Política Última actualització Dissabte, 27 de desembre de 2014 05:00 h

Avançar o caure, reprendre d’una vegada l’acció!

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- El 9N ens va deixar baldats. És normal. Ara ja hem tingut prou temps per reprendre forces. Toca tornar a posar-se en marxa. És molt senzill, perquè així ho determinen les lleis de la física, en la bici del procés, o et mous o perds definitivament l’equilibri, amb moltes possibilitats de caure a terra amb tot l’equip. L’alternativa a la nostra paràlisi: aquests dies hem vist com concedíem la iniciativa a moviments polítics cabdillistes que no tenen el nostre país com a prioritat i que pretenen tornar-nos a ensarronar per tres dècades més. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

Barnils, Andreu(periodista).
Lectures constructives.
El cap de setmana ens ofereix la possibilitat de contrastar dos possibles camins: un mena a la destrucció, l’altre, a mantenir viu un procés plural. De fet, hi ha dues possibilitats: intentar interpretar negativament tot el que fa l’altre, o, ben al contrari, buscar els punts forts, que uneixen, de tot allò que ofereix. Desgraciadament, predomina la primera opció, de manera que els (suposats, vull creure, per no fer com ells, que veritables) partidaris de la unitat, es dediquen a desacreditar, quan no a menystenir i a insultar, tot i tots els qui no fan allò  que ells (molt legítimament en el fons, però no en les formes) creuen que haurien de fer. El cas de la possibilitat que Junqueras manifestés la seva disposició, fins i tot, a cedir la presidència de la Generalitat n’és un exemple perfecte de com, un oferiment constructiu pot ser interpretat de la manera més perjudicial possible. I així, prendrem mal.
 
Carbonell, Pere (fundador de Front Nacional de Catalunya).
Els veritables herois.
Aquesta setmana ens ha deixat Pere Carbonell i Fita, un dels creadors l’any 1943 de la secció armada del FNC, plataforma unitària del sobiranisme d’aleshores en la lluita antifranquista i una de les primeres organitzacions polítiques obertament independentistes. Pertany a la generació que va combatre en primera línia i que va perdre la guerra. A la de tants joves mestres convertits a la força en comercials per sobreviure a la gana sota el franquisme. D’un dels volums de les seves memòries (“Obrint camins a l'esperança, 1945-1960”) m’emociona la seva narració de la vaga de tramvies del 1951, una corrua de gent caminant cap a la feina en silenci mentre els tramvies passen buits, el primer gran moviment de resistència, bastit només amb les eines del boca a orella popular, quan semblava que tot era mort. Rellegir-ho ara anima el més pessimista: hem fet el més difícil, ara toca rematar-ho en memòria seva.
 
Duart, Brauli (president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals).
Com els crancs.
En 2013, els treballadors de la CCMA van fer un pas endavant evitant, mitjançant una vaga, l’emissió del missatge nadalenc del Borbó vell. Ara, dotze mesos després, a diferència del que es tradició a ETB, la televisió pública catalana ha emès l’arenga del Borbó jove. És una veritable llàstima: se suposa que som en procés de desconnexió i aquest era un filó que no presentava cap inconvenient objectiu per encarar. El diari dels Godó anunciava la preocupant notícia del retorn al seny del Govern a tot drap: aquesta mateixa setmana hem sabut que el grup rebrà una nova alenada de diner públic (1,9 milions d’euros) per permetre que la CCMA emeti en alta definició per un dels canals del múltiplex del qual té concessió i, contravenint descaradament el seus compromisos, ha mantingut buit duran anys. Buf.
 
Fernández, David(diputat de les Candidatures d’Unitat Popular).
Coherència en tots els fronts.
A diferència d’algunes decisions de l’inici de legislatura (sí crítics i altres martingales parlamentàries) el portaveu de la CUP està donant, en aquests moments crítics, una lliçó política d’alçada: aquesta setmana l’Esquerra independentista ha avançat en la presentació de la Crida Constituent, la seva llista per concórrer a les plebiscitàries; les negociacions amb el Procés Constituent de Forcades i Oliveras per integrar-s’hi, tot i algun malentès, sembla que discorren pel bon camí. La coherència del discurs ha trobat també fronts d’expressió: en la resposta a les crítiques del líder de Podemos (“on hi ha càlcul no hi ha amor”) i en la seva fermesa en mantenir la decisió d’abandonar les llistes en cas de noves eleccions. Ben mirat, la CUP es presenta com la veritable antítesi del moviment d’Iglesias: construcció de baix a dalt, fermesa en la proposta i lideratges col·lectius.
 
Gimeno, Miguel Àngel (president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya).
Espanya mai falla.
Quan la nostra paràlisi semblava ressuscitar tots els mals de la confrontació interna, Espanya ha sortit al rescat per retornar-nos a la realitat: qui vulgui aturar el camí haurà de conviure amb un Estat que ens vol, simplement, eliminar el mapa. La nova urpada de l’espanyolisme ha tornat a activar la societat civil catalana: en poques hores milers de catalans s’han baixat el formulari d’autoinculpació i centenars n’han organitzat les primeres cues davant del Tribunal de Justícia de Catalunya i els jutjats de guàrdia arreu de Catalunya. És un entrenament molt necessari per a allò que ens vindrà en els propers mesos: el camí que ens espera, el de la desconnexió definitiva, exigirà moltes accions de desobediència, en les quals, a més, el risc de ser objecte de l’ira de l’Estat espanyol anirà en augment. Comencem d’una vegada.
 
Gispert, Núria de (presidenta del Parlament de Catalunya).
Insistència insostenible.
Aquesta setmana li ha correspost a la presidenta de Gispert a Els Matins de la televisió nacional: “Només hi pot haver eleccions si són plebiscitàries”. Em sembla que ningú dins el sobiranisme dubta que les eleccions a venir han de ser-ho. El problema és que el president Mas, que és qui té la competència per convocar-les, ha considerat (greu error) que només ho seran d’una determinada manera. Més enllà de les preferències de cadascú, l’objectiu que hauria de presidir l’estratègia de tothom és el de seure al proper Parlament el màxim nombre possible de diputats amb un mandat clar sobre la independència. I l’alternativa a no anar-hi quan abans, un desastre: com pretenen continuar amb una legislatura normal, sense aplicar cap mandat democràtic derivat de la fabulosa mobilització del 9-N?
 
 


Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.

---

Notícies relacionades