Espanya se’ls queda a les mans: és ara o mai

Catalunya a la cruïlla definitiva : resum de set dies entre les feres a la jungla del procés.

35  

( 6 vots )

 Carregant

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Difícilment trobarem una oportunitat com aquesta, un terreny més ben adobat: la confluència pràcticament perfecta entre la nostra mobilització madura, compacta, de més de cinc anys (des del temps de les Consultes  celebrades a més de mig miler de municipis) i el seu actual estat de decrepitud, d’enfonsament, de canvi de règim, motivat per la crisi econòmica, la misèria social i l’esclat de la metàstasi de la corrupció a tots els nivells de l’Estat. Aquesta setmana han canviat el xip: depressió total, de Francisco Marhuenda a Victoria Prego. Tal i com ressona a la mateixa querella contra els responsables del 9-N, són conscients que l’Estat ja no mana a Catalunya. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

bestiari, bestiari del procés

Domínguez Buj, Jaime (cap de l’Estat Major de l’Exèrcit de Terra espanyol).
Retratant el problema.
Sempre s’agraeix que et parlin clar, en aquest cas, que un altíssim servidor de l’Estat espanyol ens digui que som una colònia. Diu que estan a les ordres del Govern i el Parlament per actuar quan i com calgui. El més lluït, sense dubte, ha estat la comparació amb el 1898. L’alt comandament militar ha estat finíssim en el paral·lelisme: ara fa més de cent anys, el Regne d’Espanya va decidir emprendre el camí de la humiliació quan va triar enfrontar-se militarment a la principal potència emergent, que acabaria per dominar el segle XX. Ara, el Regne d’Espanya ha tornat a optar per la humiliació: la de demostrar aviat que no es sobirana quan els seus creditors i els grans estats europeus que els avalen l’obliguin a seure per negociar la secessió de Catalunya. El 1898 serà una mena de conte infantil.
 
Fernández Díaz, Jorge (ministre espanyol de l’Interior).
Indigència moral.
L’espiral d’immundícia sense límits que caracteritza la trajectòria del ministre ha viscut aquesta setmana nous episodis que cal qualificar directament de vomitius. Diumenge, des de la portada d’ABC, profetitzava un esclat de violència a Catalunya. Fa por. Coneixent les seves tàctiques i els recursos humans i materials de què disposa. Aquests dies hem sabut també que la policia espanyola va iniciar una investigació política contra els magistrats catalans que van signar un manifest en favor del dret de decidir. I, entretant, les vaques sagrades de l’opinió publicada, que consideraven que el descobriment del joc brut contra l’alcalde Trias tindria conseqüències molt greus, van comprovant com al ministre no se li ha mogut ni una cella. Si fos dels meus em cauria la cara de vergonya. Saber que jugues de part dels bons és meravellós.
 
García-Margallo, José Manuel (ministre espanyol d’Afers Exteriors).
Parlar d’igual a igual.
Novament protagonista, el ministre que mes parla del Gran Afer Exterior ha reconegut aquesta setmana, després d’afirmar que cap estat reconeixerà la República Catalana després d’una DUI (en realitat a qui no reconeixeran serà a Espanya, si és que ha d’afrontar tota sola el seu deute mastodòntic), que Catalunya és amb diferència el problema més greu que ha d’afrontar el Govern espanyol en aquest moment. Imagineu-vos. En realitat, aquests dies, parlant al Congrés dels diputats del reconeixement de Palestina, de la mà de l’ex-ministra Trinidad Jiménez, ens ha assenyalat el camí, ben bé en direcció contrària al que fan sempre que parlen de Catalunya: diuen que Palestina només podrà pactar amb Israel una acord definitiu des de la condició d’Estat, d’igual a igual. Evident, senyor ministre. Prenem nota.
 
Lezo y Olabarrieta, Blas de (militar borbònic).
Estat tolit.
Espanya se’ls desfà a les mans. De moment, és Catalunya. D’aquí uns mesos, amb les eleccions municipals i generals, la desintegració serà pràcticament total. De manera que, si fins ara calia bombardejar Barcelona cada cinquanta anys, ara han de conformar-se amb homenatjar els militars espanyols que han fet xixines catalans al llarg de la història. Fa pocs més d’un any, amb motiu del 325 aniversari del seu naixement (del militar, vull dir), UPyD ja va presentar al Congrés espanyol una proposició no de llei per homenatjar-lo i el Museu Naval de Madrid li va dedicar una exposició. A les poques setmanes, la fragata Blas de Lezo es passejava cofoia pel port de Barcelona, a fi de recordar-nos la nostra condició de vençuts. Tal i com es vantava un diputat espanyol aquells dies, amb el Tricentenari ells sí que han celebrat una victòria. Ara mateix, se’ls veu molt i molt necessitats.
 
Magaldi, Ana María (fiscal en cap de Barcelona).
Manar a la colònia.
El magistrat injust és una de les figures històricament més criticades per la gent de baix. Les narracions populars inspirades en la Divina Comèdia que circulaven per la Catalunya del segle XVII, per exemple, posaven sempre els jutges superbs i prevarivadors en la part més fonda de l’avern. La revolta de juny de 1640 acabà amb bona part dels jutges de l’Audiència reial defenestrats i/o assassinats al carrer. Més de 350 anys després, la fiscal Magaldi, membre de l’associació conservadora de fiscals, ha decidit posicionar-se a favor de la querella contra Mas, Ortega i Rigau, no fos cas que el fiscal general s’enfadés, i ha ordenat la reobertura de totes les denúncies arxivades. De pas, ha aprofitat l’avinentesa per menystenir la llengua del país i afirmar implícitament, amb xuleria indecent, que emprar la nostra llengua en un acte públic és de mala educació.
 
Mejías, Carina (diputada de Ciudadanos).
Trencant barreres.
La moció presentada dimecres, descarada, directa, contra un mitjà de comunicació concret (el digital Vilaweb) trenca totes les barreres de la decència democràtica. Fa sentir vergonya de pagar el sou a gent d’aquest nivell moral. En la setmana en la qual Ciudadanos ha trencat la baralla de les seves negociacions de fusió amb UPyD i ha decidit ser irrellevant a Espanya (i aviat, amb la irrupció de Podemos, també probablement a Catalunya), ha optat també per passar a la història presentant una moció ad hominem per reclamar que es retirin les subvencions, que s’atorguen d’acord amb unes bases en un procés de concurrència, per motius ideològics. Des d’aquí tota la solidaritat a Vilaweb i tota la repulsa a comportaments (avalar la persecució ideològica dels mitjans de comunicació) que farien envermellir qualsevol demòcrata al món.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.

Notícies relacionades

35 comentaris

Imprimir Enviar