Política Última actualització Diumenge, 22 de febrer de 2015 05:00 h

Ningú s’ha descavalcat del procés cap a la independència

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Els nervis a ICV i UDC demostren exactament tot el contrari del que els nostres estimats rondinaires del procés no paren d’esbombar als quatre vents: que som l’estadi final de la nostra victòria. Iniciativa mai ha apostat per la independència. Unió tampoc. Que ara no ho facin no és cap sorpresa, ni cap desengany, ni cap descavalcament. La pantalla del dret a decidir ja és aigua passada. Arribem al moment decisiu amb la força de tres grans espais centrals en el sobiranisme, que abasten tot l’espectre ideològic: els independentistes, pensin com pensin, siguin conservadors, liberals, socialdemòcrates o anticapitalistes tenen a qui votar. I ho faran. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

Lesmes, Carlos (president del Tribunal Suprem).
El corporativisme de sempre.
Causa entre hilaritat i pena. El nivell de salut democràtica de les institucions espanyoles és on és. Per terra. El poder judicial és, sense dubte, un dels seus pilars. Darrerament, el veiem actuar amb descarades motivacions polítiques contra el president Mas, perseguir els jutges que investiguen la corrupció i eternitzar-se per perseguir els corruptes. Quan no, “perdre” la documentació de causes que afecten directament el partit del Govern. Ara, després que multitud de persones i institucions s’hagin vist afectades per demandes sense cap més fonament que la represàlia i la propaganda política, instades per part de l’autoaunomenat sindicat Manos Limpias de filiació feixista, resulta que el Tribunal Suprem actuarà contra els demandants en haver-se ficat amb dos jutges. Una patètica reacció corporativista que allunya encara més els togats del carrer.
 
Monedero, Juan Carlos(dirigent de Podemos).
Víctima tardana.
Després de la gran manifestació del 31 de gener ja ho vàrem constatar. Ara, es repeteix. Aleshores, mai havia existit una manifestació com la seva (cinc, sis, set o vuit vegades més peita que les tres darreres Diades); ara, mai a ningú se l’ha perseguit com a ells. Felicitats, com diu Toni Soler en un brillant article, poseu-vos a la cua. I és que, en la lluita contra l’adversari polític, si algú practica tàctiques bolivarianes és el Govern espanyol: tots els aparells de l’Estat posats al servei dels interessos d’un partit polític. Els ministres Montoro i Fernández Díaz, des de l’Agència Tributària i la unitat de policia política organitzada a Interior disposen de tots els mitjans del món per destruir els seus adversaris polítics. Els propers mesos, decisius aquí i allà, a manca de tancs i de soroll de sabres, serviran per constatar-ho de manera capa vegada més àcida.
 
Pastor, Ana(ministra espanyola de Foment).
Prendre’ns el pèl.
La moto perd oli per tot arreu. El motor està, més que cremat. És completament invendible. No la comprarà ningú. Menys encara si pretenen fer-te creure que hi podràs anar a 200 km/h. Resulta que ara, per art de màgia, el Govern espanyol han ordenat desbloquejar tots els projectes aturats a Catalunya, per valor de centenars de milions d’euros. Miracle, miracle, és apropar-se les eleccions i desencallar-se de cop i volta, oficialment, totes les inversions previstes. Sí, segur. Alhora, el ministre Montoro, per afegir-se a la festa, a través del diari comtal, ens fa saber que després de les municipals i autonòmiques del maig proposarà un nou sistema de finançament. Ja. Serà justament quan les inversions promeses tornin a entrar al calaix dels mals endreços per sempre més. Més ben dit, fins a la negociació sobre el repartiment d’actius i passius entre el Regne d’Espanya i la República Catalana.
 
Rivera, Albert(president de Ciudadanos).
Salvapàtries.
Tanta hiperactivitat es paga. No només familiarment. De fet, sorprèn veure’l entrevistat per Ariadna Oltra al Parlament, institució que cada dia trepitja menys. El nivell de sobreexposició als mitjans del candidat de Ciudadanos li comença a gastar males passades. El seu menysteniment als andalusos (als qui ell ensenyarà a pescar, que es veu que no en saben) ha constituït la primera relliscada de la gran aventura espanyola del nou lerrouxisme nascut a Catalunya. Com en el cas de Podemos, l’”establishment” està decidit a llançar-los a l’estrellat, a base de pàgines senceres a la secció de política i d’hores i hores de televisió, convençut que són l’antídot per la dreta contra el procés sobiranista català. Probablement, es tracta de forjar un soci per al proper govern popular en minoria a partir de 2016. El que havia de reformar la Constitució espanyola per encabir-nos.
 
Ubasart, Gemma(secretària general de Podemos a Catalunya).
Estafa sucursalista.
La nova responsable del partit de Pablo Iglesias al Principat ha fet la seva ronda pels mitjans. Si no ho tinc malentès, només un 15% dels inscrits han participat finalment en la seva elecció. És normal: les primàries de Podemos comencen a semblar el futbol, com explica la dita, aquell esport que juguen onze contra onze i sempre guanya el designat pel Gran Líder. Regenerar a base de votacions en les quals el de dalt ungeix un candidat és, com a mínim, una manera sorprenent de nova política. Diguem-ne, poc creïble. Tan poc creïble com afirmar que es defensa l’autodeterminació de Catalunya essent simple sucursal d’una marca que ho decideix absolutament tot des de la Puerta del Sol. La comparació amb la CUP, francament odiosa. Formiguetes i tsunamis. Esperit constructiu de base popular d’uns contra revenja dirigida des de dalt dels altres.
 
Vintró, Eulàlia (ex-regidora d’ICV a Barcelona).
Guardiana de l’statu quo.
Els ha anat bé. Fantàstic. De cine. Trenta-cinc anys alternant l’ocupació del poder i l’exercici del funcionariat universitari. Per què nassos haurien de voler cap canvi? Són la tropa dels revolucionaris instal·lats. La participació de la Vintró a la tertúlia d’en Cuní de dimecres va resultar un prodigi de maniobres dialèctiques d’embull, histèriques, contra les 156 mesures que el Govern del president Mas (molt ben fet, encara que sigui amb dos anys de retard), ha presentat per començar el camí de la desconnexió des d’ara mateix. Llançada a defensar l’statu quo de la dependència, em va saber greu no poder aclarir si l’exregidora barcelonina d’Iniciativa durant només setze anys (1983-1999) ha donat també suport a la “nova ciutat” que proposa la candidatura Barcelona en Comú encapçalada per l’Ada Colau. Passaria al museu de l’autoesmena.



Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis 

---

Notícies relacionades