Un estat que converteix en il·legals 2.344.828 ciutadans

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

21  

( 6 vots )

 Carregant

Hi ha maneres de fer el ridícul. Potser una de les pitjors consisteix a demostrar que les pròpies resolucions no tenen cap operativitat. Dictaminar que el que ja ha passat no s’ha esdevingut. El TC espanyol ha sentenciat com a inconstitucionals els preparatius del 9-N per part de la Generalitat de Catalunya. Evidentment, un pronunciament així no serveix per a res... a no ser que l’objectiu real sigui el de crear les bases jurídiques més adequades per inhabilitar candidats i partits i/o suspendre el 27-S.  Afortunadament, després de la hivernació, tornem a entrar en fase decisiva. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

bestiari, bestiari del procés

Antich, José(exdirector de “La Vanguardia”).
Mutació justiciera.
Plantofada rere plantofada. A dreta i esquerra. A dues mans. La carta de comiat enviada al seu antic diari és tan eloqüent que reclama a crits reprduir-la aquí en forma d’encadenat de frases entre cometes. Prepareu-vos. Sobre la relació amb els lectors: “cal mantenir aquesta complicitat, cal parlar la mateixa llengua”. Reflectir la realitat, no perdre el cap per modificar-la: “un diari que ha d’avançar pel carril central de la societat catalana”. Deixar de banda el messianisme comtal que a hores d’ara tot ho impregna: “la nostra societat no necessita que ningú li digui el que ha de pensar”. Perquè s’adrecen a gent que pensa: “si us plau, no menystinguem els nostres lectors”. I com a corol·lari, un pinzellada del mal rotllo que presideix a hores d’ara les relacions entre l’empresa i la redacció, amb la recomanació de no “tornar a l’estèril llenguatge del ‘nosaltres i ells’”.
 
Bustos, Manuel (exalcalde Sabadell).
Prendre la moral com a hostatge.
En una compareixença parlamentària surrealista a la comissió sobre el frau, el defenestrat Manuel Bustos s’ha presentat a sí mateix com una víctima de l’establishment sabadellenc que, suposadament, no el va acceptar mai per haver nascut fora de la ciutat vallesana i de Catalunya. L’etnicisme com a argument defensiu, just en el moment que començaven a circular els rumors sobre el desmarcatge (afortunadament, no consumat) del seu partit a Badalona, en considerar la candidata alternativa massa independentista. Entretant, a l’espera del que acabi de confirmar-se avui, ERC i la coalició local en la qual s’integra la CUP, han arribat a un acord per a governar una de les principals ciutats del país. Sí, les eleccions municipals (tot i fer nosa al procés) han servir per fer net i per acréixer la presència de l’independentisme allà on era més necessari.
 
Camats, Dolors(vice-coordinadora d’ICV-EUiA).
Equivocar el temps.
La direcció ecosocialista ha emplaçat aquets dies PSC i ERC ha reproduir a nivell local, arreu, tripartits que arrabassin el poder a CiU. Camats ha parlat fins i tot de la necessitat d’estar “a l’alçada del moment”. És sorprenent que aquesta percepció de la importància històrica d’on som, per a algú que s’ha declarat independentista i es considera d’esquerres, no sigui reconeguda com la millor oportunitat de les seves vides per fundar un nou país de base popular. Entre els “hooligans” de la llista única i els del tripartit, hi ha un intent claríssim d’ofegar la pluralitat i de desviar l’atenció del moment clau on som: a cent dies d’unes eleccions alhora plebiscitàries i constituents que ens han de permetre tres coses: la victòria inequívoca del sí, determinar el lideratge (més coral) renovat del procés i el marcar el pes de cada orientació ideològica en el procés constituent.
 
Chacón, Carme/n(secretària de Relacions Internacionals del PSOE).
Ensenyeu-li el camí.
Fracassada en l’intent de fer les Espanyes, Carme Chacón, la ministra dels submarins que no suren i els desnonaments exprés, torna a lloc del crim quatre anys més tard. Si ningú no hi posa remei (i qui voldrà fer-se càrrec d’aquest paper!) la diputada catalana més absent, s’ha ofert desesperada a encapçalar la llista del PSC-PSOE a Barcelona a les properes eleccions espanyoles. Les del nostre comiat com a país. Està disposada a protagonitzar el col·lapse definitiu: si Jaume Collboni ha aconseguit la històrica xifra de quatre regidors a Barcelona, la líder socialista pot assolir també un autèntic rècord d’infra-representació socialista. De moment, de cara a l’inici de la campanya, tal i com parodiava ja fet temps el “Polònia”, caldrà que algú li ensenyi el camí per arribar a Catalunya.
 
Colau, Ada(líder de Barcelona en Comú).
Temps de sumar.
La que avui serà nova alcaldessa de la capital catalana, durant els darrers dies, ha portat a terme diverses trobades amb entitats de la societat civil organitzada. De la reunió amb l’Assemblea i l’Òmnium va derivar-se l’anunci formal de la seva participació institucional a la manifestació de l’11-S a Barcelona, així com la signatura d’un compromís específic de Barcelona amb el procés d’independència. Ara esperem que, tot i la idea inicial de remetre-ho a una consulta més endavant, el nou plenari municipal pugui discutir i votar la integració de l’ajuntament a l’AMI abans del 27-S. Francament, deixar per després el posicionament en la qüestió institucional més important que ha d’afrontar el país no tindria gaire sentit. I el dia de la votació, amb la suma de CiU, ERC i la CUP, l’independentisme només necessitarà tres vots més per fer majoria.
 
Espadaler, Ramon(secretari general d’Unió).
Fal·làcies de principiant.
El conseller d’interior (encara) del Govern de Catalunya s’arrossega pels mitjans fent la impressió que ni ell està convençut del carreró sense sortida on l’ha posat en Duran. La lluita per la marca històrica d’Unió és a mort. Com a arguments forts, la necessitat de preservar la seguretat jurídica i el diàleg amb l’ocupant. Una altra via morta. Perquè l’única seguretat dec dret que ens ofereix el Regne d’Espanya (on els estàndards d’independència del poder judicial són directament inexistents) és la laminació sistemàtica via tribunals, lleis i normes de l’autonomia de Catalunya. És l’únic que tenim segur. I què dir del diàleg, després de la seva pròpia experiència en el comandament dels mossos d’esquadra, bandejats i traïts pel ministre Fernández Díaz. Només un estat propi donarà autèntica seguretat jurídica als nostres ciutadans i Espadaler ho sap perfectament.

Notícies relacionades

21 comentaris

Imprimir Enviar