Botes altes, matxet i salacot

La jungla del procés a set setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: Javier Cercas, Nacho Corredor, Josep Antoni Duran i Lleida, José Manuel García-Margallo, germans Gasol i Ignasi Guardans.

14  

( 11 vots )

 Carregant

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- El desenvolupament del referèndum d’autodeterminació d’aquest dijous a Escòcia tindrà dos efectes remarcables. D’una banda, és cert, amb la victòria del no, les institucions europees (encara) no hauran de fer front a la necessitat d’arbitrar els mecanismes precisos per a una ampliació interna: ens correspondrà, doncs, desbrossar-nos el camí nosaltres mateixos. De l’altra, però, l’inaudit nivell de participació, el clima de debat sense violència i l’acceptació del resultat per totes les parts ha demostrat al món l’encert del mètode que hem triat a Catalunya: que el millor sistema per donar sortida al problema polític d’una nació sense Estat són les urnes, és la democràcia. Una gran victòria per a nosaltres. Aquests són alguns dels personatges clau de la setmana.

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

bestiari, bestiari del procés

Cercas, Javier (escriptor).
Tremolor de cames.
Diumenge passat, l’escriptor gironí d’origen extremeny, intentava desacreditar el moviment sobiranista amb una de les seves habituals agafades de rave per les fulles via comparació entre el processos escocès i català. Quan cal, no és nou, mentint descaradament: com quan afirma que a Salmond mai se li acudiria fer una Consulta il·legal, quan fou exactament el primer que va advertir que faria en guanyar les eleccions: que l’organitzaria amb acord o sense consentiment de Westminster. I és que Cercas porta molt malament l’arrel popular del moviment sobiranista a Catalunya: aquí les enquestes situen el suport al procés sociològicament basculat a l’esquerra; a Escòcia, originat per un Salmond que, encara que amb fortes arrels socials, substitueix l’espai dels conservadors al seu país i que només ha començat a tenir gruix i possibilitats de victòria quan s’ha estès a àmplies capes de votants laboristes i a l’esquerra alternativa.
 
Corredor, Nacho(periodista i politòleg).
Carco-progressisme.
Déu n’hi do! Tan joves i tan immobilistes, que practiquen, incomprensiblement exaltats als mitjans, impròpiament radicalitzats en homes amb tant de seny, una mena de hooligalisme legalista. Presoners d’una frase feta: la llei és mega-important (sic) ens ha recordat en una tertúlia radiofònica on ha fet forat. L’entorn socialista es mou en el fatu intent d’aconseguir una segona embaucada, una mena de Transició reloaded. Es tracta, sobretot, d’evitar que la gent triï en llibertat. Són molt del dret de decidir, però allò (i només allò) que a ells els surti dels nassos: és a dir, de presentar-nos precuinat l’habitual plat federal de sempre (unicornisme en estat pur) però una mica rescalfat. A veure si cola, com si la majoria dels catalans fóssim imbècils. Obliden que una altre de les diferències entre Catalunya i Escòcia és que aquí no li donem tant al whisky.
 
Duran i Lleida, Josep Antoni(president del Comitè de Govern d’Unió).
Trets al peu.
L’home continua a la reserva, esperant a la banda la seva oportunitat per sortir en suport de les forces d’ordre. La que els mitjans de l’establishment li treballen cada dia, tot reclamant al govern espanyol un camí del mig que no arriba. Una engruna per oferir als incauts. La setmana ha vingut marcada per la histèria duranista contra la possibilitat d’una Consulta que respongui només a la legalitat catalana i internacional. Naturalment, ell només en reconeix una, l’espanyola, i no “cinquenta y una”. Amb un toc directament surrealista quan va valorar les declaracions d’Oriol Junqueras com un tret al peu del procés: ell que porta anys fent curt-circuit al president Mas i que una vegada més ha preferit un dispar a la unitat, al cor mateix del sobiranisme. No vol trets al peu, perquè no maten.
 
García-Margallo, José Manuel (ministre d’Afers Exteriors espanyol).
Patriota enfollit.
No li ha importat gens, amb congestió facial creixent, llançar la seva amenaça gratuïta davant mig centenar d’ambaixadors que devien mirar-se’l, astorats, amb ulls com taronges. El ministre, a l’hora que negava cínicament la censura ordida contra la difusió de la gran novel·la d’Albert Sánchez Piñol als Països Baixos, s’ha mostrat disposat a evitar l’exercici de la democràcia a Catalunya al preu que sigui. La veritat és que de mitjans no fan curt. S’hi estan posant a fons: durant la Diada, per exemple, mitjançant el bloqueig de les comunicacions via mòbil de centenars, potser milers, de responsables alts i mitjans de la mobilització, a nivell nacional i territorial. Un altre malbaratament: els recursos humans i tècnics abocats a Catalunya i arreu del món (que nosaltres financem en un 24%, com la resta de les despeses de l’Estat) no aturaran les nostres ganes.
 
Gasol, germans (basquetbolistes).
Sus váis a enterar.
Fins ara eren ben bé la joia de la corona. Des dels ulls de l’Espanya castellana, catalans dels bons. Encara que fos amb un punt, el just, de particularisme ben entès. Pau, en principi mut, havia donat el pas esperat en fer d’abanderat espanyol als Jocs Olímpics i en assistir a la coronació de Felip VI; el seu germà Marc, sempre tan efusiu, a la mínima oportunitat, en les seves manifestacions d’espanyolitat. I vés per on, ara, s’han atrevit a pronunciar-se a favor del dret de decidir, com el 80% dels seus conciutadans. Coincidint amb futbolistes com Piqué i Xavi o motociclistes com Aleix Espargaró. Ben segur, els Gasol continuen estant pel no, però, encara veurem com, amb la seva habilitat habitual, el dependentisme els acabarà portant a empentes, contra el seu capteniment innat, a votar pel Sí-Sí.
 
Guardans, Ignasi(exeuroparlamentari de CiU).
Enverinat de ressentiment.
Aquesta setmana li hem d’agrair (és molt important que votin!) un article pensat per mobilitzar el dependentisme, apel·lant a la responsabilitat dels qui ara no alcin la veu contra el procés, caracterizat com una “enorme ficción teatral llena de emociones casi futboleras y vacía de sustancia y racionalidad”. Encara que sigui mitjançant una cridanera contradicció de base: la d’afirmar que el procés acabarà en fracàs i alhora alertar de les seves terribles conseqüències. En què quedem? De fet, però, quan detalla el desastre que vindrà (un país “roto, frustrado y en crisis”) fa una deliciosa i exacta descripció del que tenim ara: és evident que a alguns la dependència els va força bé... de fet, fa cent anys que els permet viure com a reis. I és que Guardans és un marginat, això sí, que disposa de mitja pàgina al diari semi-gratuït dels Godó.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.  

Notícies relacionades

14 comentaris

Imprimir Enviar