Una Consulta que els deixa en pilotes

La jungla del procés a set setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: César Luena, Artur Mas, Alicia Sánchez-Camacho, Xavier Sardà, Xavier Solano i Andrés Valencoso.

16  

( 9 vots )

 Carregant

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- La setmana ha acabat amb l’aprovació, per amplíssima majoria, de la Llei de Consultes no referendàries que donarà cobertura legal i acordada (en concret, acordada per 106 dels 135 diputats del Parlament de Catalunya) a la convocatòria del 9-N. Ha servit, entre altres coses, per posar de relleu la capacitat il·limitada del dependentisme per contradir-se: negar el vot com una exaltació de la democràcia; apel·lar a l’acció de la majoria silenciosa a Escòcia i demanar alhora que, per tots els mitjans, continuï sense expressar-se a Catalunya; cridar (com l’editorial d’El País) a evitar el contagi de l’expressió de la veu del poble... amb nous referèndums. Senzillament espectacular. Aquests són alguns dels personatges clau de la setmana.

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

bestiari, bestiari del procés

Luena, César(secretari d’organització del PSOE).
Federar-nos a sobre.
El nou número dos del Partit Socialista, el doctor Luena, s’ha afegit (amb la ignominiosa contribució de José Bono, ben destacat, al capdavant, amb la seva diatriba covarda contra el president Pasqual Maragall) a la llista de polítics socialistes espanyols que aquesta setmana s’han abraonat sobre la nostra dignitat. Diu que el president de Catalunya sembla un zombi i que “se li ha anat l’olla”. Ens situa, a la majoria dels catalans, entre els morts vivents i els orats. Sense dubte, són les millors condicions per mantenir-nos junts. El gran nivell d’expressions d’aquesta mena fan pensar l’èxit de la renovació del partit i auguren una gran sensibilitat envers les demandes que expressen al carrer centenars de milers de catalans. Les enquestes preveuen una veritable catàstrofe del vell partit socialista espanyol davant l’empenta de Podemos: francament, s’entén.
 
Mas, Artur (president de la Generalitat de Catalunya).
Cap de colla.
Ha estat una setmana intensa per al Gran Timoner. Sòlid durant el Debat de Política General, ha estat particularment brillant en la seva valoració del referèndum escocès: roda de premsa multilingüe davant una munió de mitjans internacionals. Insistència en el fet que la Consulta no només és la millor opció de consens a Catalunya, sinó també, com s’ha demostrat a Escòcia, el millor aval davant del món per a resoldre el conflicte nacional que plantegem. Ara, amb la convocatòria de la Consulta en les properes hores, comença la fase decisiva: una partida d’escacs en la qual cada moviment ha d’anar compassat amb la unitat de tots els partits catalans compromesos en el procés; temps d’intel·ligència, de lideratge i d’anar tots a una: un còctel complex però imprescindible.
 
Sánchez Camacho, Alicia (presidenta del Partit Popular a Catalunya).
Doble favor.
La reacció de la líder dels populars catalans davant l’èxit de la Via Catalana 2014 ha estat una nova benedicció per al procés. Sense ruboritzar-se, sense moure una pestanya (encara que això sigui potser per altres raons de física estètica) va afirmar que la V de la Diada demostrava que el sobiranisme va a la baixa. Negar la realitat d’una manera tan bèstia té un doble benefici per a nosaltres: de cara endins la desacredita davant qualsevol que tingui dos dits de front i no visqui completament aïllat del seu entorn, sigui a Pedralbes o a l’extrarradi; de cara enfora, en desinformar els espanyols, aconsegueix l’objectiu de desconnectar encara més les opinions públiques dels nostres dos països, alhora que confon les classes dirigents de l’Estat.  Senyores i senyors, gran servei de l’Alicia.
 
Sardà, Xavier (periodisme).
Sarcasme contra buidor.
A la tertúlia dels dilluns de la ràdio comtal, un dels activistes històrics del Partit dels Socialistes feia la conyeta habitual. Hi havia, però, alguna cosa diferent. Se’l veia tocat. La constatació de l’arrel popular, festiva i il·lusionant de la més gran mobilització independentista fa mal. Per als suposats progres de tota la vida, per als esquerrans oficials, restar al marge del moviment popular més potent de la història del país cou i molt. Sardà va emprendre la gran fugida endavant del sarcasme per no haver d’afrontar la realitat: que els seus adopten tota mena d’estratègies brutes de desgast i que la gent els replica amb voluntat de construir un nou país regenerat. Ell ha triat el camp equivocat en la batalla per la llibertat i la regeneració. I ho sap.
 
Solano, Xavier(exdelegat de la Generalitat de Catalunya al Regne Unit i assessor de l’Scottish National Party).
L’analogia escocesa.
Els catalans ens hem abocat a seguir aquests dies el referèndum escocès. En tenim gent, com Xavier Solano, particularment indicada i compromesa amb la causa. Alguns catalanets babaus s’han sorprès que els líders escocesos, començant pel mateix Alex Salmond, hagin marcat distàncies amb el procés català: és del tot lògic, per no crear anticossos. No voldria desenganyar ningú, però nosaltres també ho farem amb els que vinguin al darrera nostre. La vida és dura. Una altra cosa és que els moviments desfermats a Escòcia, Catalunya, Euskadi o Sardenya no representin també la voluntat de construir espais polítics més propers a la gent i amb un compromís amb una Unió Europea federal que no passi per la unió d’estats-nació a l’antiga que ens ha portat a la situació actual.
 
Velencoso, Andrés(model).
D’èxit en èxit.
Després del gran regal que els dependentistes de Societat Civil Catalana ens van oferir amb la frustrada convocatòria de Tarragona (3.300 assistents comptabilitzats per la bona gent de Contrastant), la mare de tots els trets al peu, amb l’assistència, a més, d’elements nazis que com sempre van exhibir la seva presència a les xarxes socials, aquesta setmana l’organització dependentista s’ha lluït amb l’exhibició d’un suposat suport de Velencoso a la seva causa. Resultat: una amenaça de demanda per l’ús indegut de la seva imatge i un ridícul espantós. En fi, que hi farem. No dubteu, però, ni per un segon, que la incapacitat d’aconseguir un sol suport públic (tot i els diners que deuen posar damunt la taula per aconseguir-lo) serà culpa del règim totalitari sobiranista que asfixia els mitjans catalans.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.  

Notícies relacionades

16 comentaris

Imprimir Enviar