Política Última actualització Diumenge, 28 de desembre de 2014 05:00 h

Espanya sempre ens torna a la realitat

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Encara que ens entestem a fer-nos-ho difícil, els veïns sempre ens recorden qui són ells i qui nosaltres. La condició de cada qual. Aquesta setmana, Pablo Iglesias ha vingut, amb aquell to d’odi amb el qual denuncia l’odi dels altres, a explicar-nos que, cas de guanyar, no pensa fer-nos cap concessió més enllà d’un camí de reforma constitucional inviable. I el Borbó, casat amb una divorciada, desbordant coherència emocional, en ha recordat que les desavinences no se solucionen amb ruptura. I, entretant, la societat civil ha tornat al carrer amb la força de les autoinculpacions, escalfament pel que ha de venir en l’any que comença: per a tots, feliç 2015 definitiu des del Bestiari del Procés!

Herrera, Joan(coordinador nacional d’Inciativa per Catalunya-Verds).
Unicornisme confederal.
Nerviosos i pansits, els ecosocialistes viuen amb neguit els seus darrers mesos, si no com a formació política, sí com a marca electoral. El procés de deglució per Podemos sembla inevitable. De moment, Herrera ha plantejat l’objectiu de futur polític d’Iniciativa: un Estat per Catalunya dins Espanya. Unicornisme confederal en estat pur. Com el PSC, Herrera s’apunta al bloc partidari d’evitar a tota costa les plebiscitàries i la Declaració d’Independència, relegant la solució del plet català a una refundació d’Espanya absolutament irrealitzable, per a la qual calen 235 diputats dues legislatures i un referèndum d’aprovació pel mig. Es tracta de tornar-nos a embolicar en una via sense sortida, exactament igual que fa trenta-cinc anys. Sobretot, doncs, abans que acudim d’aquí poc a les urnes, caldrà que aclareixin sí, com sembla, els seus diputats votaran no a la independència quan la proclami el Parlament.
 
Iglesias, Pablo(secretari general de Podemos).
Retorn al passat.
Hem canviat les grenyes i l’americana de pana per la camisa blanca casual de mànigues arromangades. A tots ens fa més joves: encara que no tenia ús de raó política, em sembla que la visita de Pablo Iglesias a les colònies ha recordat l’any del Naranjito. Pletòric, desembarca, no reconeix el diàleg amb un president triat pels catalans democràticament i censura als qui, fins i tot després de dècades de construir l’anticapitalisme al carrer, el respecten. Per rematar-ho, diu que se sent com a casa a Cornellà i l’Hospitalet, com si a Tortosa, Lleida o Vic tothom fos casta. Almenys, el 1982 el PSC constituïa una franquícia suposadament independent. Ara, amb ell, no tenim ni això: una estructura política muntada de dalt a baix, per un politburó universitari amb seu a Madrid, que practica un sucursalisme salvatge. El símbol gràfic de Podemos és un bucle: no pot ser més adequat.
 
López Tena, Alfons(president del Consell Nacional de Solidaritat).
Despullant demagògies.
Amb aquella barreja acidíssima, no massa sovint reeixida, a voltes brillant i gairebé sempre excessiva, el líder de Solidaritat acostuma a fer pensar el sobiranisme més conscient des de les xarxes socials. Aquesta setmana dedicava un tuit divertit i eloqüent a la visita de Pablo Iglesias. Si l’espanyolisme més arnat repeteix com un mantra (amb la barra habitual de negar-se a comparar despesa per habitant) que els impostos els paguen les persones i no els territoris, el líder de Podemos fa el paral·lel pel que fa a la percepció dels serveis públics, naturalment, de la manera més populista possible. Com si la dependència no hi tingués res a veure, remarca la similitud dels problemes de la gent de Nou Barris i de Vallecas. Resposta: Nou Barris-Alacant, 72 € en peatges; Vallecas-Alacant, 0. Nou Barris-Saragossa, 51 €; Vallecas-Saragossa, 0. Nou Barris-Santander: 112 €. Vallecas-Santander: 0.
 
Mas, Artur (president de la Generalitat de Catalunya).
Reacció necessària.
Tal i com era previsible, el TSJC ha admès a tràmit la querella contra el president Mas i les conselleres Ortega i Rigau. S’engega el mecanisme que ha de portar-los, tal i com vol el Govern espanyol, al banc dels acusats. La societat civil ha engegat una campanya d’autoinculpacions per donar-los suport. La força de la figura presidencial, envigorida pel nou 9-N i el TSJC, però, corre risc de deteriorar-se si continua escolant-se el temps sense noves passes en el procés. Ara, el president té moltes possibilitats de tornar a guanyar les eleccions: d’aquí un any el més probable és que no. Cada vegada sembla més clar que l’única sortida és la de convocar d’una vegada les eleccions, que ja li reclamen fins i tot alguns dels seus “spin doctors” més fidels. Si ho hagués fet el 10-N, ell mateix i el país sencer ens hauríem estalviat l’actual paràlisi.
 
Serra, Narcís (exvicepresident del Govern espanyol).
Exigència de responsabilitats.
Aquesta setmana hem sabut que el Jutjat d’Instrucció núm. 30 de Barcelona dictava una interlocutòria per enviar a judici els sobresous de Catalunya Caixa. Literalment, deia: “los acusados, unos beneficiarios directos por la aprobación de unos elevados ingresos a su favor y otros convenios de orden económico y otros en connivencia o con temeridad rayana en el dolo con el propósito de ser bien vistos en la institución y abriendo puertas a alguna expectativa o posibilidad futura, todos en perjuicio y desprecio de los intereses de la entidad, de su finalidad, y de los intereses generales, tomaron las aparentemente reprobables que se consideran.” Ensorrat el model de caixes, els ara imputats, Adolf Todó i Narcís Serra, definits pel FROB com a “gestors irresponsables”, representen la perversió i el saqueig d’unes institucions socials que constituïen una magnífica eina de servei al país. Censura total.
 
Ubasart, Gemma(membre del Consell Ciutadà de Podemos).
La Gran Impostura.
La, fins a la consagració definitiva de Gemma Galdón, molt més experimentada davant dels mitjans, cara visible de Podemos a Catalunya, intervingué diumenge passat com a telonera del gran Pablo per advertir-nos, entre altres coses, que ningú pot dubtar de la seva catalanitat. I ara. De cap manera. Del que dubtem és de la seva honestedat. Bàsicament, perquè encara esperem que concretin quin és el seu projecte alternatiu per evitar que Catalunya voli lliure. De moment, només sabem com volen fer-lo realitat (és un dir!): que creuen que qui defensa la viabilitat d’una Declaració d’Independència al Parlament de Catalunya està enganyant els ciutadans d’aquest país, però que qui, en canvi, pensa com ells que l’encaix del nostre país a Espanya ha de passar per un procés constituent pactat amb el PPSOE en el que es reconegui l’exercici de l’autodeterminació, no. Senzillament, de traca.
 

---

Notícies relacionades