Política Última actualització Dissabte, 28 de febrer de 2015 05:00 h

L’Estat espanyol al rescat del procés

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.-Mai ens fallen. Just a temps d’escalfar motors per al mig any més decisiu. En sintonia amb el clima que construeixen cada dia als mitjans els seus fidels servidors, segons el qual, el procés està mig mort, l’Estat espanyol ha decidit tirar pel dret i tancar qualsevol escletxa a la negociació per la via quebequesa. Així doncs, ni tan sols la voluntat d’una conjuntural majoria parlamentària podria aprovar un referèndum a Catalunya perquè, agafeu-vos fort, segons la doctrina del Tribunal Constitucional del Regne d’Espanya, “hi ha coses que ningú pot preguntar a ningú”. De traca demofòbica. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

Albinyana, Roger (responsable de l’Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya).
Escalfant l’horitzó.
Convidat pel Parlament escocès, va exposar fa uns dies quines són les característiques de la política internacional de la Generalitat i les traves que (de la ridícula censura a la presentació d’una novel·la al boicot de conferències organitzades des del món acadèmic) està desplegant la xarxa diplomàtica del Govern espanyol. En la seva intervenció, a més, va llançar un interessant avís a navegants, potser el primer, tan nítid, per part del Govern Mas: si el 27-S es constitueix una majoria parlamentària sòlida i un Govern independentista eficaç, en el cas que el Govern espanyol no s’avingui a negociar un procés de secessió pactat, s’acabarà per fer una Declaració d’Independència. De cara en fora i de cara en dins convé que tot plegat estigui molt i molt clar quan abans.
 
Bosch, Josep Ramon(president de Societat Civil Catalana).
Força vella.
L’entitat nascuda a instàncies del PPSOE, refosa sota la inspiració de la delegada del Govern espanyol a Catalunya, la virreina “Llanetes” (segons terminologia Sánchez-Camacho a la Camarga), ha estat premiada aquesta setmana (a proposta dels seus mateixos impulsors, estil Juan Palomo) per una dilatadíssima trajectòria de set mesos plena d’èxits espaterrants de convocatòria al servei de la unitat d’Espanya. Alhora, nomes alguns mitjans catalans han volgut difondre les vinculacions del seu portaveu amb la ultradreta espanyola. Que les institucions europees guardonin una entitat amb cares com aquesta, directament feixistes de sentiment i acció, no és precisament una passa endavant per consolidar una imatge de la UE que, al nostre entorn, es va deteriorant de manera imparable. Així sí que ens acabaran fent fora. I, de fet, si són aquests els valors que volen potenciar, ens faran un favor.
 
Espadaler, Ramon (secretari general d’Unió).
Escac i mat.
Amb la prudència que els caracteritza i sense deixar-se empentar, UDC va fent les darreres passes abans d’assumir que el 27-S defensarà un projecte independentista compartit amb CDC. Sí o no? Només apareix a l’horitzó el dubte que el partit no posi a votació dels militants el programa comú acordat pel conjunt del sobiranisme, sinó algun altre plantejament més moderat, pensat precisament per matisar-lo, per rebaixar-lo. Si així fos, aquesta pirueta podria arribar a afectar seriosament la credibilitat de l’aposta independentista de CiU, de manera que tornaria a posar la pilota, una altra vegada, a la teulada de CDC. I és que, encara que sigui a empentes i rodolons, s’anirà aclarint el panorama: la gran virtut del caràcter plebiscitari del 27-S és que ningú podrà escapar a definir-se en favor o en contra de la independència. I els que no ho facin patiran.
 
Forcadell, Carme(presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana).
Escalfant motors.
Amb la benzina de la repressió a tot gas, aquesta setmana l’ANC ha decidit arrencar novament la campanya que ens ha de conduir fins el 27-S. Després de tants mesos justificant el nostre dret a votar, finalment, podrem entrar a fons en el debat sobre les conseqüències de la independència. Sé que em faig pesat però caldria també encetar la discussió sobre les de la dependència: només podrem valorar adequadament els suposats costos de marxar si tenim en compte, simultàniament, els de quedar-nos en un estat que camina cap a una regressió sense precedents. Hi ha, a més, molta feina a fer de cara a les municipals: cal convèncer els (com a mínim) dos milions de votants actius independentistes que el 24-M la seva tria serà fonamental per disposar d’unes institucions de base, els Ajuntaments, ben alineades amb el moment culminant del procés.
 
Pujol Ferrusola, Jordi (empresari intermediari).
Símbol d’una època.
Potser ha nascut una estrella. Moralment buida, això sí. D’una fatxenderia en molts moments repulsiva. Davant l’escassa dedicació/preparació dels seus oponents, repetint la seva declaració davant del jutge i amagant amb la posada en circulació d’una versió de la Camarga en realitat antiga. Més enllà de la seva capacitat de seducció (entre altres conegudes facultats), el pas del fill gran dels Pujol per la comissió parlamentària que tracta l’afer de l’ex-president, ha servit per retratar tota una època (més de dues dècades) de la política i l’economia a l’oasi autonomista català. El gran intermediari, l’aconseguidor, el comissionista, ha construït una fortuna sobre la seva capacitat per barrejar-ho tot. Catalunya i el president. El país i el partit. Catalunya, el president i el partit amb el patrimoni personal i familiar. Una autèntica pena. Sí, no ens ho mereixem. Desterrem-ho per sempre.
 
Pujol Soley, Jordi (expresident de la Generalitat).
Autonomisme liquidat.
La nova escenificació dels  Pujol al Parlament és un veritable símbol de la fi de l’autonomisme, justament del que volem des de sempre els independentistes. La fi d’un model de relació política entre Catalunya i l’Estat espanyol basat en la tolerància del campi qui pugui a canvi de no molestar massa. De donar recolzament aritmètic-parlamentari a la majoria de torn en dificultats al Congrés, cada vegada que fos necessari, a canvi de les corresponents engrunes. Tot això, s’ha acabat. També, caldria, tota manera de fer que confongui el desplegament dels legítims interessos personals en l’àmbit privat amb l’ocupació de i l’acció des de les esferes del poder públic. Tot això, s’ha acabat. És una gran virtut d’haver posat en marxa el procés cap a la independència. Si no fos així, continuaríem al fangar. En voleu encara més proves de la conveniència del camí iniciat?

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis 

---

Notícies relacionades