Política Última actualització Diumenge, 30 de novembre de 2014 05:00 h

... i Espanya ensopega

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- La resposta espanyola a la proposta del president Mas ha estat contundent: una nova escalada d’amenaces que cal analitzar sense enganyar-nos. L’escenari d’enfonsament del partit del Govern, malalt terminal de corrupció, que viurà una acceleració frenètica després dels catastròfics resultats de les eleccions municipals i autonòmiques del mes de maig, pot obrir un escenari en el qual el Govern espanyol abraci desesperadament la repressió contra Catalunya com a única taula de salvació. La primavera-estiu de l’any vinent s’albira decisiva per saber si el nostre procés de desconnexió serà aturat (momentàniament) per la força o no. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

Mas, Artur (president de la Generalitat de Catalunya).
Alliberat per l’alliberament.
El maig de 2012, en rebre en presència seva el premi al Català de l’Any, Joaquim M. Puyal va manifestar públicament la seva impressió sobre el president: un home seriós, tristot, marcat pel pes de la responsabilitat. Pensarós. Sospesava, ben segur, mentre els preparatius del primer gran Onze de Setembre avançaven, el que seria el gran gir de la convocatòria electoral del 25-N: l’inici d’una aventura amb una gran càrrega de risc personal. Sembla tota una vida, però han passat poc més de dos anys des d’aleshores. Aquesta setmana, després de la seva excel·lent conferència de dimarts, potser sobretot a l’entrevista d’en Cuní del dia següent, Artur Mas semblava transformat. Un altre. Mai se l’havia vist tan solt. És com si l’explicitació definitiva del seu objectiu, l’exposició del seu pla cap a la independència, tot d’una, l’haguessin alliberat.
 
Monedero, Juan Carlos(membre del Consell Ciutadà de Podemos).
Copy and cast.
Una de les veus principals de Podemos ha aprofitat aquesta setmana un debat organitzat a Madrid per un dels principals xiringuitos del dependentisme a Catalunya, Federalistes (i espanyols) d’Esquerres, amb representants d’IU i el PSC, per carregar contra els nacionalistes catalans, acusant-los de generar odi i de manipular la memòria de 1714 al servei dels seus interessos, amb “contes i milongues”. Setmana a setmana comprovem (cal dir, sense gaire sorpresa) com la suposada sensibilitat plurinacional de la nova formació anti-sistema (sí, no?) es desfà com un glaçó sense remei. Certament, la de manipular la història per negar la condició nacional del nostre país és una acusació molt, molt original, que els seus enemics de la casta mai havien utilitzat contra nosaltres. Mai.
 
Pont, Àngels(investigadora social i directora de GESOP).
Un moviment solidíssim.
Del baròmetre de tardor d’El Periódico, gairebé tothom ha valorat del dret i del revés (i sovint, s’ha enfangat) en l’anàlisi dels previsibles resultats electorals dels partits i les llistes. Convé, però, no perdre de vista els de les altres preguntes, més directament vinculades al procés, perquè són senzillament espectaculars! D’entrada, la més important: un 57,9% sobre el total de 90% de votants que es defineixen (difícil una participació més alta) es decanta pel sí a la independència, superant en més de quinze punts el no. Però, espereu: un 57,3% creu que Mas hauria de convocar eleccions, un 63,1% veu bé unes eleccions plebiscitàries i fins al 46,5% (contra el 34,4) està d’acord que el Parlament faci una DUI si els independentistes guanyen les eleccions. Són uns resultats senzillament espectaculars. Alegria: més enllà de l’atzucac circumstancial dels lideratges hi ha un terra molt, molt sòlid.
 
Rajoy, Mariano(president del Govern espanyol).
Un vaixell que s’enfonsa.
Les enquestes apunten a una situació d’alerta màxima. Aquesta setmana, fins i tot, el president Rajoy ha hagut de lliurar finalment el cap de la ministra Ana Mato per guanyar una mica d’oxigen. La tempesta perfecta continua engreixant els seus núvols a l’horitzó i, en aquestes condicions, la possibilitat que les mesures contra Catalunya serveixin de darrera vàlvula d’escapament augmenten exponencialment. Aquesta setmana hem vist el president del Govern espanyol negar la seva pressió sobre la Fiscalia General de l’Estat, alhora que afirmava falsament que la justícia ha manifestat ja per dues vegades que la Consulta és il·legal (com sabeu tots, extrem literalment fals, atès que només les ha suspès mecànicament) o fins i tot que el TC li ha donat la raó. Un nou argument per marxar d’un Estat on la separació de poders és inexistent.
 
Sáenz de Santamaría, Soraya(vicepresidenta del Govern espanyol).
Abraçada desesperadament a la llei.
Segueix, impassible, agafada a l’argumentari del compliment de la llei. Com si la desobediència descarada, diàfana, de 2,3 milions de persones es pogués tractar a cop de tribunal, de codi penal. De bojos. Viuen en el seu món particular. Per això el desconeixement absolut de la realitat catalana, com a argument a favor del compliment de la legalitat, la va impulsar a posar com a exemple quins efectes podrien derivar-se per al Govern de Catalunya d’una hipotètica negativa massiva dels ciutadans a pagar els seus impostos... a la Generalitat! Com si el govern autonòmic, la trista i exhausta Gestoria que ens han deixat, recaptés encara algun tribut rellevant. Impressionant.
 
Tapia, Joan(periodista).
Tirem de manual.
“Mas se erige en caudillo provisional”. Aquest és el títol d’un article de l’exdirector de “La Vanguardia” sobre la proposta d’Artur Mas del passat dimarts. No seré qui defensi l’estil, per al meu gust, excessivament unilateralista, del president Mas. Tampoc, però, és normal caure en la paranoia. Les veus privilegiades de l’statu quo a Catalunya dels darrers trenta anys, a dreta i esquerra, de Lluís Foix a Lluís Bassets, s’han llançat aquesta setmana en tromba a criticar el cabdillisme del Gran Timoner. A veure, és un retret difícil d’entendre aritmèticament: si el president exhaureix la legislatura (també estaria bé saber com, hauria de ser de la mà d’un PSC que agonitza) tindrà per davant encara dos anys. A canvi, en el seu pla, es fa l’hara-kiri, bé en divuit mesos, durada de la legislatura especial que proposa, o bé des d’ara mateix, si és que no encapçala la llista. Curiosa manera d’exercir un cabdillisme, amb data de caducitat.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis. 

---

Notícies relacionades