Tot en ordre per a la batalla final

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

7  

( 5 vots )

 Carregant

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Després del resultat lamentable de la consulta de diumenge passat a Unió (que arruïna potser sense remei 83 anys d’història), el caixa o faixa immediat de Convergència Democràtica ha servit per clarificar de manera extraordinària el panorama de les eleccions plebiscitàries. El trencament ha coincidit, a més, amb el re-llançament de la campanya “Ara és l’hora” de l’Assemblea Nacional Catalana i l’Òmnium de cara al setembre. Els somriures tornen al rostre de centenars de milers d’independentistes: a falta d’un acord més ferreny pel que fa al full de ruta, gairebé tot està ja disposat en el camp de batalla final. Som-hi, tenim cent dies per tocar el cel amb les mans. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

bestiari, bestiari del procés

Castellà, Antoni(secretari d’Universitats del Govern de Catalunya).
Valor de futur.
Dins un partit on el duranisme ha anat fent durant els darrers anys un procés de selecció de fidels intensíssim, on, en el darrer congrés, una part notable del sector independentista va marxar rere les passes de Josep Maria  Vila d’Abadal, té un mèrit enorme assolir l’èxit d’Antoni Castellà, Joan Rigol i Núria de Gispert. Amb calma i una extraordinària habilitat per no caure en els continus paranys del vell establishment del partit, per primera vegada en quatre dècades, s’hi han enfrontat i amb mirat de fit a fit a la direcció . Castellà ha esdevingut, aquests dies de màxima visibilitat pública, un dels principals valors polítics del procés i escalarà a un dels primers llocs de la llista del president. Un home cridat a jugar un paper de primera línia en els temps decisius que vénen. S’ho mereix.
 
Duran i Lleida, Josep Antoni(president del comitè de govern d’Unió).
Covard com sempre.
Amagat, sense donar la cara en cap moment, ni abans, ni després. Llançar la pedra i amagar la mà. Les notícies a la premsa sobre la connivència total de la direcció del partit en la creació i registre com a formació política de Construïm han fet envermellir de vergonya. Deu ser el primer cas a la història que la cúpula d’un partit crea un altre a esquenes dels seus militants. I, entretant, Duran, encara que només sigui per noranta vots, s’ha quedat la marca. Sí, és cert. Però hi ha marge per a la batalla. Els partidaris del no han de plantar cara i exigir la celebració d’un congrés extraordinari del partit. De fet, han de fer exactament allò que el de la Franja ha practicat des de que va començar el procés: posar el dit a l’ull tant com puguin al líder. Res de marxar.
 
Espadaler, Ramon(secretari general d’UDC).
Els darrers dies de Pompeia.
La fumarola és evident molt enllà, a l’horitzó, i el núvol de cendres s’aproxima inexorablement. La lava arribarà més tard, per cobrir les despulles. La gestió de la Consulta, teòricament destinada a clarificar posicions, compromesa per part del conseller Espadaler, ha estat nefasta: indeterminació total de l’objectiu final sumat a tots els condicionants possibles, uns quants, a més incompatibles entre ells. Boira densa per guanyar temps. L’error l’aboca a una situació molt precària, de moment, traduïda en la seva sortida del Govern. La compareixença de la nit electoral, despentinat literalment i figuradament, esperpèntica: insistir a actuar com si (tal i com estaven acostumats en la llarga era Duran) el 80% de la militància hagués avalat la proposta de la direcció. La sensació que tot estava planificat molt abans. Fins i tot, de quan, l 2 de maig, “El Periódico” va avançar la seva marxa.
 
Fachín, Albano-Dante(candidat de Podem a la presidència de la Generalitat de Catalunya).
Confluència impossible.
El flamant candidat de Podemos a Catalunya, a més de queixar-se contra TV3 per no parlar del llançament de la seva candidatura (de moment, extraparlamentària), ha explicat aquests dies a la multitud de mitjans que sí els paren atenció que és partidari d’un procés Constituent a Catalunya, però coordinat (?) amb els dels altres territoris de l’Estat. Com en tots els períodes revolucionaris de la història espanyola que, indefectiblement, han acabat com el rosari de l’aurora. En una mostra d’alçada política sense parió ha afegit que anirà a la gran mani de l’11-S a la Meridiana en funció de la seva agenda: aquest és el nivell de respecte per la mobilització popular més important de la història del país: s’hi pot estar a favor o en contra, però no és obligatori fer el ridícul.
 
Forcades, Teresa(candidata de Procés Constituent a la Generalitat de Catalunya).
Maniobra d’exclusió.
Les darreres passes de la líder anticapitalista semblen no gaire mesurades. Ha abandonat la vida religiosa per llançar (en una actitud que, francament, fa ferum de vella política, de dalt a baix) la seva pròpia candidatura a encapçalar la llista de confluència dels qui volen canviar-ho tot (excepte, alguns, d’Estat). El més sorprenent de la seva aposta és la claredat amb la qual exclou una part significativa de la societat catalana. Diu la Teresa Forcades que la independència cal fer-la sense CiU. I la matemàtica més bàsica no surt. Perquè, com es pot construir la República Catalana deixant de banda entre el 20 i el 25% dels votants i dels seus lideratges? La pregunta és: quan s’exigeixen condicionants impossibles, s’està fent més viable o impossible un projecte col·lectiu? Francament, si és per a això no calia exclaustrar-se.
 
Junqueras, Oriol(president d’Esquerra Republicana de Catalunya).
L’aposta republicana.
Encetant d’una vegada (mare meva com ha costat!) el tipus de campanya eminentment programàtica que necessitem com aigua de juny, pensat alhora per a unes eleccions plebiscitàries i constituents com les que ens esperen d’aquí cent dies, aquest divendres, per arrodonir la festa, avançant-se un dia al president, el líder d’Esquerra llançava la seva aposta per al 27-S: una Aliança per la República Catalana. Una candidatura, centrada en la independència, la justícia social i la regeneració democràtica, coherent amb el que ha estat la trajectòria de Junqueras des del minut u del seu lideratge: l’objectiu (encara que no ho sembli, gens partidista, de país) de guanyar tot l’espai possible per a una esquerra nacional, no subordinada, en substitució del paper històric dels socialistes catalans. La victòria de Mas el 27-S no enfosquirà la importància de la seva missió.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis 

Notícies relacionades

7 comentaris

Imprimir Enviar