014 05:00 h

Maniqueisme per complicar-nos el camí

La jungla del procés a disset setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: Enric Masip, Lina Morales, Ángel Ros, Pedro Sánchez, Sergio Santamaría, Ramon Tremosa.

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.-La setmana ha vingut marcada per la sentència absolutòria de l’Audiencia Nacional espanyola sobre el cas de l’anomenat setge al Parlament. És possible no ser ni dels uns ni dels altres? criticar la sentència, extemporàniament política des de tots els punts de vista, d’un tribunal especial espanyol sobre afers dels catalans i alhora no trobar adequat l’empresonament dels més brètols que es van ultra-manifestar? Un país, el nostre, ben complex, encara massa obsessionat per barallar-se com a nyerros i cadells per un conflicte a l’Orient Mitjà, mentre permetem que fins i tot Amnistia Internacional escarneixi els nostres drets col·lectius. Aquests són alguns dels personatges clau de la setmana.

 

Masip, Enric(exjugador d’handbol).
Unanimisme esportiu.
Només volem una selecció com tenen els altres. Un país com el seu, oferint-los a ells l’oportunitat de tenir-ne dos. De gaudir-ne de dues. Estem convençuts que és un gran avantatge tenir la facultat de poder triar. No volem obligar ningú a fer-ho, sinó obrir la possibilitat que els qui ara no la tenen, ho puguin fer en un futur. Aquesta setmana, un grup d’esportistes catalans, encapçalats per l’Enric Masip, han publicat un vídeo de suport a la Consulta del 9-N. El contrast d’aquest caràcter constructiu amb l’actitud del hooliganisme esportiu espanyol no pot ser més bèstia. Aquesta setmana, la caverna en ple ha exigit al Consejo Superior de Deportes que inhabiliti els organitzadors i els jugadors d’hoquei patins que van representar el nostre país a la darrera Copa del Tricentenari. No només és il·legal votar; fins i tot, jugar a hoquei. Esperpèntic.
 
Morales, Lina (alcaldessa de Cabrils).
Hi ha molts nervis.
L’alcaldessa de Cabrils ha declarat que la sentència, coneguda aquests dies, que nega al seu Ajuntament la cessió del padró municipal per a l’organització de la Consulta del 9-N, és de caràcter eminentment polític. Cal actuar en tots els fronts per tal de prevenir, també des del poder judicial més fidel a les directrius del dependentisme, el bloqueig de l’exercici democràtic normal a Catalunya. La notícia ha coincidit amb les informacions del Departament de Governació segons les quals les corporacions locals amb competències sobre el 80% dels ciutadans del país han respost positivament a la petició de col·laboració amb la Consulta que els va formular la vicepresidenta del Govern a finals de març. El temps avança i els preparatius, portats amb discreció, es compleixen inexorablement (sí, no?).
 
Ros, Àngel(alcalde de Lleida).
El gran prestidigitador.
Un autèntic espectacle. Sortim a joc de mà diari. És l’home orquestra, capaç de tocar cada dia un instrument i una partitura diferents, fins i tot a extremitat canviada. Impressionant. Boleta per aquí, boleta per allà. Aquesta setmana ha estat capaç de reunir-se formalment amb l’ANC, de donar suport explícit a la candidatura descaradament continuista de Miquel Iceta a la primera secretaria del PSc i d’assistir a l’acte de constitució del Moviment Catalunya, que situa bona part de l’anomenat sector catalanista amb un peu i mig fora del partit. També, de coincidir amb el govern Rajoy en la conveniència que governi la llista més votada (sobretot, si és la seva) i de donar suport al Tripartit. Observant al detall la seva trajectòria, la capacitat de contradicció del senyor alcalde és tal que ja fa molt temps que m’hi vaig perdre.
 
Sánchez, Pedro(candidat a la Secretaria General del PSOE).
Liftingcondemnat al fracàs.
Els qui l’estimen el comparen amb Felipe Gonzalez, els qui l’odien, amb José Luis Rodríguez Zapatero. El candidat amb més possibilitats de liderar els socialistes espanyols ha passat per Catalunya amb un discurs deliberadament inconcret, completament aliè als anhels actuals del país. Com en un bucle infinit, Iceta diu que no l’interessa gens l’opinió dels catalans sobre la independència, i Pedro Sánchez diu que no l’interessa gens la pregunta que el nou líder del PSc ha proposat per al 9-N. Que aquí no es pot fer cap mena de Consulta. Que ell decideix què és el que l’interessa a la gent i què no. Vaja, nova política, canvi i renovació. Potser resultarà que al final és només una mala fusió, un Frankenstein, entre Felipe González i Rodríguez Zapatero.
 
Santamaría, Sergio(diputat del Partido Popular al Parlament).
Supremacisme desbocat.
Hi ha representants (molts) del dependentisme al Parlament de Catalunya als quals el subconscient (el nivell és el que és) els acostuma a trair. No em refereixo a l’expressió, per referir-se a la Consulta, de “carreró de sortida”, emprada per aquest diputat del PP entre la hilaritat de la majoria sobiranista. Sinó a la seva impúdica manifestació de menyspreu envers l’ANC arran del famós informe sobre una hipotètica força naval militar de la República Catalana. Escric des de la meva condició d’objector al servei militar i de contrari a la creació de cap exèrcit (convençut, a més, que és un dels avantatges competitius d’un petit país com el nostre): des de quin descarnat supremacisme es pot fer sarcasme de l’existència d’un exèrcit català mentre s’assumeix la d’un espanyol (per cert, carregat de comportaments històricament indignes) com un dictat de Déu?
 
Tremosa, Ramon(parlamentari europeu de CiU).
Si volem un país normal.
Rosa Díaz i Albert Rivera tenen de liberal, més o menys, el mateix que Pablo Iglesias. De fet, tenen una mica de tot, perquè, a la recerca desesperada de guanyar protagonisme mediàtic i polític, ja han passat, gairebé, per tot l’espectre ideològic. I com ho han fet en trajectòries oposades no s’han trobat fins ara. Lamento per la incomoditat del dia a dia de l’eurodiputat de CDC, però tocarà aguantar-los durant un temps. A diferència de molts indepes del morro fort, a mi em sembla bé que els nostres representants siguin presents a tots els grans grups del Parlament europeu. Fins i tot, no acabo de saber si ERC, si vol ser pal de paller de la socialdemocràcia a Catalunya, ha de compartir grup amb partits nacionalistes o assimilar-se el més aviat possible als seus col·legues ideològics de Dinamarca o Àustria.
 
 Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.

---

Notícies relacionades