Espanya a les palpentes

La jungla del procés a una setmana del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: María José García Cuevas, Miquel Iceta, Rafael Jorba, Ignacio Morenés, Juan Rosell i Gaudencio Villas.

12  

( 4 vots )

 Carregant

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Molt perduts, van molt perduts. Directament extraviats. No s’aclareixen. De la costellada ridícula al solemne Consejo de Estado. La setmana començava amb menyspreu cap al procés de participació i ha acabat amb l’assimilació total a una consulta. La vicepresidenta, com és habitual en el nacionalisme espanyol de la xària constitucional, ha llançat la seva proclama segons la qual, en una arriscada giragonsa, la prohibició del nostre exercici de simple expressió política s’aplicarà en defensa dels nostres drets. L’habitual subversió conceptual de psiquiatra que els caracteritza. Molt perduts, van molt perduts. I el món, entretant, astorat, va prenent nota. Aquests són alguns dels personatges clau de la setmana.
 

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

bestiari, bestiari del procés

García Cuevas, Maria José (diputada del Partit Popular de Catalunya).
Gent d’ultratomba.
Gairebé a cada sessió del Parlament de Catalunya assistim a un festival d’interrupcions, crits i insults per parts dels grups del Partit Popular i de Ciutadans. Aquesta setmana, García Cuevas, famosa per la seva lluita en favor de l’ensorrament de la immersió lingüística, ha convidat com a claca a la tribuna uns quants representants de la ultradreta més rància del país. El premi: salutació falangista recollida per alguns dels principals mitjans internacionals (gràcies!), autèntic tret al peu de l’estratègia dependentista. El més fosc de la ultradreta catalana està actuant en aparent connivència amb partits que, se suposa, són d’ordre. Una incoherència que els desgasta i els marginalitza. Xssst. No els hi expliquem.
 
Iceta, Miquel (primer secretari del PSC).
Navarrejant.
Els federalistes de l’statu quo també estan dels nervis. El moment en el qual el “nou” (és un dir) líder del socialisme català es posa més estupendo és quan afirma que tots plegats estem enganyant els nostres conciutadans: abans, amb la Consulta i ara amb la Declaració d’Independència. No seré jo qui negui l’excés d’impostura d’aquests darrers mesos. El que succeeix és que el gran cap dels impostors no pot fer de croat contra l’engany. Només dues pinzellades per retratar-lo. Primer: el fet que el canemàs fonamental de la sentència del TC sobre l’Estatutet va procedir de l’informe de l’advocat de l’Estat sobre el recurs d’inconstitucionalitat del PP, jurista que va actuar, sí, amics i amigues... a instàncies del govern del PSOE. Segon: presentar-se com a defensors de la Consulta, quan es refereixen a un procediment que no volen que inclogui com a opció la independència.
 
Jorba, Rafael (periodista).
Ara toquen plebiscitàries.
Si n’Iceta representa el pànic orgànic, Jorba escenifica el dels opinadors. El seu dit ens assenyala la ruta. Si tant els preocupa, és que anem pel bon camí. Després d’haver carregat contra la Consulta, ara toca fer-ho contra les plebiscitàries. Si cal, s’encarreguen enquestes i tot. El problema és el concepte i s’aferren amb desesperació, a veure si aconsegueixen connotar-lo pejorativament davant de la majoria de l’opinió pública. Com sempre, la guerra de les paraules. Jo, francament, acceptaria el repte i deixaria d’emprar-lo, a risc que l’economia del llenguatge se’n ressenti: com sigui que estan entestats a interpretar el concepte a la seva bola per tacar-lo, jo em referiria sistemàticament a les EGMDDI, acrònim d’Eleccions que Generin un Mandat Democràtic per Declarar la Independència. Però no sé si els agradarà la idea, perquè ells, en realitat, només ho fan per embolicar la troca.
 
Morenés, Ignacio (ministre espanyol de Defensa).
Una gran vexació.
Discret, ocupat com a està en aconseguir ingents quantitats dels pressupostos públics retallats per finançar despeses militars, les de l’àmbit professional des d’on ell mateix va ser reclutat per Rajoy, aquesta setmana, reiteradament, abans que comencés oficialment l’encalçament del procés participatiu del 9-N, ens ha advertit que la iniciativa és “una certa vexació cap a la població de Catalunya”. En la línia kafkiana de la vicepresidenta, insisteixen a afirmar que ens priven del dret a expressar-nos pel nostre bé. En canvi, pel que es veu, gastar 10.000 milions d’euros en armament, tal i com preveuen els nous i escandalosos Pressupostos Generals de l’Estat és tenir-nos en gran consideració. Algun dia, se’ls exigiran als darrers governs espanyols responsabilitats pel malbaratament de recursos destinats a la despesa militar?
 
Rosell, Juan (president de la CEOE).
Salvem-nos de la xusma.
Les ganes de demorar-ho tot assenyalen, clarament, que tenim la victòria a tocar. La campanya, el procés, fa dos anys que dura i hem sentit tots els arguments, tant a favor com en contra. Tots, inclosos els interessos espuris personals o de classe que els nostres adversaris avantposen sovint a les necessitats del país. En canvi, per al president de la CEOE i per a molts opinadors com ell, de l’establishment, la copiosíssima bibliografia sobre el tema, directament, no existeix. Els catalans no estem preparats intel·lectuals per decidir sobre aquest tema. Una veritable llàstima: com podreu suposar, aquesta vegada tampoc estem preparats per solucionar-ho i volen tornar a decidir els de dalt, en dinars de luxe i viatges exòtics. I què més.
 
Villas, Gaudencio (cònsol espanyol a Perpinyà).
Respecte colonial.
La capital dels històricament anomenats Comtats de Rosselló i Cerdanya va ser, durant molts segles, en volum, la segona població del nostre país. És curiós que el nacionalisme espanyol, a diferència del cas de Gibraltar, separat només seixanta anys més tard, mai hagi reivindicat la seva espanyolitat. Està clar: només Castella és, de veritat, de veritat, Espanya. El representant oficial del Regne a la capital rossellonesa ens ha deixat ben clar aquesta setmana que tampoc consideren el català com a patrimoni espanyol. El cònsol no s’ha tallat alhora de menysprear l’ensenyament de la llengua catalana a la Catalunya nord. I és que, que no som autèntics espanyols, ells sí que ho tenen ben clar.


Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.  

Notícies relacionades

12 comentaris

Imprimir Enviar