La gent, al rescat del procés

La jungla del procés a tres setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: Victòria Álvarez, Manel Àlvarez, Màrius Carol, Joaquim Coll, José Antonio Coto i Josep Antoni Duran i Lleida.

32  

( 11 vots )

 Carregant

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Feia mesos que l’horitzó marcava un conflicte insoluble. Desacatament o no. Desgraciadament, al llarg dels darrers tretze mesos, els nostres polítics han estat incapaços de consensuar una sortida comuna a la dissensió. Ha prevalgut l’unilateralisme o la rebequeria, segons la trinxera de les preferències personals des d’on s’ho mira cadascú. D’aquí poques hores, l’ANC i Òmnium faran públic el seu posicionament sobre el nou 9N i el que haurà de venir després. Són la representació més genuïna de la societat civil que ha donat vida i impuls al procés. No patiu, tornaran a arreglar-ho (si més no, de moment). Aquests són alguns dels personatges clau de la setmana.

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

bestiari, bestiari del procés

Álvarez, Victoria (confident policial).
Males companyies.
La gent de Plataforma per Catalunya pateix. Després de fregar l’entrada al Parlament (recordem que només els en va privar la norma del 3% el 2010) i de la gran crisi amb sortida traumàtica del pare fundador Josep Anglada, necessiten desesperadament fer-se un lloc sota el sol del dependentisme. Els organitzadors de la “gran” mani espanyolista del 12 d’Octubre no els van fer fàstics, de manera que van desfilar alegres i feliços per la plaça Catalunya. De fet, van comptar amb la participació estel·lar de Victoria Álvarez, colze a colze amb el seu actual cap de files, Robert Hernando. L’afer Pujol va mediàticament a la baixa, però cal mantenir-se en el primer pla, si és possible, fent tot el mal que es pugui a Alicia Sánchez Camacho i els seus. Misèries del dependentisme upper Diagonal.
 
Àlvarez, Manel(secretari dels Trabucaires de Cardedeu).
Victimitza’t com puguis.
De fa anys, com a Berga, el famós regidor del PP a l’Ajuntament de Cardedeu, Jaime Gelada, no desaprofita l’ocasió per cridar l’atenció. Es tracta de victimitzar-se per al·ludir a una suposada actitud agressiva de molta gent cap a una força política que, a àmplies zones de Catalunya, com és lògic, és ja (i cada dia ho serà més) directament marginal. Aquesta vegada, a compte del pas dels trabucaires a prop del seu domicili. De fet, en la seva narració dels fets, Gelada va pronunciar una de les frases de l’any, una sentència que em té el cor robat: “me sentí fusilado en mi propia casa”. I tot i que les proves gràfiques van demostrar que la imputació de la suposada agressió contra ell era rigorosament falsa, al responsable dels trabucaires li han caigut 25.000 euros de multa. Des d’aquest espai, tota la solidaritat.
 
Carol, Màrius(director de La Vanguardia).
Comandant el Titanic.
El nivell de degradació al qual la nova direcció del degà de la premsa catalana està portant el diari és realment de rècord Guiness de la indignitat. Segons sembla, combina (és un misteri) l’afany de recompensa personal del director amb l’acció sense pietat del comissari del Ministerio del Interior a la redacció, l’Albert Gimeno. Tots dos, de bracet, estan portant la capçalera dels Godó a un autèntic bany de descrèdit. El mateix dia en el qual dedicaven les quatre (repeteixo, quatre!) primeres planes de la secció de política del diari a parlar de la desfilada militar de Madrid en presència dels nous monarques, manipulaven descaradament la imatge de portada reaprofitant un pla curt de la concentració dependentista de l’any passat a Barcelona. Espectacular. L’atribució de tot plegat a un error, no cal dir-ho, atesa la “deriva” del diari, no té la més mínima credibilitat.
 
Coll, Joaquim(vicepresident de Societat Civil Catalana).
Castanya mítica.
Després dels ingents esforços econòmics i mediàtics esmerçats en la convocatòria del 12 d’Octubre, la plataforma dependentista creada al març de l’any passat deu viure nits de ganivets llargs. No només no han aconseguit eixamplar l’espectre de la participació, sinó que, amb dades de Contrastant a la mà, han reculat respecte a l’any anterior. La combinació de gent vinguda d’Espanya en autocars de franc, immigrants jubilats no integrats, funcionaris de l’Estat en actiu i gent guai de la part alta de la Diagonal, dóna de sí el que dóna. En la seva lamentable intervenció, una vegada més, l’únic socialista de la trobada (tret de Josep Borrell, a través de la pantalla) va aprofitar per tornar-nos a titllar de nazis. I és que indubtablement, triar aquesta data per exhibir múscul ha estat un nou error (i van ja tants!) de la desesperada entitat dependentista.
 
Coto, José Antonio(diputat del PP).
Digestions difícils.
Aquest any hem vist en acció novament un personatge d’ínfim perfil que ens té acostumats a espectacles d’autèntica vergonya aliena. La seva, una conjunció d’idees i sentiments de mal pair. El rotund fracàs de la concentració dependentista del 12-O, unida a la doctrina unanimista segons la qual els mitjans públics catalans marginen les formacions partidàries de mantenir la submissió a Espanya. Resultat: una esperpèntica campanya a les xarxes socials contra un dels meteoròlegs de TV3, en Tomàs Molina, acusant-lo d’haver provocat, amb les seves prediccions de pluja, desercions massives de manifestants. Un ridícul, com gairebé sempre en ells, contradictori: com és possible que la televisió que manté permanentment adoctrinats els catalans tingui tanta influència en els nivells de participació d’una concentració dependentista a les quals mai no assisteixen?
 
Duran i Lleida, Josep Antoni(president del Comitè de Govern d’Unió).
Excitat per la sang.
Nerviós pels darrers moviments a la política sobiranista, excitat per l’olor del roig, el líder democristià, poc amic de la caritat, s’ha abraonat sobre Miquel Iceta (qui, per cert, s’ofereix sense descans, a la cantonada del quadrilàter, des de que va substituir Pere Navarro al capdavant dels socialistes catalans), per demanar-li amor i fidelitat fins a l’acabament de la legislatura en 2016. Naturalment, volem creure que aquest moviment no és fruit d’un repartiment de papers al si de la federació i que, amb la seva deslleialtat habitual, Duran ha actuat d’esquenes al president Mas. Sí, ho volem creure així. Desesperadament. El contrari seria un veritable drama. El drama de tots els drames.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.  

Notícies relacionades

32 comentaris

Imprimir Enviar