Dubtes que maten (políticament)

La jungla del procés a dotze setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: Matías Alonso, Manuel Bernad, Montserrat Candini, Javier Cercas, Manuel Delgado i Elvira Duran Costell.

7  

( 9 vots )

 Carregant

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Avança la preparació de la Diada, aquest any, sense el gran repte col·lectiu de cobrir 400 km de gent enllaçada amb les mans, i segurament per això, de moment, només de moment, més relaxadament. Entretant, mentre Espanya estira a cada tertúlia matinal el xicle fastigós i decadent de l’afer Pujol, els sobiranistes ens discultim ja intensament sobre el gran què que ens espera: la conveniència  o no d’obrir els col·legis electorals el 9-N, tot vulnerant la legalitat espanyola. I, francament, sembla que els qui generen dubtes compren tots els números per ser escombrats d’aquest moment històric. Aquests són alguns dels personatges clau de la setmana.

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

bestiari, bestiari del procés

Alonso, Matías(diputat i portaveu de Ciudadanos).
Nous prehistòrics.
El dependentisme català de Ciudadanos, durant un temps emergent, ha comparat aquests dies la Via Catalana amb les manifestacions de suport al franquisme i, agafant-se a la constant estratègia d’aprofitar qualsevol contradicció del Govern per atacar el president amb l’objectiu d’enfonsar el procés, ha afirmat que Mas és un cadàver polític. I és que fins i tot en la seva anàlisi de la realitat, el partit dependentista ha envellit a una velocitat (com la dels moments que vivim) de vertígen: tot i que suposadament venia a fer-lo miques, ja només interpreta la realitat en clau del manteniment o no dels vells partits de l’establishment, quan, ben segur, vivim uns temps de transformació tan important que ningú sap quin serà el sistema de partits català d’aquí a dos anys.
 
Bernad, Miguel (presidente de Manos Limpias).
Amenaces estúpides.
Aquesta tropa que es fa dir sindicat i que porta per títol el seu propi antònim, aquesta gentola que encara té les mans tacades amb la seva vinculació ideològica amb el putrefacte règim anterior (i encara amb imputacions de casos de corrupció) ens ha fet riure aquesta setmana afirmant que tenen talps dins les principals organitzacions socials i partits polítics independentistes: no és que l’Estat espanyol no els tingui, com ha fet tota la vida, és que resulta ridícul pensar que una colla de xarlatans com ells gaudeixi de cap mena de capacitat operativa per infiltrar-se enlloc, més enllà de mobilitzar un equip d’advocats a partir dels ingents recursos econòmics que els posen a les mans. Almenys, ens han fet riure.
 
Candini, Montserrat(senadora de CiU).
Somriures feridors.
En veure-la, la rialleta, vaig pensar exactament el mateix que ha expressat amb encert una dels seus, l’alcaldessa de Calella. S’ha declarat dolguda, després d’atendre els darrers dies militants del seu partit entre llàgrimes. De fet, crec que em va ferir més que la mateixa confessió. Un pot explicar en el darrer moment, com qui rebenta un globus a punt de petar en mil bocins, un secret guardat penosament durant dècades a benefici d’uns fills bandarres. Molt bé. Però aquella posada en escena, a Queralbs, davant dels mitjans, de vacances, tranquil, relaxat, oferint-se, va ser com un autèntic directe a la mandíbula de la nostra dignitat. Aquest home s’ha rigut de nosaltres durant més de tres dècades. Rialletes. Què fort. Ni rastre de penediment. Un somriure que fa mal i que concreta que som davant d’un autèntic pocavergonya.
 
Cercas, Javier (escriptor).
Agraït a insults.
Un dels articulistes d’El País més agressius amb el sobiranisme ha començat la seva campanya internacional contra el procés. Tot i que ha fet estranyes apostes públiques a que el sí no superarà el 35% en un referèndum d’independència, tracta de presentar-se com un heroi aïllat en terra hostil (amb un mercat de 400 milions de lectors!). Al que fa no li direm victimisme. Defensar l’ideal europeu (un altre nacionalisme, com demostren els centenars d’africans que pengen durant hores de la reixa de Melilla o els qui naveguen amuntegats cap a Lampedusa), contra el particularisme català, tot oblidant l’espanyol que ajuda a imposar-nos; a criticar el qual, per cert, no dedica una sola línia. Presentar el teu propi país a un gran mitjà italià com un lloc farcit de nacionalistes d’utopia assassina, tot fent una llarga elipsi per dir-los nazis, mentre ens afirma mesquins, provincians, garrepues i tancats. Un home agraït, sí senyor. Molts petons.
 
Delgado, Manuel (antropòleg).
Avís de lerrouxisme.
Aquest referent de l’esquerra anticapitalista a Catalunya, proper a Esquerra Unida i Alternativa i, des de fa mesos, comvençut del caràcter irreversible del procés independentista, ha commocionat una part del debat català amb un apunt al seu blog, de títol extens, però que val molt la pena llegir: “El perill d'un lerrouxisme antisistema. Sobre una estratègia del nacionalisme espanyol per desacreditar el procés sobiranista i dividir l'esquerra anticapitalista”. Delgado adverteix de l’intent de llançar Podemos i Guanyem Barcelona contra el procés, aprofitant que, en part, aquestes forces estan començant a mossegar en l’espai espanyolista a Catalunya (de fet, Ciudadanos ha començat des de la seva irrupció un declivi evident a les enquestes). Està bé que una veu incontestable com la seva adverteixi del darrer i desesparat parany del nacionalisme espanyol.
 
Duran Costell, Elvira(membre de Socialisme, Catalunya i Llibertat i de Súmate).
Viure el procés.
Ha tingut aquests dies un extraordinari ressò a la xarxa el primer apunt d’un blog anomenat suggeridorament: “¿Qué hace una española como tú en una Cataluña como ésta?" Us el recomano amb tot l’èmfasi, perquè permet entendre perfectament la possibilitat d’observar el procés català amb simpatia també des de l’espanyolitat. Seguint el fil a twitter és possible observar fins a quin punt el seu posicionament provoca curt-circuits neuro-sentimentals a l’esquerra espanyolista catalana. De fet, en aquest punt del procés hem arribat a un punt kafkià en el qual els sobiranistes defensem la possibilitat de gaudir d’identitats plurals, mentre el dependentisme fa de la nacionalitat un tòtem unívoc impossible de compartir.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.
 
 

Notícies relacionades

7 comentaris

Imprimir Enviar