Política Última actualització Diumenge, 10 d'agost de 2014 05:00 h

Portàvem massa temps sense esbatussar-nos

La jungla del procés a tretze setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: Alex Salmond, Alicia Sánchez Camacho, Toni Soler, Santi Vila, Eduard Voltas i José Antonio Zarzalejos.

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- La calor estiuenca fa estralls. Particularment, entre les vedettes. Després d’uns mesos en els quals semblava imperar la responsabilitat, només alterada pel soroll de fons dels qui trobem malament tot i sempre, simplement, perquè ells no són a la cabina de comandament, aquesta setmana hem vist revifar no només les embestides de l'Estat espanyol, sinó també els autogols en forma d’atac personal gratuït entre partidaris del procés. És un espectacle políticament contraproduent i moralment trist, més aviat de vergonya aliena, que hauria d’acabar quan abans. Una bona dutxa rebaixa molt la temperatura. Aquests són alguns dels personatges clau de la setmana.

Salmond, Alex(primer ministres escocès).
Gran lideratge.
L’assimilació al cas escocès, està clar, no ens interessa, encara que ens la mirem de lluny per si ens facilita de cop una via ràpida d’integració a l’estructura política de la Unió Europea. No només perquè l’independentisme no té la mateixa força d’aquí (probablement perdrà el referèndum del proper 18 de setembre), sinó perquè, en bona mesura, s’ha construït de dalt a baix, justament al contrari del nostre, en essència popular. Aquesta setmana, però, ha provocat enveja sana el primer debat televisiu entre Salmond i Alistair Darling, líder del blog dependentista. Igual, igual que aquí. Antològica la resposta del primer ministre escocès en ser preguntat pel manteniment de la lliura com a moneda: naturalment que la continuarem fent servir, és tan nostra com dels anglesos. De fet, el mateix que ens passa a nosaltres amb l’actiu anomenat dret a formar part de la UE: és tan nostre com dels espanyols.
 
Sánchez Camacho, Alicia(presidenta del Partido Popular a Catalunya).
Sola, en contradirecció.
Saben aquell que diu d’un conductor que s’exclama que absolutament tothom és boig, que a qui se li acudeix que tots excepte ell vagin per aquella autopista en sentit contrari. He pensat en l’acudit en sentir la ja habitual decisió dels populars catalans de no participar en els actes institucionals de la Diada; la notícia venia acompanyada de les imatges de l’acte de l’any passat a la plaça del Rei de Barcelona, darrere una pancarta que deia “Per una Diada de tots”. Brutal. El Partido Popular denuncia que no existeixi una festa compartida, tot desmarcant-se de la que celebren conjuntament tres quartes parts dels partits polítics catalans. Resulta impossible expressar la incoherència i la voluntat d’intoxicació d’una manera més plàstica.
 
Soler, Toni (periodista i historiador).
L’error de fugir
L’autor d’una de les columnes d’opinió política de referència de la setmana, ha abandonat aquesta setmana twitter fart de l’assetjament al què era sotmès pel dependentisme radical. Toni Soler s’hi referia en l’escrit als pseudo-independentistes i a altres milers de catalans, especialment a l’establisment econòmic i polític (no necessàriament, de dretes) que van camí de patir lesions oculars cròniques de tant mirar simultàniament els dos cantons del rectangle de joc per no triar l’equip perdedor i mantenir el seu estatus al preu que sigui. En els seus tuits de comiat, Soler afirmava haver sabut de bona font el que és fàcil de sospitar: que una part important del dependentisme anònim a les xarxes socials està en nòmina. Ell no ho diu, però caldria puntualitzar que del govern espanyol.
 
Vila, Santi(conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya).
Cau l’esperança blanca.
El dependentisme fa mesos que somia amb la possibilitat d’una revolta interna a CDC que permeti descavalcar Mas. El conseller ha aparegut com un dels líders cobejats per encapçalar la conspiració de palau. I, aquest dijous, va rebre molt males notícies: Vila va defensar a Catalunya Ràdio, amb enorme contundència, l’opció Sí-Sí en la Consulta del 9-N. I ho va fer amb un argumentari que va destrossar sense pietat la Tercera Via: “No tenim res a dialogar. No em sona cap polític espanyol que hagi posat sobre la taula amb rigor i solvència cap solució, que reconegui i respecti que som una nació mil·lenària i que reconegui que ens empobrim. Com que no hi ha ningú a l'Estat que sembla que li preocupi això, les persones honestes que ens dediquem a la política hem de dir als nostres conciutadans que l'única solució es diu votar per la independència”.
 
Voltas, Eduard(periodista i editor).
Intel·ligència amb el procés.
Amb el seu victimisme habitual, tot i tenir al darrere un estat sencer que treballa sense escatimar mitjans (bé que ho saben ells, que en beuen) al servei de la causa d’ensorrar-nos, el dependentisme ha disparat aquesta setmana contra Eduard Voltas, arran d’una píndola excel·lent a RAC1 sobre els preparatius de la Diada i el contrast entre la multitudionària organització de la V per part del sobiranisme català i l’autogol per l’escaire que es prepara el mateix dia el dependentisme a Tarragona, mostrant al món la seva infinita minoria. Amb la de Jordi Graupera, la contribució, a base d’idees fortes, d’aquest periodista, exsecretari general del Departament de Cultura en temps del conseller Tresserras, és una de les que més val la pena seguir a les xarxes i als mitjans digitals. Segur que ja ho féu, però si no, seguiu-li les passes. Val la pena.
 
Zarzalejos, José Antonio (periodista).
Un Estat corrupte.
Seria increïble si això no fos Espanya. Fins ara, perquè som en guerra i val tot, hem sentit reflexions i hem llegit escrits dels nostres adversaris realment repulsius. Però que un dels ideolègs del govern espanyol, des de la FAES, amb tribuna privilegiada en el diari comtal, dediqui un article (inqualificable i impublicable a cap altre lloc civilitzat del món) a justificar l’acció de l’Estat contra la corrupció només en aquells casos en els quals el subjecte actiu del desfalc contra tots els ciutadans sigui algú contrari als interessos del govern, constitueix un dels exercicis d’immoralitat pública per part del nacionalisme espanyol més bèsties que s’ha vist mai negre sobre blanc. Amenaces com la seva no fan sinó acrèixer la necessitat de marxar quan abans d’un país on els qui manen poden tenir el capteniment descarat d’en Zarzalejos.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis. 

---

Notícies relacionades