“Una cosa un poco en medio de lo que nos parece que podría ser”

La jungla del procés a quinze setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: Josep Ramon Bosch, Jordi Cañas, Albano-Dante Fachín, Josep Antoni Duran i Lleida, Joan Font i Ángel de la Fuente.

14  

( 7 vots )

 Carregant

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador. Aquesta frase entortolligada, presa al vol d’una intervenció radiofònica de l’economista Ángel de la Fuente, és la versió llarga d’aquella altra que, procedent reiteradament del seu mateix informe sobre “comptes territorialitzats”, s’ha fet merescudament famosa a les xarxes socials: #unpocoaOjo. La seriositat del personatge triat pel govern espanyol per bastir la seva burda operació de maquillatge comptable de l’espoli, ha comptat amb el complement d’un altre festival estadístic dependentista, el que Societat Civil Catalana ens ha ofert per “demostrar” que una de les mobilitzacions més grans de la història d’Europa va ser un fracàs: els prenem la mida i l’aplicarem als seus actes.Aquests són alguns dels personatges clau de la setmana.

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

bestiari, bestiari del procés

Bosch, Josep Ramon(portaveu de Societat Civil Catalana).
La yenkadepedentista.
Tot i la constant apel·lació a la seva mort social, són pocs els dies en els quals no veiem la nova plataformaa d’un dels grans mitjans de comunicació. Mancada de cap missatge en positiu (en un ventall de proposta política que abasta del falangisme al federalisme), es limiten només a parar el cop, concentrats en una estratègia abocada al desprestigi del sobiranisme. Els dies senars s’afirmen minoria perseguida per la tribu; els parells, neguen que existeixi una majoria sobiranista, afirmen que no hi ha tribu. La seva darrera contribució kafkiana a la causa ha estat dedicar quatre mesos de feina i vint persones a comptar un a un els assistents a la Via Catalana per certificar que, al llarg de 400 km., hi va haver una mitjana de dues persones per metre a la primera filera.Mare meva, per Déu, quin fracàs de mobilització!
 
Cañas, Jordi(exportaveu parlamentari de Ciudadanos).
El negoci de la tangana.
En Cañas exemplifica el model del polític, bastit sobre l'exabrupte, víctima del seu propi estil. El d'aquells que volen fer de la tangana permanent una forma de vida. El seu desembarcament a la ràdio comtal, diria, l'he trobat excessivament natural. No pas en el sentit que potser espereu: com a percentatge de quota dependentista és una autèntica benedicció per al sobiranisme; entre el perfil de l'audiència de RAC1, a cada intervenció, deixat anar, encara que sigui sense intoxicació de cap mena, produirà nous indepes a raig. Per desgràcia, però, la seva incorporació és també la culminació d'un model de tertúlia diària basat de manera creixent en l'espectacle del crit. És justament allò que la competència, crec, ha intentat evitar durant aquest curs. I és possible que Cañas sigui la gota que faci vessar el got a més d'un oïdor.
 
Duran i LLeida, Josep Antoni(president del Comitè de Govern d’UDC).
General (sense tropa) a la reserva.
Finalment, a terminis, arrossegant-se, es confirma la retirada del líder d'Unió. No ens confonguéssim pas, no vol marxar definitivament. Només passa a la reserva activa, llest per al gran combat de les plebiscitàries (si és que Espanya frustra per la força el 9-N), encara que només com a cartutx per al cas que l'establishment hi vegi alguna possibilitat d'èxit a partir de la pírrica pista d'aterratge d'un miratge madrileny (que de moment no hi és, encara que ells l'esperen desesperadament). Del seu abandonament cal destacar un fet: es troba en un punt d'afebliment tal que ja sap que aquest servei a l'statu quo ja no podrà fer-lo encapçalant UDC. I dimarts, per reblar-ho, les primeres declaracions del seu successor, el conseller Espadaler, van ser per afirmar que el seu partit no anirà al marge de CDC a unes plebiscitàries.Zasca.
 
Fachín, Albano-Dante(periodista).
Mil formes de prendre mal.
En escoltar la seva denúncia sobre un altre document de l'ANChe pensat un parell de coses per situar-me ben a l'abast de totes les crítiques: d'una banda, el fil de preuada transversalitat tan extraordinàriament fràgil, si, com fem massa sovint, davant dels qui ens retreuen la indefinició de la nostra proposta, passem a concretar massa el model de país de futur que volem. Així, doncs, molt poquetes coses i molt bàsiques, referents als fonaments democràtics essencials, si és que no volem anar a petardirectament a l’embolic. D'altra banda, la ironia que els escèptics que fan més punyent l’exigència de concreció per sumar-se a la reivindicació de la sobirania siguin justament els qui, en paral·lel, no es posicionen en relació a la principal deficiència estructural que en aquests moments fa inviable els serveis públics a Catalunya: la dependència.
 
Font, Joan (president del grup Bon Preu).
Els grans empresaris respiren com nosaltres.
La consultora Pricewaterhouseha presentat aquesta setmana el sospitós resultat d'una enquesta elaborada entre els directius de les 200 empreses més importants de Catalunya, segons la qual només un 4,4% es declara partidari de la independència. A la vista de tan científica aproximació, cal afirmar que es tracta sense dubte, juntament amb els dels toreros i els falangistes, del col·lectiu amb menys penetració del sentiment independentista. Per aquest motiu cal agrair doblement el compromís d'empresaris com Víctor Grífols o Joan Font, que han donat suport explícit a la causa del benestar dels seus conciutadans, encara que els pugui reportar perjudicis personals. Per cert, aquest any, a banda de Bonpreu, trobarem la samarreta de la Via Catalana a algun altre establiment comercial d'àmplia implantació?
 
Fuente, Ángel de la (investigador del CSIC).
Rigor inclassificable.
Gran exercici, si teniu estómac, el d’escoltar les explicacions d’aquest crac acadèmic, fundador de Ciudadanos i nou referent del Partido Popular en matèria de balances fiscals. Amb frases mítiques com la que encapçala aquest article o altres perles com ara que el benefici que genera el turisme que rep Catalunya és de tots (els espanyols). Permeteu-me l’acudit fàcil, però l’aposta De la Fuente és ben clara: que l’aigua de la font ragi el més bruta possible. És a dir, optar per un sol sistema de càlcul de les balances, que sigui el més subjectiu possible, i que permeti interpretar cada partida en el sentit més procliu a rebaixar el dèficit fiscal de Catalunya. Com ara (una de tantes!), imputar-nos la despesa de milers de funcionaris ministerials que el govern espanyol continua mantenint tot i haver-nos transferit les competències en la matèria fa dècades.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.

Notícies relacionades

14 comentaris

Imprimir Enviar