Objectiu culpabilitzar la víctima

La jungla del procés a quatre setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: Quim Arrufat, Lluís Bassets, José Luis Bonet, Josep Ramon Bosch, Quim Brugué i Ramon Espadaler.

31  

No hi ha cap vot

 Carregant

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Pel títol, pensareu que em refereixo al cas de l’auxiliar sanitària contagiada d’Ebola a Madrid. I no. Hem viscut una setmana (i això anirà a més) plena de paranys i intoxicacions. Entre d’altres, l’èxtasi d’una de les darreres estratègies dels nostres adversaris. El Govern espanyol i els seus aliats a Catalunya (a dreta i esquerra de l’espectre ideològic) s’han empescat una darrera argúcia especialment immoral: la de presentar les institucions catalanes, agredides amb la prohibició de votar, com si fossin incapaces d’organitzar una Consulta amb prou garanties. Es tracta de girar el focus per evitar que es noti com Espanya trepitja els nostres drets. Seria tant com acusar un ciclista atropellat de manca d’habilitat o a una dona violada de no haver fet prou cursos d’autoprotecció. Aquests són alguns dels personatges clau de la setmana.

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

bestiari, bestiari del procés

Arrufat, Quim(diputat de la CUP).
Pitgem l’accelerador.
Dimarts un dels tres representants de l’esquerra independentista més ferrenya al Parlament desvetllava la petició feta a Artur Masdurant la famosa (primera) cimera pel salvar el 9-N: que ells mateixos i sobretot ERC entressin a Govern per assegurar la celebració de la Consulta. De fet, aquest moviment coincideix amb el prec que Oriol Junqueras va fer al president durant el Debat de Política General al Parlament. En efecte, pas a pas, potser abans de parlar de llistes unitàries, el més convenient seria parlar de governs d’unitat. Hauria estat una magnífica resposta, un veritable cop d’efecte, a la suspensió de la Consulta per part del TC. Tots plegats van deixar passar aquella oportunitat; fer-ho ara i emprendre el camí de la desobediència donaria una força extraordinària al procés i una immensa alegria a milers i milers de catalans.
 
Bassets, Lluís(director de l’edició digital d’El País en català).
Insults en llengua pròpia.
“El desafío de Mas” i “la movilización callejera” seran, potser, de les primeres construccions que caldrà traduir a la nova edició digital d’El País en la nostra llengua. Segons sembla, a partir d’ara, quan ens insultin en català ens sabrà menys greu. O més. No sé. La presentació a Barcelona de la nova web va comptar amb l’estrellat de Soraya Sáez de Santamaría i Pedro Sánchez. Una veritable operació d’estat, convençuts com estan que cal ensarronar amb un renovat unicornisme federal els lectors catalans. No sé si en són conscients, però fan tard. La major part de la seva antiga audiència a Catalunya ja ha volat, farta de no trobar cap diferència, ni en els titulars, ni els articles, entre el vell referent de l’esquerra espanyola i els diaris de la caverna.
 
Bonet, José Luis (president de Freixenet).
Anti-paternalisme.
Sempre, però encara més en els temps de crisi, els qui disposen de més mitjans per fer-ho, encara que sigui com a resultat del propi esforç (que no tinc ni idea si és el cas), tenen l’obligació de posar-se al servei de la majoria per intentar que tots plegats surem en les millors condicions possibles. Resulta, per això, al·lucinant, la desconnexió entre els de dalt i la immensa massa de desposseïts que està generant aquesta llarga crisi. En quin planeta cal viure perquè t’importi un rave el patiment dels de sota? De tots els arguments que l’espanyolíssim senyor Bonet podia adoptar per defensar la dependència, se li ha acudit emprar un que denota la seva qualitat moral: "que les coses segueixin com estan, que estan bé". I, clar, segons sembla, Madrid li té reservat un premi per als propers mesos.
 
Bosch, Josep Ramon(president de Societat Civil Catalana).
Amics molt simpàtics.
Després de la multitudinària concentració de la Diada a Tarragona (set mil persones segons les fonts més generoses), aquesta setmana, la de la tradicional “Fiesta de la Raza”, la plataforma dependentista s’ha lluït amb una campanya a les xarxes en la qual, per obra i gràcia dels seus hàbils publicistes, mana callar a tots aquells que no celebrem com ells el 12 d’Octubre. Han decidit potser afegir-se a la reivindicació dels que de veritat no podem expressar-nos en llibertat: els que volem votar el 9-N per decidir democràticament. Propaganda encoberta de l’Ara és l’hora?. La convocatòria, regada amb caríssima publicitat a tots els mitjans i logística de franc (pasta gansa posada per l’Estat i l’establishment català), d’aquella que sabem segur que no serà objecte de cap inspecció fiscal, ja ha rebut el suport explícit del Casal Tramuntana, el MSR, Democracia Nacional i la Falange.
 
Brugué, Quim(catedràtic de ciència política de la UAB).
A benefici de l’agressor.
Diumenge a la nit va saltar la sorpresa. Després que Marc Carrillo, expert designat a proposta d’ICV-EUiA al Consell de Garanties Estatutàries presentés vot particular sobre la constitucionalitat de la Llei de Consultes, ara, Quim Brugué, també proposat pels ecosocialistes (ep, però no penseu malament, que és pura coincidència), dimitia com a membre de la Comissió de Control de les Consultes, exactament quatre dies després del seu nomenament. Realment, costa d’entendre què ha canviat en aquestes poc més de cent hores, amb la Consulta ja prohibida pel TC en el moment d’accedir-hi al càrrec. Sobretot, que el rigorisme en l’exigència de condicions democràtiques a la Consulta, contra les quals, objectivament, només treballa el Govern espanyol, es tradueixi a la pràctica en una bufetada a la cara del Parlament de Catalunya.
 
Espadaler, Ramon(secretari general d’Unió).
Indeterminació que compromet el futur.
Si alguna cosa ha demostrat fins ara el procés d’autodeterminació és que engoleix sense pietat tots aquells que s’entesten a mantenir-se en la indeterminació. Unió ha triat aquesta setmana fer-ho. La seva aposta suposa que el partit que podria esdevenir referent del centre-dreta a la nova República defuig la seva responsabilitat històrica. Com a conseqüència, cap de les forces polítiques que van obligar a complicar la pregunta del 9-N farà campanya, finalment, pel Sí-No. Vist des de l’altra banda: Duran i Lleida, home fort de l’establishment que lluita amb ungles i dents contra el procés, no és només que fins ara no ha estat capaç de vendre la moto del Sí-No a la majoria dels catalans: és que no se’n surt ni al seu propi partit.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.  

Notícies relacionades

31 comentaris

Imprimir Enviar