Política Última actualització Diumenge, 7 de setembre de 2014 05:00 h

Entre la llibertat i una Espanya inviable

La jungla del procés a nou setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: Manuel Eguiluz, Juan Espiagua, Salvador Feliu de la Penya, Antoni de Magarola, Josep Anton Martí i Antoni de Villarroel.

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Darrerament, el dependentisme invoca amb avidesa inconscient la crida final de les institucions catalanes l’11 de Setembre de 1714, quan convocaren a lluitar també per la llibertat d’Espanya. La cita seria molt més rellevant justament si els austriacistes haguessin guanyat. El problema, precisament, és que, com ens recorda Albert Sánchez Piñol, el resultat de la guerra fou que l’única Espanya de futur possible en llibertat caigué assassinada a mans de Castella. Més rellevant encara, però, per als catalans, hi havia en joc la preservació de la sobirania d’una comunitat política basada en unes institucions centenàries. El primer objectiu és ja inviable; el segon, és apunt de renéixer. Aquests són alguns dels personatges clau de la setmana.

Eguiluz, Manuel (sergent major).
 
Espionatge en temps de guerra.
El 7 d’agost de 1713, a poc d’iniciat el setge, el sergent major Eguiluz, del regiment del mateix general Villarroel (qui lamentà profundament la seva traïció), fou arrestat a la posició exterior a la muralla del Convent de Caputxins, quan intentava passar-se a l’enemic: en ésser descobert, desesperat, intentà menjar-se una carta que portava, adreçada al duc de Pòpuli, cap de l’exèrcit borbònic de setge. Divuit dies més tard fou degollat en presència de quatre batallons de la Coronela i de tots els soldats regulars que no eren de guàrdia, dalt d’un cadafal construït a l’efecte, entre Santa Mònica i les Drassanes. Menys contemplacions cerimonials tingueren les autoritats, quatre dies més tard, en esquartera un criat valencià descobert en portar cartes a Mataró i actuar, doncs, com a informador de l’enemic.
 
Espiagua, Juan (capità aragonès).
 
Aragonesos sumats a la causa.
Aquest arrogant i temerari capità de cuirassers, fou revers de l’anterior: home de confiança del mateix general Villarroel per executar escaramusses al pla i cops de mà contra les posicions dels assetjadors al llarg de molts mesos de setge. Responsable del darrer dels contraatacs per recuperar el Baluard de Santa Clara, morí durant la llarga i sagnant batalla del 14 d'agost de 1714. Com el cap de la guerrilla interior Diego Nasarre, centenars, potser milers d'aragonesos, ens van acompanyar colze a colze en la lluita contra el supremacisme castellà: ara se sentirien profundament avergonyits pel fet que les seves autoritats facin de lacais dels hereus dels seus enemics, privats també de la seva sobirania centenària com a conseqüència de l’abolició dels furs el 1707.
 
Feliu de la Penya i Picart, Salvador (Conseller tercer de Barcelona).
 
Negocis privats i funcions públiques.
Originari d’una família maresmenca de mercaders establerts a Barcelona, actuà com a administrador de la rellevant Companyia Nova de Gibraltar. El novembre de 1713 fou designat conseller segon de la capital catalana i president de l’anomenada Junta de Medis. Com a tal s’encarregà de dirigir el proveïment de la Ciutat, un dels reptes més difícils per fer front a les precarietats innates a una situació de setge. Mantingué discrepàncies rellevants amb Casanova durant els darrers mesos del setge i a principis de juliol de 1714 fins i tot se l’acusà de la pèrdua de tot un comboi procedent de Mallorca en fer-lo esperar de manera imprudent l’arribada d’una nau més pesant de la seva propietat que havia quedat enrere.
 
Magarola i Sentmenat, Antoni de (comte dels Quadrells).
 
El preu de la submissió.
Cavaller disconforme amb la decisió de resistir a fins al final amb les pròpies forces, fou capturat amb altres cavallers el 26 de juliol de 1713, tot just tancat el cordó de setge, quan intentava fugir de la Ciutat de Barcelona. Després de ser llargament passejat amb ignomínia pels carrers, passà els 414 dies arrestat a casa seva, enmig del rebuig popular. Fou comminat reiteradament, fins i tot el mateix 11 de setembre, a prendre les armes i lluitar en defensa de la capital catalana, però sempre s’hi negà. El dia de la batalla final, però, una bomba li trencà la cama. A l’entrada dels borbònics patí la confiscació dels seus béns acusat d’haver-se quedat a Barcelona. Representa els catalans dependentistes que, mal que els pesi, són també víctimes de la dependència.
 
Martí i Fontanellas, Josep Anton (general).
 
Traïció final.
Hereu de mas del Bages, fou un dels vuit signants de l’anomenat Pacte dels Vigatans, que donà substrat a la revolta austriacista a la Catalunya interior. El 1705, durant el setge aliat de Barcelona, encapçalà l’ocupació de Montjuïc. En iniciar-se el setge, Martí obtingué la culminació de la seva carrera militar amb l’ascens a general de batalla i comandant de la infanteria. Dirigí moltes de les batalles dels dies de setge i participà en la fracassada expedició del diputat militar a la Catalunya interior. El 13 de juliol de 1714 encapçalà l’atac contra la primera paral·lela borbònica del cordó de setge. Tres dies després, però, desertà en companyia d’altres oficials i fou immediatament reclòs a Peníscola. Passà després al servei dels borbònics, combatent durant anys els catalans encara insurrectes. Simbolitza la capacitat d’embrutar una trajectòria exemplar.
 
Villarroel i Peláez, Antoni de (general).

El gran comandant en cap.
Convé destacar dos elements de la seva personalitat: la identificació amb el nostre país i l'odi que li professà per sempre Felip V. El 6 de setembre de 1714, quan dimití com a comandant de la defensa convençut de la inviabilitat de resistir, parlà de "el renombre inmortal de la nación a que yo, como hijo de esta ciudad, con razón me glorío de nativo". Després de reprendre el comandament i viure en primera línia l'ocupació de Barcelona, Villarroel fou reclòs en condicions duríssimes a la presó de la Corunya fins el 1725. L'hivern de 1718 expressà "la suma miseria en que se hallan sin tener socorro humano" i demanà "siquiera los mande dar el pan de munición para no acabar a manos de la hambre". La resposta: "no viene su magestad en que se le dé ración".

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.
 

---

Notícies relacionades