Política Última actualització Dissabte, 20 de desembre de 2014 05:00 h

Volem guanyar, oi?

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.-Uns quants dels opinadors de més pes en el panorama mediàtic català han com embogit davant la disjuntiva actual sobre la convocatòria o no d’eleccions plebiscitàries. Aprofitar qualsevol escletxa, malalts de “hooliganisme”, per engruixir les diferències entre els dos grans actors del sobiranisme català és una manera estranya de facilitar la unitat, que tothom sap que és condició indispensable per a la victòria. Perquè volem guanyar, oi? Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

Boix, Carles(professor de política i afers públics a Princeton).
Clarividència entre nervis.
La negociació entre els partits independentistes, afortunadament, després de l’atzucac de l’inici de la tramitació dels pressupostos, continua endavant. HI ha qui (és un dir, en realitat, hi ha un exèrcit d’opinadors!), per comptes de veure-hi una oportunitat de donar el cop definitiu, es dedica a llançar improperis i a fer augmentar la pressió d’una situació ja de per sí prou tensa per als protagonistes, tot avançant escenaris de càstig que, si cal, ja arribaran. Hi ha, en canvi, qui com Carles Boix, membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, posa tota la seva intel·ligència al servei de treballar i  oferir els matisos d’un acord que permeti un gran pacte de país que inclogui CiU i ERC (amb altres), com a gran referents independentistes. La proposta: en aquest article del diari Ara aparegut fa uns dies.
 
Buch, Miquel(president de l’Associació de Municipis de Catalunya).
Eleccions necessàries.
L’alcalde de Premià de Mar, el convergent Miquel Buch, no ha dubtat a demanar aquesta setmana, en nom de l’entitat municipalista més important del país, coautora, amb l’AMI, de l’emocionant mobilització d’alcaldes per la sobirania (recordeu l’estampa a la plaça de Sant Jaume i el Palau de la Generalitat, a Barcelona) més reeixida des de fa un segle, la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries immediates que, en els propers mesos, permetin dotar el Parlament de Catalunya del mandat democràtic necessari per obrir definitivament el camí cap a la independència. L’associació, que aplega multitud d’alcaldes convergents i republicans, ha sabut bastir una postura unitària en favor del que dicta el sentit comú: que és completament inviable continuar amb una legislatura normal després del clam del 9-N.
 
Elena, Joan Ignasi(advocat i cofundador d’Avancem).
Passes cap a la triple candidatura.
Separar el progrés social del nacional és un dels objectius més cobejats pel dependentisme. Portem anys repetint-ho: són senzillament indissociables. Com demostren els actuals pressupostos de la misèria autonomista, serà impossible (re)crear unes condicions de vida dignes a Catalunya sense disposar d’un Estat propi. Després de la constitució fa algunes setmanes del Moviment d’Esquerres (MES), aquests dies, en la seva quarta assemblea,  Avancem ha manifestat, a més, de la seva voluntat de construir un pol de centre-esquerra a les municipals, la seva obertura a situar algú a la llista construïda al voltant d’ERC a les eleccions que ha de convocar ja el president Mas. A l’espera del llançament definitiu de la Crida Constituent, van prenent forma les tres grans llistes independentistes que podrien concórrer a unes eleccions plebiscitàries, és a dir que donessin el mandat democràtic necessari per proclamar la independència.
 
Fachín, Albano-Dante(periodista).
Destruir-ho tot.
La crítica a la política de l’actual govern català en l’àmbit sanitari no només és justa, sinó absolutament imprescindible. A partir de l’execució d’una retallada total de 6.000 milions d’euros als pressupostos de la Generalitat dels darrers anys (imposada per la troika i per la dependència a parts iguals) i de l’aprofitament del moment per fer passar bou per bèstia grossa, amb transformacions en la gestió de dubtosa orientació público-privada, la situació del sector en aquest moment, si no aconseguim els recursos i les eines d’un Estat, és directament agònica. D’aquí, a fer una activíssima campanya a les xarxes contra la Marató de TV3 hi ha una distància enorme de sensibilitat. L’esforç preciós de solidaritat de milions de catalans, tant com els seus serveis de l’estat del benestar, també mereix un respecte. Des d’un odi desbocat i malsà és impossible construir futur.
 
Forcadell, Carme(presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana).
Prova de lideratge.
Els lideratges es consoliden o marceixen en els moments de màxima tensió. El seu, sense dubte, és cada dia més robust. Cada vegada que escolto la Carme Forcadell m’agrada més que l’anterior. Idees clares. No comparteixo la gestió que ha fet del duel de propostes en relació a les eleccions plebiscitàries. Em sembla molt més intel·ligent la posició de l’Òmnium: sigui quina sigui, comprar la postura que neixi de la unitat i l’acord dels dos partits centrals del sobiranisme. Tot i així, la presidenta de l’ANC ha sabut reaccionar a la passa de pessimisme i ganes d’autolesionar-nos que, en les darreres setmanes, s’ha apoderat del sobiranisme. Ningú com ella, que s’ha passejat el país 1.714 vegades de dalt a baix, sap com hem avançat els darrers anys i com d’a prop som ara com per deixar-nos endur per un desànim eixorc.
 
García-Margallo, José Manuel (ministre espanyol d’Afers Exteriors).
Baixos instints.
L’europeisme dels catalans es va fent fonedís, a base de l’efecte combinat de l’acatament de la troika i la inacció de la Unió Europea davant la conculcació dels nostres drets polítics fonamentals. Podria ser que tot plegat acabés no pas amb una inviable expulsió d’una Catalunya indepedent de la UE, sinó amb un apartament voluntari de la nova República Catalana, una vegada esvaït l’interès dels seus ciutadans per formar part d’un club d’Estats amb gravíssimes deficiències de funcionament democràtic. Aquesta setmana el ministre d’Afers Exteriors ha treballat per aconseguir una nova declaració (que, evidentment, quan esclati la bomba del deute espanyol que no voldran assumir sense els catalans, saltarà pels aires) segons la qual, els 28 es comprometen a deixar les qüestions territorials internes en mans de cada estat membre. Una cosa: no havíem quedat que la qüestió catalana ja estava claríssima als Tractats?
 
 

---

Notícies relacionades