Això es farà molt llarg

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

23  

( 4 vots )

 Carregant

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.-  Si els càlculs no em fallen, el president Mas té temps fins el 25 de gener per convocar unes eleccions que podrien ser, com a més tard, el 22 de març. Confiem que tot vagi més ràpid, perquè el nivell de “hooliganisme” que es respira en l’ambient comença a ser insuportable. Comportaments literalment incomprensibles, gent que busca permanentment la confrontació amb els mateixos amb qui diu voler formar una llista unitària. Gent que respon amb una agressivitat exaltada contra qui diu que ha de compartir un Govern de concentració. Opinadors assenyats de mitjans fins ara plurals que, directament, es dediquen a amenaçar la contrapart que no segueix el seu criteri, tot en defensa de la transversalitat. Acabem-ho quan abans (naturalment, bé), que això no hi ha qui ho aguanti gaire temps. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

 

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

bestiari, bestiari del procés

Bernardos, Gonzalo (professor d’economia de la UB).
Sense problemes de finançament.
Escoltar-lo, omnipresent, provoca habitualment entre hilaritat i vergonya aliena. En el món, tan divers, de les tertúlies als mitjans resulta difícil trobar un personatge més patètic. Entre els misteris més insondables del panorama comunicatiu català de principis del segle XXI, algú haurà d’estudiar de quina manera un semi-analfabet lingüístic, amb nul·les capacitats comunicatives més enllà de les guturals i un discurs que navega enmig de la contradicció permanent ha aconseguit tants minuts de presència pública. Recordeu (només és un exemple) com, en mesos, va passar de petonejar els peus a la solvència acadèmica del conseller Mas-Colell a afirmar amb contundència que és incapaç tècnicament de confegir uns pressupostos! Aquesta setmana el personatge amb més fonts de finançament (confessables i inconfessables) del país, ha acusat la gent de Súmate de subvencionats. Francament, cal tenir poca vergonya.
 
Casamitjana, Magda(presidenta provisional de Moviment d’Esquerres).
Reconstruir la socialdemocràcia.
Els dos (un) grans transatlàntics de la partitocràcia espanyola, el PPSOE, han embarrancat i es troben en greus dificultats: Podemos neix de la seva desfeta i de la incapacitat de les terceres opcions fins ara existents; a Catalunya els referents dels partits clàssics espanyols van camí de situar-se clarament per sota del 10% dels vots en les properes eleccions. Tot i que els de Pablo Iglesias passaran el rasclet, en el cas del PSc, una part dels seus fidels poden anar a raure a Moviment d’Esquerres, la nova formació política que intenta reagrupar el socialisme sobiranista. Aplega (o aplegarà) l’herència de Pasqual Maragall, la presència de veterans que van formar part dels seus governs, però sobretot alguns joves (i no tant) cridades a jugar un paper rellevant a la nova República. Confiem que, després de tant temps de desconnexió, sàpiguen ara reprendre correctament el pols del país.
 
Catalá, Rafael (ministre espanyol de justícia).
Paraula de moderat.
Famós per la patètica compareixença del cel·lo la nit del 9-N, el nou ministre va ser presentat en el seu dia pels agents de la Tercera Via com a un home obert i moderat. Imagineu-vos. Ara, considera que el moviment sobiranista, pel seu caràcter cabdillista i lliurat a l’impuls de les masses, recorda els feixismes europeus del segle XX. Fixeu-vos que la dreta espanyola (hereva, directament, tant que fins i tot es nega a condemnar el franquisme i perseguir els franquistes) sempre parla d’aquella mena de règims com una d’una cosa llunyaaana llunyana. Francament, quan l’acusació de nazis és el resultat de l’exabrupte i la limitació neuronal s’entén més que quan, a sobre, vol ser el producte d’una suposada elaboració teòrica sobre la tensió entre legalitat i legitimitat a les societats democràtiques.
 
Cospedal, María Dolores(Presidenta de Castella-La Manxa i  secretària general del PP).
Escenaris de combat.
Encara que la pròpia interessada va mirar de rebaixar el soufflé hores més tard i que la direcció socialista s’ha apressat a negar-ho, el cert és que la secretària general dels populars ha començat a preparar el terreny en la línia d’una gran coalició entre els dos grans partits estatals, capaç de frenar la previsible força descomunal de Podemos als propers comicis generals. Els d’Iglesias van camí de guanyar les eleccions i un pacte de perdedors entre PP i PSOE tindria per a les forces de statu quo la gran virtut de blindar l’immobilisme per quatre anys més, amb una majoria parlamentària sòlida. Comportaria també un altre efecte fortament desitjat pels populars: estroncar d’arrel qualsevol mena d’entesa per a reformar la Constitució.
 
Junqueras, Oriol(president d’Esquerra Republicana).
Un camí més clar.
La conferència del líder d’Esquerra ha estat acollida amb evident disgust per part d’amplis segments del sobiranisme. Es pot dir que, des de dimarts, Artur Mas ha consolidat encara més les seves opcions de victòria en les properes eleccions, amb un resultat fins i tot que, si sap envoltar-se personalitats brillants, pot apropar-se al de 2012. Tanmateix, si, amb la seva aposta, Oriol Junqueras s’ha apropat a la gent del sí-no i n’arrossega ni que sigui uns quants diputats més haurà valgut la pena. Per entendre el seu moviment, probablement, cal tenir en compte que el proper partit a esclatar serà una ICV en procés de deglució (a Barcelona, completat) per Podemos. Les previsibles tres llistes sobiranistes (amb la CUP) sumaran més diputats pel Sí dels que hi ha hagut mai al Parlament de Catalunya: una majoria incontestable per construir i declarar la independència.
 
Mas-Colell, Andreu (conseller d’Economia).
La peça clau de la sala de màquines.
El veterà professor ha presentat aquesta setmana en nom de CiU el projecte de pressupostos per a l’any vinent, que difícilment comptarà amb l’aval parlamentari per surar. Retrata la insuficiència financera del Govern de Catalunya, resultat d’un ofec llargament executat, i fia una part dels ingressos a un seguit de transferències procedents de l’aixeta de Montoro que tothom sap que no vindran. L’assignació a l’Agència Tributària de Catalunya, ara sí, augmenta d’un 26%: una estructura encara clarament insuficient per fer realitat una hisenda pròpia. El veterà professor ho té clar: aquests pressupostos han de servir sobretot per denunciar el gran negoci que l’Estat espanyol fa amb Catalunya, enmig del patiment de milers i milers dels nostres conciutadans. Confiem que sigui l’últim.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.

Notícies relacionades

23 comentaris

Imprimir Enviar