Una allau desesperada!

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

16  

( 9 vots )

 Carregant

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.-  Mentre encara acabem de decidir les nostres llistes, Espanya pitja l’accelerador amb una triple acció combinada. De primer hi ha l’amenaça: dies en que la secció Amenaces constitueix unes secció més dels informatius, entre Política i Internacional. El segon vector és la por a les conseqüències, camp on el nostre establishment (d’Unió al Foment del Treball, passant per can Godó) juga a plaer. Finalment, algun tímid intent d’aproximació, com ara en l’editorial de l’antic diari de referència de l’esquerra espanyola, manifestació d’un sobtat amor després de mesos i mesos d’insults. Nosaltres a la nostra, a aprofitar l’oportunitat, parlant de tu a tu als amics, familiars i veïns, esvaint dubtes, contagiant esperança. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

bestiari

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.
 
Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.
Quan la proposta en sí mateix és una pressa de pèl, acostumen a ser-ho moltes de les seves parts. La proposta de Catalunya Sí que es Pot ens vol portar pel túnel del temps al 1977. És (en terminologia Baños) la Candidatura de la Marmota. La Constitució espanyola va ser blindada pel postfranquisme justament per evitar el canvi. Però l’engany no és només en l’objectiu. Ho és també en les formes. Com hem vist a Barcelona, Iniciativa intenta camuflar-se en una llista blanca. Acusa Mas de fer justament allò que ells pretenen. Aquesta setmana, després del fiasco de la no-confluència, l’Arcadi Oliveres ho ha explicat al detall: Joan Coscubiela vol controlar el nou grup parlamentari amb la disciplina de vot de la vella política. Votar Romeva de cap de llista per fer president Mas és un frau: votar Rabell per lliurar-li tot el poder a ell, es veu que no.
 
Planas, Joan(cineasta i fotògraf).
Incentivar la impostura.
El nivell de la propaganda dependentista és realment ínfim. Fa temps que qualsevol aproximació a la veritat, ni que sigui llunyana, els rellisca completament. La història d’impostura de Joan Planas és d’allò més exemplificadora. El noi, participant en actes de fa temps d’organitzacions ultra-espanyolistes a Catalunya, volia vendre llibres, que la vida està molt xunga a la colònia, i necessitava aparèixer als mitjans, així que les grans capçaleres de l’establishment han llançat aquesta setmana a bombo i plateret la seva història infumable de català de soca-rel (que en són, ells, en realitat, d’etnicistes!) seduït inicialment per l’independentisme i caigut del cavall de la veritat de l’Espanya una a base de finos i tapes a cent bars espanyols. La història, realment surrealista, és desmuntada a les xarxes socials en un parell d’hores. I és que el nivell discursiu, quan se surten de la pura amenaça, és patètic.
 
Turull, Jordi(portaveu de CDC al Parlament de Catalunya).
Tal qual.
Finíssim. Un dels esforços que hem de fer aquests dies és esbandir la boira que els defensors de l’statu quo mantenen, densa, sobre l’escena. Es tracta d’accentuar les incerteses i maximitzar les comoditats de la inacció. Volen que una majoria acabi, resultat de la por, per amagar el cap sota l’ala i pregar “virgencita, virgencita, que me quede como estoy”. I no. No és possible: Espanya prem l’accelerador. L’alternativa és o marxem o ens liquiden. Sense més. Per això, el portaveu parlamentari convergent ha demostrat una agilitat dialèctica notable per explicar quina és la realitat: més enllà d’amenaces sobre l’aplicació d’hipotètiques mesures repressives contra nosaltres, el que toca valorar és el que ja ens estan fent. I el cert és que l’autonomia de Catalunya, de manera lenta però inexorable, pas a pas, ja fa molt temps que ens la suspenen cada divendres.
 
Valls, Miquel (president de la Cambra de Comerç de Barcelona).
Amagar l’ou.
La premsa espanyola ha exigit durant mesos la sortida en tromba de l’establishment econòmic català. Aquesta setmana ha estat el torn de transmetre el suposat pànic del món empresarial del país davant la possibilitat que el procés independentista avanci. El president de la Cambra demanava dimecres que els candidats a les eleccions plebiscitàries explicitin les conseqüències del seu projecte econòmic. Despesa pública en infraestructures ineficients, deficiència crònica d’inversió en formació i investigació, atur descomunal, emigració dels treballadors més qualificats. Crec que Miquel Valls, en realitat, demanava que les forces polítiques que aposten pel manteniment de l’statu quo expliquin tot el mal que estan provocant a milions dels nostres conciutadans. Ep, estic convençut que era això. Que no era cap atac contra la proposta de construir un estat propi que ens doti dels recursos i les eines adequades per redreçar-lo.
 
Valverde, Clara(escriptora, professora i presidenta de la Lliga Síndrome de Fatiga Crònica).
Passem comptes?
És important exigir responsabilitats. La crisi, amb el seu impacte brutal sobre milions de persones a Catalunya, ha desfermat la necessitat de fer-ho. Hi ha raons morals de justícia molt potents que ho justifiquen. La col·laboradora de diario.es ha decidit aquesta setmana passar comptes per escrit amb Artur Mas i Oriol Junqueras pel fet que demanen encara un darrer esforç a la gent que més pateix. L’escrit, farcit a parts semblants de veritat i d’imputacions esbiaixades, provoca un efecte curiós: el d’atribuir als independentistes, abans de poder aplicar el seu projecte, el patiment sense límits de trenta-cinc anys d’autonomisme, de dependència d’Espanya. I, posats a passar comptes, hi hauria qui també els podria demanar a aquells que exigeixen més despesa social però no han dedicat un segon del seu temps a lluitar per acabar amb l’espoli que pateix el nostre país.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis 

 

Notícies relacionades

16 comentaris

Imprimir Enviar