Compte enrere per un acord històric

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

56  

( 19 vots )

 Carregant

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Estan obligats a entendre’s i ho saben. No serà l’acord de fons que voldríem, però en pocs dies hi haurà una entesa bàsica sobre les llistes i el full de ruta. No en sé res, però així ho dicta el sentit comú. Com sempre, però, passat el moment d’esclat immens d’alegria que ens provocarà, ens haurem de mantenir vigilants perquè la unitat d’acció es mantingui, com l’amor, en el dia a dia d’uns temps de dificultat extrema. Perquè, durant els mesos a venir, no es torni a malmetre amb la rutina de la incomunicació i l’engany, mentre l’Espanya més irada intenta esclafar-nos per sempre. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

bestia, bestiari del procés

Abad, Francesc(blogaire i analista polític).
Restablir la confiança.
En el seu penúltim apunt al mític bloc “Dies de Glòria” ha assenyalat amb lucidesa la veritable clau de tot plegat: la desconfiança entre els grans actors del procés. És exactament això, forjat (suposo) detall a detall, al llarg de massa mesos, el que algú, algun dia, ens haurà d’explicar. A partir d’aquí, la seva anàlisi política de la relació entre el president i el líder de l’oposició (i sobretot, els seus entorns) parteix d’una idea d’embogiment d’una de les parts que (vist molt més des de fora) resulta poc creïble; d’aquí, trist, passar a tractar l’altre com un idiota que només vol portar la contrària, amb una dificultat congènita per assumir els errors comesos pels propis (o almenys, la seva responsabilitat compartida en la situació actual), letalment combinada amb una radical negació de cap ni una de les seves raons.
 
Bel, Germà(economista i professor de la Universitat de Barcelona).
Opositors a casta?
Un des articles de la setmana, sense dubte, ha estat el d’aquest membre del  Consell Assessor per a la Transició Nacional. Despulla, quirúrgic, el programa econòmic de Podemos: d’una banda, denuncia (per cert, des del diari comtal) una moderació que acabarà per situar-lo en pocs mesos a la dreta del PSOE; de l’altra, assenyala la limitació del discurs de la nova formació, centrat en la demanda populista de fer fora els qui manen de les seves corruptes poltrones, sense oferir a canvi una proposta profunda alternativa de reforma institucional del sistema extractiu (social i territorial) espanyol. Cap discussió sobre els privilegis que provoca l’estructura xucladora bastida a través de la Constitució del 1978. Massa semblant a un simple recanvi de casta. L’actitud present de submissió monàrquica dels de Pablo Iglesias vindria a ser l’exemple perfecte d’aquest capteniment.
 
Capdevila, Carles(director del diari ARA).
Filtracions rellevants.
El diari més modern del sobiranisme ha actuat aquesta setmana com a aparador diàfan de les tesis d’Esquerra en la negociació del gran acord per culminar el procés d’independència: En el curs de poques hores, publicava una enquesta sobre totes les opcions obertes per a unes noves eleccions immediates. La conclusió, un 3% (amb perdó del guarisme, tan lleig) de diferència en intenció directa de vot per als independentistes: en altres paraules, que si són capaços d’enviar-ho tot en orris per aquesta diferència (pràcticament, en els marges d’error de l’enquesta) serà per plorar. L’ARA publicava hores més tard els detalls de la reunió celebrada d’incògnit a Palau el cap de setmana passat en la qual les organitzacions de la societat civil haurien posat damunt la taula una proposta intermèdia per a una ràpida convocatòria electoral i el manteniment del president com a cara internacional del procés.
 
Chacón, Carme/n(exministra espanyola d’Habitatge i Defensa).
Hipocresia repugnant.
La setmana ha vingut marcada també a les xarxes socials per un tuit patètic de l’exministra socialista posant en dubte la qualitat ideològica d’ERC. Potser el més bo d’aquesta nova àgora virtual que creix i creix és la capacitat de despullar la hipocresia i el doble llenguatge dels polítics. Twitter va ser implacable recordant els fets de l’ex braç dret de José Luis Rodríguez Zapatero. Certament, que la senyora Chacón, amb xalet de luxe a la República Dominicana, facilitadora pública escandalosa dels negocis privats del seu marit, assignadora massiva de recursos pressupostaris per a la indústria militar i ex-ministra distingida pel foment dels desnonaments exprés es dediqui ara a repartir carnets de puresa ideològica és una de les mostres més extraordinàries de pocavergonya de l’any. Explica perfectament perquè el seu partit s’escola a tot drap per l’aigüera de la història.
 
Felip VI de Borbó(rei d’Espanya).
Estranya preocupació.
Després de la unanimitat monàrquica desfermada als mitjans i als partits (inclòs el novíssim Podemos), aquesta setmana encara cuejava el missatge de Nadal, el primer, de sa majestat borbònica. Féu del nostre “problema” un dels elements centrals, després de parlar d’una corrupció de la qual (tot i que n’és hereu i parent directe) no va fer cap mena d’autoreflexió crítica. El propòsit d’esmena cap a nosaltres, naturalment, també va ser igual a zero. El to crispat en parlar de Catalunya feia por: de fet, el seu avantpassat homònim hauria acabat amb un “que les corten la cabeza”. Els tòpics emprats, a més, francament feridors: “a l’Espanya actual ningú és adversari”, tot i que hi ha a qui l’envien als tribunals a base de querelles (si hi ha sentència, serà promulgada en nom del rei) i qui crea policies polítiques en defensa de la unitat d’Espanya. I tot plegat, impertèrrit, davant dels seus reials morros absents.
 
Guindos, Luis de (ministre espanyol d’Economia).
Insensibilitat extrema.
El representant econòmic més “seriós” del govern espanyol s’ha despatxat aquesta setmana amb unes declaracions ofensives per a milions de ciutadans. Imbuït de l’Espanya ja surt de Rajoy, el ministre ha dit que els espanyols ja han superat la por. És la insensibilitat característica dels qui viuen al barri de Salamanca o a la Moraleja cap a la resta dels mortals (a qui menystenen), el viver de l’odi on creixen les noves forces polítiques populistes. La realitat és que centenars de milers de catalans, especialment si són pares de família, assetjats doblement per la precarietat general i per la dependència catalana que tot ho complica, tenen veritables problemes per arribar a final de mes, fins i tot (i això és encara més greu) tenint feina. Segons quines declaracions no es poden fer amb la marca de les ulleres d’esquí a la cara i a punt de pujar al cotxe de luxe.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis. 
 

Notícies relacionades

56 comentaris

Imprimir Enviar