Política Última actualització Dissabte, 29 de novembre de 2014 05:00 h

Mas obre el ball definitiu...

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Una nova passa endavant fonamental. Així, sense precedents. Per primer cop a la nostra història el catalanisme conservador s’ha decantat clarament, sense eufemismes, per la independència nacional. No només en suposats anhels de l’ànima, sinó com un objectiu ben establert que es proposa fer realitat durant els propers divuit mesos. El president Mas ha proposat la confecció d’una llista unitària del sobiranisme capaç de demostrar al món, sense dubtes, el mandat democràtic dels catalans de constituir el nostre país en un nou estat d’Europa. Prepareu-vos per la primavera de la llibertat. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

Cuní, Josep (periodista i editor de “8aldia” de 8TV).
Ennuegats de demagògia.
Des de Rafael Nadal a Lluís Foix, l’espai dels Godó (no penseu malament, tan preocupats ells per la profundíssima crisi social que assola el país) martelleja gairebé a diari una mateixa idea, sense deixar escapar una sola oportunitat. Dilluns, aprofitant que hi passava en Duran, el gran capo de “8aldia” es va decidir a formular-la obertament a l’audiència. Deia, aproximadament, el següent: creu que el 9-N ha servit d’excusa per no parlar de les qüestions socials? Una pregunta formulada i posada en context amb l’objectiu evident de recavar un sí apoteòsic. La resposta de l’audiència a la demagògia d’en Cuní no podia ser més contundent: un 90% de l’audiència responia que no; a hores d’ara, ja tothom sap que resoldre els problemes socials és precisament la primera motivació del procés sobiranista.
 
Duran i Lleida, Josep Antoni(president del Comitè de Govern d’Unió).
La ràbia se’l menja.
Després de sis mesos de no concedir una sola entrevista, vés per on, quines casualitats té la vida, el líder democristià va decidir parlar tot just unes hores abans de l’esperadíssima conferència d’Artur Mas. Ofereix tot el seu repertori, un autèntic festival de demagògia anti-independentista. Acusa d’ignorant al cap de l’oposició i a tothom de frívol, alhora que afirma sense cap mena d’argumentació la sortida automàtica de Catalunya de l’euro i cita com a concloents per a l’expulsió de Catalunya de la Unió Europea tres articles dels Tractats en cap dels quals s’aborda la qüestió de la secessió d’un estat membre. Repeteix l’argument penós del seu pare a l’altra banda del mur i, per acabar d’acontentar els seus, reconeix que CiU és ja només una mena de concertació d’interessos. Insignificant, ningú es digna a contestar-lo.
 
Gabancho, Patricia (periodista i escriptora).
Temps de maximalismes.
Ep, que potser és la millor opció (encara que a mi no m’ho sembla), però sobretot no deixis que la realitat t’espatlli el fonamentalisme de la llista unitària. Em sorprèn la negativa radical d’alguns opinadors a acceptar que les coses poden no ser com ens agradarien: la xarxa i els mitjans s’omplen dia i nit de gent que, compulsivament, escriu i parla per convèncer els convençuts, sense ser conscients que la guerra del suport massiu a la independència l’hem de guanyar en terreny indecís, de la mà de gent per a la qual la plena sobirania és només un dels diferents temes d’interès. Naturalment, existeixen arguments forts a banda i banda, però costa d’acceptar que els partidaris de la llista unitària estiguin tan desaforadament agressius envers el qui pensem que cap efecte il·lusió compensarà amb nous vots els qui es perdin a les fronteres.
 
Gómez Liaño, Ignacio (filòsof i escriptor).
Preparant el terreny.
“Cuando en un país son legales partidos cuyo objetivo es la destrucción de ese país o nación, está claro que el Estado está mal constituido”. Així començava un dels articles més vomitius que la premsa espanyola ens ha ofert fraternalment aquesta setmana. Durant mesos i anys, són molts els catalanets de bona voluntat que han reclamat l’entrada dels intel·lectuals espanyols en escena. I... voilà, aquí en tenim un nou exemple. De forma més el·líptica els uns i més barroera els altres, comencen a ressonar als mitjans espanyols les veus que reclamen, davant del nou escenari, bé la il·llegalització dels partits sobiranistes, bé la suspensió de l’autonomia de Catalunya. Això vol dir que és obligació del Govern, dels partits i de les organitzacions de la societat civil preveure els mitjans adequats per sortejar aquests dos escenaris, que poden esdevenir reals en els propers mesos.
 
Herrera, Joan(coordinador nacional d’ICV).
El que calgui.
Les darreres enquestes han afeblit enormement la posició dels ecosocialistes. Gairebé com en una reacció instantània, Joan Herrera ha saltat als mitjans per anunciar que estan disposats “a allò que calgui” per tal de confluir amb Podemos, abans de ser gairebé del tot escombrats de l’escena. De fet, es tracta de la tempesta perfecta: si, d’una banda, ICV pot arribar a perdre la seva independència com a formació política per a restar integrada (com Izquierda Unida a nivell espanyol) en el magma desconegut que dirigeix Pablo Iglesias, de l’altra, el plantejament a Catalunya d’unes eleccions plebiscitàries podria acabar amb la fractura de la formació i el pas d’alguns dels seus membres més nacionalistes a alguna o algunes de les llistes nítidament independentistes que s’enfrontaran a les urnes. Certament, no són bons temps per a les ambigüitats.
 
Junqueras, Oriol(president d’Esquerra Republicana de Catalunya).
L’hora de la responsabilitat.
El president Mas ha fixat un marc de referència que ens situa més a prop que mai de la llibertat plena, per la qual Esquerra treballa formalment des de fa 25 anys. La condició d’una sola llista unitària de l’independentisme en condicions d’obtenir majoria absoluta, però (amb l’amenaça d’empantanar el camp dos anys en cas contrari), determina en excés les regles del joc. Tot i així, és hora d’entomar el repte i millorar l’oferta. El líder d’ERC té tot el dret a insistir en el que creu millor: tres llistes de concentració ideològica amb un acord en l’àmbit de la independència. Acceptar la cotilla del president, però, com a paradoxa, també pot permetre a Junqueras gaudir de tota la legitimitat del món per millorar-la: cal clarificar (i molt) el full de ruta i despartiditzar del tot la llista, amb l’objectiu de fer-la tan transversal com sigui possible.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.