Radicalment centrats en el 9-N
La jungla del procés a dues setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: Pablo Iglesias, Cristóbal Montoro, Elisenda Paluzie, Mariano Rajoy, José Manuel Soria i Xavier Vidal-Folch.
Abans d’abordar el pas definitiu (i encara que, francament, ens el podíem haver estalviat), ara correspon posar tota la carn a la graella per a què el procés participatiu del 9-N, si és que ens el deixen fer, que sembla que tampoc, sigui tot un èxit. Als catalans, després d’un any de fer exercici, el cos ens demana votar i per això ens mobilitzarem massivament d’aquí dues setmanes. Una vegada el Govern ha redreçat l’aposta inicial i ha assegurat un mínim de punts de votació (que encara són pocs), cal que ens esmercem a convèncer tothom del nostre entorn, familiars, amics, companys i veïns, que cal demostrar novament al món que autodeterminació ve de determinació. Que nosaltres, tot i l’actitud antidemocràtica del Govern espanyol, no pensem recular. Aquests són alguns dels personatges clau de la setmana.
Iglesias, Pablo(portaveu i eurodiputat de Podemos).
Perfil aclarit.
Amb les lògiques tensions internes d’una força política en ascens meteòric, aquesta setmana hem viscut l’Assemblea Ciudadana de Podemos a la capital del Regne, encarregada de fixar els fonaments organitzatius de la nova marca de l’esquerra transformadora espanyola. Vist des de Catalunya, però sense el “hooliganisme” d’una Gemma Galdón, a molts ens ha sorprès aquests dies el mutisme de la nova formació al voltant de la suspensió de drets fonamentals a casa nostra, el seu mutisme davant la prohibició de la Consulta del 9-N. Ara, el màxim col·laborador del líder de Podemos, Íñigo Errejón, ha negat a la pràctica la condició nacional de Catalunya, que siguem un subjecte polític, en afirmar que el nostre futur polític és un afer que han de decidir tots els espanyols. Llàstima de renovació.
Montoro, Cristóbal (ministre d’Hisenda).
Dèficit de dignitat.
L’aprovació dels Pressupost Generals de l’Estat per a l’any vinent al Congrés espanyol ha provocat moments certament hilarants. Naturalment, tot desenvolupant la doctrina John Stuart Millo, tantes vegades defensada pel diputat gironí al Parlament català, el ministre Montoro ens ha tornat a explicar que Espanya està salvant Catalunya de la crisi. Com pot ser, direu, si la inversió prevista (en percentatge sobre el total, no en xifres absolutes) és la més baixa dels darrers disset anys? Molt senzill: el préstec dels nostres diners que ens fan amb el FLA computa com a inversió. Cornuts i pagar el beure, com diria aquell, això sí que es colmo.
Paluzie, Elisenda (degana de la Facultat d’Econòmiques de la UB).
La nostra bomba nuclear.
La setmana ha acabat amb la presentació d’un informe catastròfic, avalat per les principals llumeneres de Societat Civil Catalana, sobre les conseqüències infernals de la independència, aquesta vegada, del punt de vista econòmic. Es tracta de treballar sempre amb les pitjors expectatives possibles i sobre un escenari radicalment impossible: Espanya no podrà aplicar totes les represàlies que haurien d’ensorrar-nos no només perquè s’enfonsaria ella mateixa amb nosaltres, sinó perquè serà obligada a pactar la nostra sortida per part dels creditors que voldran que assumim una part del descomunal deute espanyol. Ens ho explica la professora Paluzie en el seu darrer llibre, presentat aquesta setmana.
Rajoy, Mariano (president del govern espanyol).
Pressió internacional.
La descomunal diferència en l’actitud, en el tractament de la Consulta sospesa a velocitat supersònica i el procés participatiu plantejat com a substitutori pel Gran Timoner, no respon potser només a l’argúcia jurídica o al risc d’autèntica capacitat mobilitzadora que pot suposar un i altre. Demostra, probablement, que les reconvencions de les cancelleries mundials estan començant a fer efecte en l’ànim del govern espanyol. Si més no, encara que, en el fons (n’estem convençuts), sigui més fals que Judes, ara ja necessita fer veure que està obert al diàleg, potser molt especialment, en la setmana en la qual es jugava la seva presència temporal al Consell de Seguretat de Nacions Unides.
Soria, José Manuel (ministre d’Indústria, Energia i Turisme).
Iguals en la misèria.
El Govern espanyol ha portat aquests dies també al Tribunal Constitucional la disposició del Parlament català que protegia les víctimes de la pobresa energètica de la voracitat de les empreses subministradores de gas i electricitat. Ho ha fet, per protegir els seus negocis, justament abans de l’arribada del fred i amb l’argument que la mesura d’humanitat aplicada a Catalunya atempta al principi d’igualtat entre tots els espanyols. Fa anys que som en una carrera esbojarrada de despossessió de drets, però la misèria moral del partit dels sobresous i de la immensa majoria de les targetes “black”, certament, no coneix cap límit.
Vidal-Folch, Xavier (periodista).
Oposició adolescent.
De l’autor d’”aquest referèndum és anticatalà”, ara arriba la crítica a les eleccions plebiscitàries. Es tracta de carregar contra tot per terra, mar i aire. La pregunta dicotòmica o la complicada, justament acceptada pels sobiranistes per acollir els suposats federalistes com ell. La Consulta acordada pel Parlament sota la legalitat catalana i ara l’única sortida que els mateixos partits espanyols deixen al procés: unes eleccions autonòmiques a on calgui comparèixer davant dels ciutadans amb un programa favorable o no a la independència (diferència que, fins ara, era justament el que ells consideraven que legitimava Alex Salmond i el referèndum escocès). La qüestió es criticar-ho tot sense dedicar ni un minut a assenyalar la incompareixença de cap proposta espanyola.