Política Última actualització Diumenge, 1 de març de 2015 05:00 h

Una setmana d’olor de resclosit

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador. Set dies de color sípia. La Catalunya autonomista dels Pujol, fent benefici públic i personal de la intermediació, de la dependència. El retorn de la Camarga, un àudio imprescindible per entendre la vella política d’aquest país. Un “Debate del estado de la nación” d’una cambra que ja no ens interessa per un doble motiu: perquè no representa realment qui diu representar i perquè som en plena desconnexió. La darrera intervenció d’en Duran: en 2016 ja no hi serà i la seva admonició sobre una declaració d’independència es farà, finalment, realitat. Abandonem aquest ambient resclosit, l’espai on han volgut engabiar les nostres esperances. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

Roca, Encarna (magistrada del Tribunal Constitucional).
No m’esquitxeu.
La doctora honoris causa per la Universitat de Girona deglutia un “cocido” de 35 euros i mig el cobert mentre el Tribunal Constitucional espanyol operava amb alegria un nou pas de rosca en el procés de sotmetiment de Catalunya. Ni una trista discrepància. Sense deixar oberta cap escletxa. Res de res. Només guaitar amb la boca plena com els magistrats que actuen com a corretja de transmissió del PPSOE plantegen una autèntica regressió competencial que trinxa una via de consulta (la no referendària) que ni tan sols la famosa sentència castradora de 2010 havia tocat. La Generalitat no té capacitat per preguntar sobre res a tots els catalans. Cap respecte per la voluntat de més de dos milions de conciutadans, d’una amplíssima majoria parlamentària. Una autèntica vergonya. Ara, això sí, sobretot, mantingueu-li a la senyora tots els honors acadèmics, que si no sereu titllats de cafres.
 
Rodríguez, David (alcalde de Solsona).
Crida a l’ordre.
Acostumats a altres temps, l’espanyolisme organitzat està molt queixós per la befa a l’exèrcit feta aquesta setmana en el marc d’un carnaval, el de Solsona. L’any passat, el “Gobierno” ja va actuar preventivament prohibint l’ús de l’uniforme de la Guàrdia Civil als carnestoltes. Em reservo l’opinió sobre la intel·ligència política dels organitzadors, naturalment, tenint ben en compte que no tenen perquè tenir-ne cap. Se suposa que els dependentistes ofesos eren partidaris d’intervenir-hi per dir-los sobre què podien o no fer befa. És un posicionament que recorda, clarament, quins són els referents polítics de Josep Ramon Bosch i els seus: uns temps d’ordre i moderació on, quan convenia, es prohibia el carnestoltes. Punt i final. Quan calia, que venia a coincidir amb les grans victòries del nacionalisme espanyol a Catalunya: les de Felip V i el general Franco el 1714 i el 1939.
 
Ros, Àngel(alcalde de Lleida i president del PSC).
Sempre es pot empitjorar.
La situació dels socialistes catalans alineats amb el PSOE és cada dia que passa més compromesa. La confecció de les llistes municipals ha posat de relleu la sagnia de quadres i militants i la dificultat per trobar candidats a àmplies zones del país. Gairebé, només queda l’Àrea Metropolitana de Barcelona i algunes altres ciutats. A Lleida, l’alcalde i la fins ara número dos han fet esclatar una batussa pública de conseqüències electorals imprevisibles, amb acusacions de corrupció que ja han acabat al jutjat. Sobta la quantitat de coses que un es pot empassar quan ocupa un càrrec públic i la memòria que es recupera en ser apartat d’una carrera política. Per exemple, hem sabut que Ros, en plena crisi, ha dedicat recursos municipals per valor de 36.000 euros en regals de cortesia. Un autèntic hara-kiri polític en viu i en directe.
 
Sáenz de Santamaría, Soraya(vicepresidenta del Govern espanyol).
“Demolition woman”.
Qui avisa no és traïdor: el “Gobierno” espanyol, ens recorda sovint, ve a Catalunya amb fets, no amb paraules. I tant. Entre els darrers, trobem una nova llei que recentralitza el control i la gestió de les adopcions internacionals, prenent una nova competència a la Generalitat de Catalunya. Som, certament, en una ofensiva sense treva. Aquí no hi ha alts al foc que valguin. Disparen amb armament pesant. Cal explicar-ho ben bé als nostres conciutadans: l’alternativa real a la construcció d’un Estat propi i independent per Catalunya no és l’unicornisme federal, sinó l’arranament de l’escassa autonomia que ens queda. Fa mal dir-ho, però convé no deixar-nos entabanar per aquells que pretenen ocultar quina és la pulsió majoritària a Espanya, a la qual, ells ho saben, s’acabaran plegant tard o d’hora. Així que, lliures o morts.
 
Valls, Xavi(periodista esportiu de TV3).
Veritats que couen.
Una allau d’histèrics (uns quants d’ells diputats-cridaners, que n’hi ha uns quants a la patètica bancada popular al Parc de la Ciutadella) han censurat amb tota mena d’insults a les xarxes socials una piulada d’aquest periodista esportiu. “Lo peor que le ha pasado al PP es la desaparición de ETA”. Tanta consideració envers les víctimes del terrorisme contrasta amb l’ús descarnat, permanent i espuri que d’aquest dolor ha fet, sense cap mena de rubor, durant anys i anys, el gran partit de la dreta espanyola. Utilització que aleshores, a tots aquests ofesos, no els provocava, segons sembla, cap mena de rebuig. Políticament, ETA (amb la seva intel·ligència de nivell estratosfèric) va donar una enorme força al PP dins i fora del País Basc. Ara, les expectatives electorals dels populars són allí les més baixes de les darreres dècades. I cou.
 
Vidal, Santiago (jutge suspès de l’Audiència de Barcelona).
La primera víctima.
El Consell General del Poder Judicial ha decidit suspendre tres anys en les seves funcions el jutge Vidal. Tres anys apartat de la feina. És molt gros. Una nova demostració de la marxa enrere de l’Estat pel que fa als drets fonamentals, a més d’un avís a navegants: qui ocupi càrrecs de responsabilitat i posi en dubte la unitat d’Espanya pot ser objecte de qualsevol mena de represàlia personal. Des de la discrepància sobre el model de construcció constitucional del jutge, és evident que el procés guanya la dedicació a temps complert d’un home íntegre i plenament compromès amb la construcció d’un estat independent. A la nit, a TV3, la reacció federalista de Joan Botella, de traca: com més bufetades i més humiliacions rebem d’Espanya, ens diuen, més evident és que no ens en sortirem sense pactar-hi. Són incansables.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis 

 

---

Notícies relacionades