Política Última actualització Diumenge, 25 de gener de 2015 05:00 h

Guanyem credibilitat, comencem a desobeir

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Són multitud les qüestions en les quals el Govern de la Generalitat està moralment i políticament obligat a iniciar la desconnexió el més aviat possible. Des de la Llei Wert fins a la devolució als seus hereus dels “Papers de Salamanca” confiscats pel feixisme: en el no va més del desvergonyiment polític, ara l’Estat espanyol vol consagrar l’apropiació definitiva de la documentació d’aquelles entitats o persones a les quals es va assegurar d’extingir a punta de baioneta qualsevol continuïtat. Tenim també qüestions com ara les mesures contra la pobresa energètica, la imposició dels horaris comercials o la suspensió de l’impost sobre els dipòsits bancaris. De veritat, prou d’obeir el TC: hi anem o què?  Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

Montserrat, Dolors(diputada del Partit Popular).
Metralladora d’incoherència.
La que molts situen com a substituta d’Alicia Sánchez Camacho després de la Gran Batacada popular del 27-S, s’ha distingit per unes declaracions plenes de coherència. D’entrada, per demanar el tancament de TV3 arran d’una suposada manca de pluralisme, just pocs dies després que el delegat del Partit Popular procedís a acomiadar Cristina Puig per no seguir les directrius de la direcció de TVE a Catalunya, escàndol majúscul que aquesta setmana han denunciat els mateixos treballadors de l’ens. A més, per rematar-ho, ha acusat àcidament de pur tactisme electoral a Artur Mas només uns segons després de recomanar a Mariano Rajoy que convoqui les eleccions espanyoles també el 27-S. Apoteòsic. Apostoflant.
 
Recio, Miguel Ángel (responsable dels arxius i biblioteques de l’Estat espanyol).
Memòria del feixisme.
“Conforme a la sentencia del Constitucional [de gener de 2013], la obligación de la Generalitat no es custodiar para siempre los documentos de los que no haya hallado a los legítimos propietarios. No son más que gestores.” Es pot dir més alt, però no més clar. És la visió de les competències plenes sobre el nostre patrimoni documental del Govern espanyol; la que ha permès que s’hagi negat a retornar una part de la documentació acordada amb la Generalitat, tot incomplint la llei en vigor que especifica que és l’encarregada del procés de devolució. A més, Recio ha requerit ja el lliurament de la documentació catalana que no ha estat fins ara reclamada per ningú; normal: el mateix estat del que és hereu es va encarregar de requisar els documents a punt de baioneta ara fa just setanta-cinc anys.
 
Sánchez, Pedro(secretari general del PSOE).
Mostrari de bajanades.
De visita per les colònies, arcaic de nova i agradosa aparença, ha vingut carregat amb el catàleg arnat dels tòpics habituals del dependentisme. Gens ni mica originals, per cert: "Cap governant pot obligar a triar algú entre la identitat catalana i l'espanyola": és exactament el que els independentistes volem fer, establir que existeixi l’opció de la doble nacionalitat. Qui no vulgui obligar a triar ho té fàcil: que no calgui en cas de separació. El que, en qualsevol cas, no sembla gaire coherent és que estigui molt, molt malament obligar a triar identitat i en canvi no ho estigui obligar a milions de catalans (la majoria) a renunciar a que aquella que senten com a principal o única pugui existir al mateix nivell que la resta de les nacionalitats del món. Però clar, com ell no la sent com seva, això a Pedro Sánchez l’importa un rave.
 
Sánchez Camacho, Alicia(presidenta del Partit Popular Català).
Servar la tradició.
La líder popular ha estat hiperactiva als mitjans aquesta setmana. Ha sortit pràcticament a desbarrada diària, des de totes les tribunes que se li posen als peus. Naturalment, considera que això del procés se soluciona en un plis-plas donant-nos el peixet d’un nou finançament. Continua (en tots els sentits) a la Prehistòria. De tots els missatges llançats, des del seu pedigrí de plançó d’una membre de la Benemèrita, destaca a “La Razón” la seva afirmació que l’estat es farà més present a Catalunya a través “de instituciones respetadas”, com ara l’exèrcit i la Guàrdia Civil; vaja, el de sempre. Més estopa quan calgui. Súper-engrescador. Tot, perquè “Cataluña no está condenada a que una oligarquía soberanista siga mandando”, que ella es veu que no és casta. Fins a la seva defenestració la nit del 27-S ens esperen vuit mesos d’humor.
 
Vila, Enric(periodista, historiador i escriptor).
Credibilitat, ja!.
L’article de la setmana és sense dubte aquest d’Enric Vila.Després del sotrac de les setmanes posteriors al 9-N, ara, com més aviat millor, tenim l’obligació d’emprendre d’una vegada per totes el camí. Però de debò. Prou ambigüitats. De cara a barraca. Només així conservarem plenes possibilitats de guanyar. Cal fer-ho demanant als polítics que posin el coll i, si cal, el càrrec i fins i tot la llibertat personal. Naturalment, amb el compromís també de milers i milers de catalans de carrer que, estic convençut, també estan disposats a jugar-se-la. La manca de compromís real, el “ya tu sabes”, el sí però no, el fem-ho bé sempre a la boca, ja no cola. És temps d’anar fins a les darreres conseqüències. Cal començar a desconnectar de debò. Busquem amb intel·ligència qui i a on, però fem-ho, perquè si no ens desacreditem nosaltres solets davant dels nostres conciutadans.
 
Wert, José Ignacio (ministre espanyol d’Educació, Cultura i Esports).
Món paral·lel.
El Partit Popular continua la seva pressió contra la nostra llengua arreu dels Països Catalans: aquesta setmana hem sabut que, amb gran escàndol de les mares i pares afectats, les autoritats aragoneses han substituït la denominació Llengua catalana per “Llengua oriental” als butlletins de notes de l’escola pública de Mequinensa. Entretant, el ministre Wert ha consumat el ridícul del seu encalçament contra immersió lingüística a Catalunya denegant les tres úniques sol·licituds que han arribat al Ministerio amb la pretensió de cobrar per manca d’oferta de centres amb el castellà com a llengua vehicular. Pel que sembla, les tres famílies aspiraven per aquesta via obtenir finançament perquè els seus fills estudiessin en centres privats on s’ensenya, bàsicament... en anglès! El ridícul ha estat tan majúscul que, de la nit al dia, el Ministeri n’ha hagut d’inventar-se 300 més.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis

 

---

Notícies relacionades