Cinc anys de camí cap a la llibertat
Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.
Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Ells només aspiren a insuflar-nos desànim. Construeixen amb insistència el relat als mitjans segons el qual anem a la baixa. Si cal, menteixen descaradament, en contradicció amb les dades més elementals. Compten amb el suport de la nostra desunió. Però el cert, per a qualsevol que aixequi el cap i miri en perspectiva, és que hem fet ja gairebé tot el camí més difícil cap a la llibertat, el de construir una majoria social. Sí, aquesta setmana ha fet cinc anys de la gran manifestació del 10 de juliol de 2010. Allí on va començar el nostre atac de dignitat definitiu. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.
Martín Blanco, Nacho(periodista i politòleg).
Demòcrates molt particulars.
Els espectacles que ens ofereixen els opinadors dependentistes als mitjans catalans acostumen a ser de vergonya aliena. Sovint són, directament, preocupants. Aquesta setmana, Nacho Martín aplicava, des de la seva plataforma tertulianesca a la ràdio comtal, el corpus teòric que han bastit sobre Catalunya. Una elaboració demofòbica contra la possibilitat que els catalans votem que els porta al deliri en la seva anàlisi del món. Defensava, davant l’astorament de la concurrència, que els grecs no tenien dret a votar perquè no estaven prou informats per fer-ho i que, com la qüestió sotmesa a votació afectava els alemanys també haurien de tenir dret a votar. El transsumpte català no podia ser més clar. I per això, a les poques hores, hem sentit el ministre García-Margallo sumar-s’hi amb alegria. La veritat, està molt bé que tota Europa comprovi quin és el nivell exacte d’al·lèrgia democràtica del nacionalisme espanyol.
Mas, Artur (president de la Generalitat de Catalunya).
Un home alliberat.
Dimecres, Artur Mas compareixia davant Cuní en un moment francament delicat. Amb tot el carinyo, crec que l'últim que havia de fer el president en aquest moment de negociació discreta era una entrevista. L’estona dedicada a la llista i el seu paper, giravoltant sobre ell mateix, un exemple del que hauríem de superar si volem que el 27-S sigui un èxit; al contrari, en el moment de denunciar l’ofec al qual ens sotmet l’Estat espanyol i la necessitat d’un estat propi, francament brillant. I és que sembla que el trencament amb Unió i la proximitat del moment decisiu, portin, cada vegada més clarament el president a una actitud més clara. La seva compareixença parlamentària, brillant especialment en la resposta a Albert Rivera sobre la qüestió del deute: si Espanya no vol negociar, serem la hisenda pública més sanejada d’Europa, perquè no n’assumiren ni un euro.
Ros, Àngel(alcalde de Lleida).
Units amb qui calgui.
Durant dies hem paladejat la dada sorgida de les darreres eleccions municipals: Catalunya, 948 municipis; Ciudadanos, 0 alcaldies. Per desgràcia, el president del PSC ha decidit signar un acord de suport al cartipàs municipal amb l’ultranacionalisme espanyol. Després de passar de crític a president de partit amb el suport dels mateixos, Àngel Ros ofereix un nou festival de coherència: de donar la benvinguda a l’ANC a la seva ciutat a fer govern amb el colonialisme radical. Cal felicitar els votants independentistes que li van donar suport tot afirmant que cada lloc és cada lloc i que el 24-M no es jugava la primera volta de les plebiscitàries. En el context on ens trobem, fins i tot, és possible que la fórmula d’acord lleidatana marqui l’inici d’una aposta dels tres partits del dependentisme català PP, PSC i Ciudadanos, per configurar una llista pel no el proper 27-S.
Royo, Albert(secretari general del Consell de la Diplomàcia Pública Catalana, DIPLOCAT).
Amenaces i atenció.
Les petites escaramusses exteriors van demostrant, sigui a Estònia, a Dinamarca, a Flandes o a Irlanda, que l’estratègia del no a tot del Govern espanyol és una mercaderia pudenta difícil de vendre a Europa. Al contrari, la gent vol saber que passarà aquí al setembre. Els màxims representats de la política exterior del Govern de Catalunya han tingut la possibilitat d’explicar-se aquests dies, a porta tancada, a petició del mateix parlament irlandès. La mateixa setmana en la qual totes les amenaces incomplertes contra Grècia ens han ensenyat que, tal i com sospitaven, l’actitud dels països de la Unió Europea abans i després d’un fet consumat no té res a veure: que el reflex natural, ara i sempre, és el de adaptar-se amb pragmatisme a la realitat de cada moment. Una bona lliçó per a Catalunya.
Sánchez, Jordi(president de l’Assemblea Nacional Catalana).
Negociació efectiva.
Dimecres, de matinada, l’ANC, després d’un encès debat, va apostar per una llista civil sense polítics en actiu. És, no cal donar-hi més voltes, l’única opció viable, si tenim en compte el fet que, poques hores abans, la CUP, a través de Quim Arrufat, havia deixat prou clar que no s’afegiria a una llista transversal dels partits polítics, per molts independents que s’hi afegissin. Ara, el president de l’Assemblea, juntament amb la gent d’Òmnium i l’AMI tindran la responsabilitat de confegir una candidatura el més potent possible i de crear les condicions i resoldre els interrogants necessaris per tal que tothom, a banda i banda de l’espectre ideològic, s’hi pugui sentir còmode. És el moment que, allò que va néixer de la mà de les entitats de la societat civil, davant la incapacitat dels polítics per tancar-ho, sigui culminat sota l’impuls d’elles mateixes. Tornem als orígens per obtenir la victòria.
Sáenz de Santamaría, Soraya(vicepresidenta del Govern espanyol).
El que calgui.
El caçador caçat, el haqueig de Hacking Team, una de les empreses més odiades del món per la seva activitat al servei de molts governs en les pràctiques d’espionatge contra els seus propis ciutadans, ha posat al descobert la seva relació contractual amb l’executiu espanyol, si més no, fins al gener de 2016, per cert, Tricentenari del Decret de Nova Planta. Segons el blog XNET, la informació corresponent a les primeres factures filtrades, apunta al pagament des de 2010 (encara en temps del Govern Zapatero) d’almenys 3,4 MEUR per part del Govern espanyol a fi i efecte de subministrar informació al Cuerpo Nacional de Policía i al Centro Nacional de Inteligencia (CNI). El diputat Joan Tardà ja ha formulat la corresponent pregunta parlamentària, qüestionant, entre altres coses, si la comissió de secrets oficials del congrés (a la qual només estan admesos catalans com ara Duran o Chacón) en tenia coneixement.
Notícies relacionades
- El president guanya, el procés també 21.06.2015.
- Tot en ordre per a la batalla final 20.06.2015.
- Sort en tenim de l’Assemblea! 07.06.2015.
- Set dies per salvar un patrimoni 06.06.2015.