Procés Constituent, un embolic de Cal Déu
La formació impulsada per la monja Teresa Forcades i l’economista Arcadi Oliveres viu moments crítics
D’ençà el 10 d’abril de 2013, ha plogut molt. La formació que va néixer com una espècie de moviment que tenia com a pretensió aglutinar l’esquerra capitalista i independentista a les propoeres eleccions al Parlament de Catalunya, s’ha anat aigualint amb el pas del temps, i ara es presenta com una opció fragmentada repartida entre diversos partits. La formació viu un moment crític des del moment en què Arcadi Oliveres, segons informa l’ARA, ha dit que el més raonable seria no presentar-se a les eleccions plebiscitàries. Les raons: l’aparició de Podemos i el canvi d’estratègia de la formació.
El manifest parlava d’independència
El títol del manifest fundacional de la formació ho diu ben clar: “Manifest per la convocatòria d’un Procés Constituent a Catalunya”. Els impulsors del manifest, Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, deixen clar que no volen que el moviment es transformi en partit polític, malgrat que volen que desemboqui en una candidatura unitària. També afirmen que: “volem contribuir a impulsar un procés des de baix que culmini en la creació d’una candidatura unitària que tingui com a objectiu la convocatòria de l’assemblea constituent que necessitem per fer una Constitució nova per a la República catalana”.
Procés Constituent es deixa entabanar per Ada Colau i Podemos
Seguint fil per randa aquest manifest, de cara a les eleccions municipals semblava evident que la formació anticapitalista triaria la coalició amb la CUP davant la disjuntiva entre aquests i la coalició liderada per Ada Colau, Barcelona en Comú. Procés Constituent erra i prefereix deixar-se seduir pel mediatisme de la candidatura impulsada per Podemos a Barcelona, traint l’esperit independentista del seu manifest. La CUP ja se n’havia desmarcat i, aquesta tria comença a comportar conseqüències negatives per la jove formació: baixes de militància.
La disjuntiva Catalunya-Espanya acaba amb Procés Constituent
Que Arcadi Oliveres opini que vistes les circumstàncies més val no presentar-se a les eleccions plebiscitàries –quan ho haurien pogut fer tranquil·lament amb la CUP, com seria natural-, perquè no han pogut unir tota l’esquerra anticapitalista, que era l’únic objectiu que tenien, és un fracàs que els durà a l’extinció. Procés Constituent ha caigut a la trampa a la que ha caigut tot el catalanisme durant els darrers 300 anys: que és més prioritari, fer la revolució catalana o l’espanyola? Triant Ada Colau i Podemos, PC tria la revolució espanyola, que és al cap i a la fi, la no-revolució: la de donar-li la volta a tot per tornar al punt inicial. Aquesta és la revolució de Duran i Lleida, de Miquel Iceta i la dels bancs i les elits espanyoles.
Cal més que un famós per crear un partit sòlid
En un moment de canvis profunds, no resulta tant fàcil crear un partit més enllà dle club de fans. Malgrat que cada cop sembla que ens hi apropem més, no som als anys trenta on un estimadíssim Francesc Macià funda Esquerra Republicana de Catalunya i guanya les eleccions municipals un mes després. Procés Constituent volia crear una formació de baix cap a dalt per acabar assolint el poder i fer la revolució en coalició amb l’anticapitalisme, però cal paciència i perseverança. No n’hi ha prou amb dues cares conegudes i un discurs fàcil més una coalició amb un monstre mediàtic com és Ada Colau a Barcelona. La CUP sí que ha teixit una base local molt sòlida mitjançant la qual ha anat articulant i consolidant un discurs que finalment els ha permès fer el salt al Parlament amb èxit. Albert Rivera ha hagut de pica pedra abans de començar a generar les expectatives electorals que avui en dia té, i només gràcies al factor mediàtic se n’ha acabat sortint. El cas Pablo Iglesias, és el d’un candidat de laboratori, formulat a través de les tertúlies televisives de dalt a baix com un experiment per dirigir les masses. És per això que un cop tocat sostre, és normal que sense bases reals que el sustentin, vagi a la baixa.