Les dues grans coordenades de discurs fins el 27-S

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

12  

( 7 vots )

 Carregant

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- La campanya que necessitem ha de tenir dos ítems principals. El president i la seva llista han d’insistir a donar als moderats confiança; solvència i seguretat als més porucs. La independència és un projecte necessari, d’ordre i per al benestar de la majoria. President, de veritat, Podem, com si no existís: cada desqualificació seva referma els qui dubten en la conveniència de votar-los; a aquests, a l’altra frontera, són ERC i la CUP els qui han de batallar-los sense treva i sense contemplacions. Cal mostrar clarament que Iglesias, Ubasart i Fachín són sucursalisme, que Iniciativa és vella política: que votar-los a tots plegats és dir no a la plena llibertat del país i no a l’únic procés de canvi, constituent, veritablement possible. Va, comencem quan abans a convèncer a banda i banda. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

bestiari del procés

Masferrer, Quim(actor i presentador de televisió).
Perseguir la llibertat d’expressió.
Certament, de vegades, tots cometem errors. Cal esforçar-se a no donar carnassa a una tropa que està amatent a tergiversar tant com pugui la realitat, a deformar-la i obscurir-la tant com calgui, fins a fer-la irreconeixible. Aquesta setmana ha tocat a en Quim Masferrer sofrir l’encalçament dels mitjans dependentistes, després que un conegut digital en hores baixes l’assenyalés falsament, presentant com a insults a tots els espanyols allò que només eren vituperis adreçats al govern del Partido Popular. La capacitat dels nostres adversaris per modificar la realitat, però, té límits i, en aquest cas, existeixen vídeos que permeten recuperar exactament les paraules i el context exacte de les opinions d’un Quim Masferrer que, generós, sempre veiem lliurat en suport a les entitats sobiranistes en mil i un actes arreu del país. I és aquest servei el que incomoda.
 
Punset, Carolina(portaveu de Ciutadans a les Corts Valencianes).
“Hooligan” dels Països Catalans.
Després de no trobar la seu de les Corts valencianes, la Punset es va lluir dijous, durant el debat d’investidura del nou president de la Generalitat valenciana, amb un discurs carregat de supremacisme espanyol. De menyspreu per la seva pròpia llengua i de la seva terra d’acollida: denúncia delirant de la immersió a un territori on milers de pares veuen negat el seu dret a escolaritzar els fills en valencià. Acusació d’aldeans, amb un menysteniment cap als pobres aborígens digne de colonitzadors pujats a cavall. Sorpresa, sobretot, per la seva fe pràctica en l’existència dels Països Catalans: minuts i minuts dedicats a parlar de la situació i de l’acció del nacionalisme català al Principat. Us imagineu que algú dediqués el temps de la seva intervenció en un debat tan central al Parlament català a parlar sobre el País Valencià? Ni la CUP, tu.
 
Rivera, Albert(candidat de Ciutadans a la presidència del govern espanyol).
Exili espanyol.
Finalment,el líder de Ciudadanos ens deixa i emprèn l’aventura espanyola. No cal dir que, convençut com està ell de la necessitat de regenerar la vida política del seu país, ben segur, serà la seva darrera legislatura en política: en acabar-la, si tot rutlla a Madrid amb normalitat, portarà ja 13 anys xuclant de la mamella dels pressupostos públics. La seva atzagaiada de la setmana ha consistit a entrevistar-se, de la mà de l’eurodiputat Juan Carlos Girauta (no sabem si també hi era present el suís Javier Nart) amb el líder dels liberals europeus per demanar formalment l’expulsió de CDC del grup al Parlament d’Estrasburg, sota l’acusació que el partit vol fer sortir Catalunya de la Unió Europea. Surrealista. Contaminar la imatge del país al món, aquesta és la funció del dependentisme més actiu.
 
Sánchez, Jordi(president de l’Assemblea Nacional Catalana).
Greu responsabilitat.
Vagi per endavant: sé que és poc rellevant, però aprofito aquesta tribuna per dir-hi la meva al respecte: sempre m’ha semblat perfecta una llista unitària. Només he posat una condició: que, tot just després d’acordar-la, Artur Mas, Oriol Junqueras i David Fernández sortissin conjuntament a presentar-la. En cas contrari, ara i sempre el que ha calgut és no fer-ne motiu d’enfrontament caïnita, acordar un full de ruta comú i tirar endavant. Desgraciadament, el president, a menys de cent dies del plebiscit, ha decidit tornar a posar entre l’espasa i la paret les organitzacions de la societat civil que donen vigor des del primer dia al procés. El president de l’ANC haurà de fer gala d’una habilitat a prova de bomba perquè aquest repte no esberli greument (com ja va passar amb l’acceptació del procés participatiu del 9-N) la unitat interna de la millor eina que encara tenim.
 
Sánchez, Pedro(candidat del PSOE a la presidència del govern espanyol).
No nacionalisme alarmant.
Sota una immensa bandera espanyola, ningú és capaç de distingir una part del seu discurs del de Mariano Rajoy. Presentat com a candidat a la Moncloa amb el lema “Més Espanya” (de debò, no és de Manuel Fraga) aprofita per desbarrar amb la posada en escena d’un nacionalisme asfixiant. El seu discurs és encara més lamentable. Afirma, tan tranquil, que hi ha coses, com la unitat d’Espanya, que no es poden votar. I reprèn el gastat argument de la tria d’identitats que aquí ningú exigeix: demanem, només, el poder per decidir com ens governem, no pas per dir a cada ciutadà (com fan els espanyols) quina identitat, per collons, ha de sentir com a pròpia. Així, doncs, Sánchez transita tranquil·lament cap a la vulneració dels drets fonamentals. Tot apunta a que, arribats al moment decisiu, faran de crossa de la repressió.
 
Serra, Màrius(escriptor).
Tàctiques de guerra mediàtica.
Aquesta setmana, escena curiosa. Màrius Serra coincideix en una terrassa, de costat, amb Ferran Toutain, un dels prohoms del dependentisme a Catalunya, i explica a les xarxes socials part de la seva conversa radical espanyolista. Una equivocació que un digital amplifica i l’espanyolisme aprofita per a extreure’n les habituals conclusions delirants. Ben aviat, el gran i desvagat Josep Ramon Bosch, pinxo amenaçador habitual, ara reconvertit en mode insult (perquè li dirà “xivata”, en femení? És misogínia?), apareix per llançar-li tota mena d’improperis. Són dels primers d’una llarga llista que inclou, en la llengua de l’imperi, “gusano, chivata traidora, puta rata cobarde, hijo de perra, gentuza, llepaculs, marujon, alcahuete, papafrita, subnormal, soplón, acusica, acusón, espía, malsín, cizañero, bellorife, esbirro, verdugo, puta rata nazi chivata”. La desproporció entre l’error i la histèria desfermada és tan bèstia que, com diu l’escriptor, es demostra que el victimisme, afortunadament, ha canviat de bàndol.

Notícies relacionades

12 comentaris

Imprimir Enviar