La setmana del gran soufflé dependentista

La jungla del procés a catorze setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: Sami Naïr, Jordi Pujol, Mariano Rajoy, Josep Rull, Pedro Sánchez i Javier Tebas.

11  

( 11 vots )

 Carregant

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- L’aprofitament massiu dels mitjans i les forces polítiques dependentistes del fiasco de l’evasió fiscal durant 34 anys de l’exhonorable Jordi Pujol no els ha durat ni tan sols una setmana. L’anàlisi segons la qual l’ensulsiada d’un lideratge moral o polític (sigui qun sigui) pot acabar amb el procés, parteix de l’error bàsic d’ignorar el caràcter popular, nascut des de baix, d’aquest moviment de Catalunya cap a la plena sobirania: l’afer Pujol, potser el principal maldecap fins ara, servirà al capdavall per demostrar l’enorme solidesa del desig dels catalans de disposar d’un Estat propi. Passada la febrada, comptat i debatut no ens afeblirà, ens farà encara més forts. Aquests són alguns dels personatges clau de la setmana.

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

bestiari del procés

Naïr, Sami (exparlamentari europeu, filòsof i politòleg francès).
El ruc català surt de perill.
L’exparlamentari i pensador referent de l’esquerra europea (i així està) ha afirmat aquesta setmana en una entrevista a un digital del nostre país que “el procés és un conte per a rucs que no entenen res de política”. Patim per la desaparició de la nostra raça autòctona i resulta que som entre dos i tres milions de rucs en plena forma, encara que caminem a dues potes. El mateix dia, el CATN presentava els darrers informes que han completat la sèrie de divuit que dibuixen tots els aspectes del procés de transició cap al nou estat; el seu president el definia com a "perfectament possible i tècnicament viable". Naïr, en canvi, l’afirma impossible i considera que ha estat dissenyat únicament per obtenir un nou estatus polític: la pregunta, òbvia, si tan clara és la seva inviabilitat, perquè Espanya hauria de cedir-hi en res?
 
Pujol, Jordi (expresident de la Generalitat de Catalunya).
Decepció inqualificable.
Durant molts anys l’autonomisme ha estat conceptuat com un període transitori en el procés de reconstrucció nacional del nostre país després de la catacumbes del franquisme. Una mena de mal necessari. Ara hem sabut que en bona mesura ha estat un tap a la nostra llibertat, gestionat per intermediaris que ben sovint hi jugaven un paper indigne. L’afer Pujol suscita certament compassió per un home octogenari que ho tenia tot per morir com un heroi, entre l’admiració devocional dels seus. Però sobretot ha demostrat cruelment la necessitat que aquí no hi hagi una transició nacional: necessitem una ruptura profunda amb el paper que han jugat les elits polítiques del país en el llarg i lleig negoci de la nostra subordinació política. Com diu el diputat David Fernández, independentitzar-nos també de la corrupció inherent a l’establishment.
 
Rajoy, Mariano(president del govern espanyol).
L’estaquirot absent.
Una foto i un crit que retraten l’adversari. La primera, la que obria tots els mitjans dijous, no podia ser més expressiva. Tu mires cap a l’Aragó i jo cap a les Illes. Difícil reflectir més gràficament la impossibilitat d’un acord al gust de la Tercera Via unicornista. Però és que, a més, la imatge de la democràcia espanyola, entestada a negar-nos el vot per terra, mar i aire, va ensorrar-se una mica més sota l’atenta mirada dels mitjans de comunicació i les cancelleries del món, per la via d’un comunicat i quatre piulades seves, mentre Alicia Sánchez Camacho, que no hi havia estat, compareixia a Barcelona per donar (el seu) compte de la reunió. Difícil comunicar pitjor. I, a l’altra banda, el Gran Timoner contestava durant una hora i mitja totes i cadascuna de les preguntes dels periodistes espanyols i un feixista l’esbroncava a la vista de tothom.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.
 
Rull, Josep(secretari general de CDC).
La consolidació del viratge.
Amb la dimissió d’Oriol Pujol, primer episodi d’aquest ensorrament per etapes de la nissaga, Convergència Democràtica va donar pas a l’inici de la refundació del partit, probablement, el referent del centre dreta en la nova República Catalana. El Gran Timoner ha confiat (certament, podia haver estat un procés de recanvi més guiat per la nova política) en la figura d’aquest encara jove polític terrassenc. Independentista de vella fornada, des del bressol, l’aposta forta de confiança en ell i el nomenament com a portaveu de l’alcaldessa de Sant Cugat del Vallès, Mercè Conesa, també prou implicada aquests últims anys en l’acció de l’Associació de Municipis per la Independència, demostren que l’aposta del president Mas per avançar en el procés és ferma i irreversible. Molta sort en el mar agitat on hauran de navegar. La necessitaran.
 
Sánchez, Pedro(secretari general del PSOE).
El bucle etern.
Espaterrant el canvi en els missatges, en les formes i en les persones. La presentació en societat del nou líder dels socialistes espanyols, el més contrari de tots els candidats a permetre el Dret a Decidir dels catalans, ha estat d’impacte: tot situant l’independentisme a l’alçada de les xacres de la crisi i el maltractament de gènere. La seva primera entrevista amb Mariano Rajoy, una aposta decidida per impedir-nos el vot. El seu nou Comitè Federal, integrat per figures tan renovadores com Joan Lerma i Josep Borrell, el nou fitxatge de la gran plataforma del dependentisme a Catalunya, de la mà de veterans candidats i simpatitzants a casa nostra del Partido Popular, UPyD, Ciudadanos i Plataforma per Catalunya. En el cas de Pedro Sánchez Zapatero, m’esborrona tanta renovació.
 
Tebas, Javier (president de la Liga de Futbol Profesional).
Autogols i negoci.
La pela és la pela. Aquí i arreu. Aquesta setmana el màxim dirigent de la Lliga ha amenaçat el FC Barcelona amb l’expulsió si Catalunya és independent. No aprenen: una vegada i una altra ens manifesten el seu carinyo alçant-nos la mà, en un capteniment que segur que convenç molts catalans de mantenir la convivència. Tothom sap que, calculadora en mà, les lligues nacionals són poc rendibles i que caldrà caminar cap un model de NBA futbolística continental. Mentre aquest invent (que el Barça jugui amb l’Arsenal, la Roma o el PSG cada setmana i no contra l’Almería, el Recre i el Celta) acaba de cuallar, el primer equip de Barcelona jugarà exactament en la lliga que li doni la gana. I el Madrid serà el primer interessat, passada l’emboirada, a demanar de genolls que sigui a l’espanyola.

Notícies relacionades

11 comentaris

Imprimir Enviar