“Pasa algo o qué”

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

18  

( 7 vots )

 Carregant

Aquesta és l’actitud. Exactament. Gaizka Garitano interrompia així el seu segon intent de respondre en èuscar a una pregunta d’un periodista d’ETB a la sala de premsa de l’Almería. “Pasa algo o qué” és el mínim que es mereixen els intolerants de terra endins que ens expulsen cada dia del fals consens imposat de la uniformitat espanyolista. La mateixa dignitat que, llàstima, un altre usuari català de la mateixa sala de premsa no sembla estar disposat a mantenir. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

bestiari

Oliveres, Arcadi (economista i impulsor de Procés Constituent).
Procés inconsistent.
Triar no triar en el moment més transcendent de la història de Catalunya. Una de les decepcions de l’any ha estat l’actitud del moviment en suport d’una opció d’esquerra alternativa i rupturista. Aquesta setmana hem sabut que opten per retirar-se del 27-S, per no donar suport a ningú, encara que admeten que la majoria dels seus integrants es decantaran per Podemos. No han tingut cap problema (bé, algunes baixes sí, segons admeten), en canvi, per donar suport a la llista camuflada d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Barcelona (coautora de la ciutat actual), bescantant l’alternativa real des de l’anticapitalisme que suposava la CUP. Tornaran, doncs, a rebutjar la confluència amb l’única esquerra que planteja un veritable procés constituent: perquè a hores d’ara, parlar del Podemos monàrquic que vol embolicar-se en l’estanquera com un moviment de ruptura és, directament, una broma.
 
Sánchez, Jordi (adjunt al Síndic de Greuges i impulsor de la Crida).
El retorn de l’actvista.
Una de les figures destacades en la creació de la mítica Crida a la Solidaritat, Jordi Sánchez, s’ha mantingut en un discret segon pla durant els darrers anys: primer, a la Fundació Jaume Bofill, i després treballant colze a colze com a lloctinent del Síndic de Greuges Rafael Ribó. Proper a ICV-EUiA, pot representar (encara) la minvant part independentista dels ecosocialistes. En tot cas, avís per a navegants: si la sortida de Carme Forcadell per donar pas a nous lideratges ha estat modèlica del país nou que volem construir, l’entrada del seu successor hauria de ser, també, tot un exemple de nova política. I, de moment, el llançament de la seva candidatura a través d’un diari no sembla precisament el millor exemple de respecte als socis de l’ANC que hauran de triar en els propers dies els membres del seu Secretariat Nacional.
 
Sardà, Xavier (comunicador).
Una immensa pena.
Fins ara sabíem que el discutit personatge era un dels principals opinadors de cambra del PSC. L’argumentari, previsible: ells estan molt a favor de la Consulta (encara que no sobre la independència, sinó sobre una impossible reforma constitucional), tot i que ha de ser acordada amb Espanya, és a dir, que no es farà mai. Però, teòricament, hi són a favor. Ara, però, Sardà, com tants altres clàssics de l’entorn socialista, ha avançat a gran velocitat per la dreta el seu ex-partit i s’ha col·locat a l’alçada de Ciudadanos. Una nova doctrina: votar divideix la societat i genera vencedors i vençuts. Impressionant. I, sobretot, perquè això passa només en els referèndums? Si guanyen els meus, ens diu en Sardà, no hi ha fractura ni víctimes; només, si guanyen els altres. Molt, molt, democràtic tot plegat. És millor, sembla, que es faci el que vulgui l’establishment per collons.
 
Soler, Josep Maria (abat de Montserrat).
Tastar la intolerància.
Per aprofitar la “coinicidència” que aquest any la Mare de Déu de Montserrat s’esqueia en 27 d’abril (com Sant Jordi en 23 d’abril!), la plataforma dependentista, la que gaudeix de més minuts de televisió per denunciar el seu ostracisme, la gran persecució de la qual és objecte, Societat Civil Catalana, ha optat per insultar l’abat de Montserrat, oferint (ells!) lliçons sobre moralitat. Tot, només, per quelcom tan innocent com pregar perquè en el cicle electoral que ara comença els catalans encertin en les seves importants decisions. No hi ha institució que se salvi de la sembra de l’odi que practiquen a diari. Els independentistes farem bé de no caure en la provocació, en el seu gran parany. Ens cal Ignorar els insults, rebatre els seus “arguments” i combatre la permanent distorsió de la realitat que intenten difondre pels seus poderosos mitjans.
 
Villas, Gaudencio (cònsol del Regne d’Espanya a Perpinyà).
L’Estat que pagues contra tu.
Home de trajectòria espanyolista provada, el representant de l’Estat espanyol a la històrica segona vila de Catalunya s’ha interferit en la política local per recomanar les autoritats perpinyanenques que canviïn el seu lema “Perpinyà, la catalana” per un altre que en remarqui la seva (d’altra banda, evident) pertinença a França. Tot i que els agradi dir-nos essencialistes, el cònsol escenifica la raó fonamental per la qual milions de catalans, siguin de l’origen que siguin, han decidit en els darrers anys que ja n’hi ha prou del pa que se’ns hi dóna: nosaltres, com tots els països del món, volem, simplement, un Estat que treballi al servei dels nostres interessos. “Antes francesa que catalana, Gaudencio”, aquest és el capteniment. Súbdits sotmesos i contribuents, així ens volen.
 
Vives, Joan Enric (bisbe de la Seu d’Urgell i copríncep d’Andorra).
Guanyem peça al tauler.
Després dels noms que havien circulat (o s’havien fet circular), com ara el del cardenal Cañizares, a l’escaquer de la successió de l’arquebisbe de Barcelona Lluís Martínez Sistach, la ruleta sembla que està parant de girar i tot indica que la fletxa apuntarà a l’actual bisbe de la Seu. La tria del papa Francesc apunta unes quantes coses: consideració de la catalana com una Església nacional, respecte per la llengua i consideració pels valors polítics majoritaris al país. També, que el Vaticà (que en sap molt), vol tenir al capdavant de l’Església catòlica catalana un personatge capaç d’adaptar-se al nou estatus del país, sigui quina sigui l’evolució dels propers mesos, Estat propi o dissolució definitiva, i el bisbe Vives li ho assegura.

Notícies relacionades

18 comentaris

Imprimir Enviar