Recuperem la novel.la “Em quedo a Barcelona, Crònica d’una ocupació”
Avui comencem amb el pròleg i cada dilluns, dimecres i divendres un nou capítol
9
CarregantEm quedo a Barcelona és el dietari de Michael Dewman, un periodista anglès que, controvertint les ordres de tornar del director del seu diari, es queda a la capital catalana per escriure la crònica de l’ocupació franquista, a partir del 26 de gener de 1939 i fins al 21 de febrer. Per poder dur a terme la feina compta amb la inesperada presència de tres personatges molt especials, que l’ajudaran en tot moment a superar les múltiples dificultats que van sorgint. Gràcies a la inestimable ajuda que rep, Michael pot explicar amb tot detall la fugida cap a França, què passa a la presó de dones de les Corts, la situació al camp de concentració d’Horta, la presència alemanya, la misèria de la vida diària...
En definitiva, mitjançant les seves vivències personals, no exemptes d’embolics sentimentals, fem una passejada per uns dies plens de repressió, venjança i odi cap als vençuts.
Pròleg: Em quedo a Barcelona, Crònica d’una ocupació
Era una tarda de mitjan gener quan vaig entrar al despatx del director del News Chronicle a Londres, amb una barreja d’impaciència i d’il·lusió. Feia temps que esperava una oportunitat com aquella i no la volia desaprofitar —al News ja hi havia fet algunes col·laboracions puntuals, però ara era diferent.
Em va rebre assegut rere una taula plena de papers, que em va semblar la quinta essència del desordre. Estava parlant per telèfon i amb un gest enèrgic em va fer seure davant seu. En penjar, em va mirar fixament i va esbossar un somriure irònic, de gat vell que mira als qui comencen amb condescendència gairebé insultant.
—I doncs, noi, te’n vols anar a Espanya, a Barcelona, a cobrir els últims dies de la Catalunya republicana? Ja saps que te la jugues? He fet plegar en Forrest perquè, amb el seu historial de cròniques abrandades a favor dels republicans i la seva militància comunista, si els franquistes l’enxampen no ho explica, mai millor dit —es va riure la gràcia, va encendre un cigarret sense convidar-me i va continuar—. M'han dit que tu també ho ets, de comunista? —la pregunta va sonar amenaçadora.
—Bé, en realitat jo sóc trotskista —vaig dir.
Resta del capítol aquí
Imprimir
Enviar
Beneficis de la independència
#60 CATALUNYA PATEIX CALOR, SÍ, PERÒ TU PATEIXES UNA...
Actualitat