Observarem sempre la llei... de la República Catalana

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

17  

( 8 vots )

 Carregant

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.-  Repeteixen sense aturador el mantra. Compliment estricte de la llei. Respecte escrupolós a les sentències. Naturalment, sempre, aplicat (només) als altres. Intenten fer veure que aquest és el debat. I no. De cap manera, encara que els nostres, sovint, no sàpiguen expressar-ho. De sempre, nosaltres som més de sentències i lleis que ells. L’únic que passa és que d’aquí poc deixarem de sotmetre’ns a la sobirania de la legislació i els tribunals espanyols per atendre només a les lleis i les sentències de la República Catalana. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

 

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

bestiari, bestiari del procés

González, Felipe (expresident del govern espanyol).
Proposta desèrtica.
Els més vells el recordareu per la seva coherència encomiable. D’entrada, no. Ens ha fet un favor dels grossos, sembrant més decepció entre milers i milers dels seus antics seguidors a Catalunya, el més il·lustre, l’ex delegat del Govern espanyol Francesc Martí Jusmet. Ara, esperem una nova epístola de José María Aznar per acabar d’animar la festa i oferir-nos una nova empenta cap al cel. La desbarrada, el to i el nivell de la carta publicada a “El País” per Felipe González el cap de setmana passat, d’autèntica vergonya aliena. Més enllà dels insults relatius a les analogies albanesa i nazi-feixista, l’absència absoluta de cap proposta en positiu. I la rematada final: la verbalització que els importa un rave què votem, la nostra voluntat, ni tant sols la nostra opinió. Vaja, per federar-s’hi a sobre.
 
Hernando, Rafael(portaveu del PP al Congreso de los diputados).
Ens ajuden a accelerar.
El Partit Popular esmola les eines repressives per actuar per la via penal contra la desconnexió catalana. A la decisió democràtica del poble hi oposaran la policia. Amb un tuf electoralista evident, una vegada més, fins i tot davant el moment clau del procés, el PP prioritza la consolidació de la seva posició a Espanya a la possibilitat de guanyar algun espai a Catalunya. Ens donen per perduts i ho fien tot a l’aplicació d’una solució de força. El rebuig a la mesura ha estat ampli, fins i tot entre sectors clarament dependentistes. Per a l’independentisme suposarà una acceleració considerable dels temps: de 18 mesos a 18 dies. La desconnexió haurà de ser, per força, molt més ràpida i concloent del que segurament els promotors del procés voldrien. Espanya així ho ha decidit.
 
Mas, Artur (president de la Generalitat).
Despullar el muntatge.
El Partit Popular s’ha en sortit només molt parcialment a l’hora de desviar el tema. D’impedir que debatem sobre el plebiscit. Sembla que l’afer del 3% tindria un percentatge encara inferior d’incidència en el resultat del 27-S. Una àmplia majoria dels votants no és tan fàcil d’entabanar. Sabem el que ens hi juguem i, a aquestes alçades, comencem a conèixer tot el repertori dependentista d’empastifament, d’estratègia de la por i de la mentida. Les cartes estan marcades. Ens sabem els trucs de memòria. En aquest marc de referència, amb el record ben viu de l’estratègia de difamació de la campanya del 2012, el president ha passat aquesta setmana a l’ofensiva per denunciar l’ús de l’estat per abatre políticament els seus enemics. També volem una nova República per evitar una erosió de l’estat de dret tan radical com la que està protagonitzant aquest govern regressiu del Regne d’Espanya. Per a no veure mai més el PP.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis 
 
Merkel, Angela (cancellera alemanya).
Resposta de manual, silencis eloqüents.
Tal i com han fet bona part dels analistes compromesos amb la plena llibertat del país, la millor manera de valorar la intervenció de la cancellera Merkel en l’afer català (anunciada prèviament per via diplomàtica al Govern català), és comparar-la amb el procés de disgregació de l’antiga Iugoslàvia. Fer-ho així dóna la mesura exacta per calibrar l’estrepitós fracàs de la diplomàcia espanyola. A les taxatives amenaces d’aleshores, amb negativa absoluta a un reconeixement futur de la independència, s’oposa ara la voluntat expressa de negar-se a opinar sobre les conseqüències d’una declaració unilateral a Catalunya i a les seves conseqüències en relació a la UE. Només una rutinària i equívoca menció al concepte d’integritat territorials als Tractats que un observador no implicat com ara la premsa nordamericana va qualificar de vaguetat.
 
Rabell, Lluís(cap de llista de Catalunya Sí que es Pot al Parlament de Catalunya).
Mirada espanyola.
Finalment, ha estat Pablo Iglesias qui ens ha comunicat que el seu candidat a Catalunya per a les eleccions del 27-S no assistirà a la Via Lliure de la Meridiana. Més tard, Rabell ha explicat que per primera vegada en molts anys no participarà en les mobilitzacions reivindicatives de la Diada. M’ha recordat el famós acudit del conductor solitari que s’exclama que tothom tret d’ell s’ha tornat boig i circula en contra direcció. Una mena de sisè sentit. Justament quan el país té al davant la possibilitat de fer la revolució més gran dels darrers tres segles el revolucionari decideix quedar-se a casa. El seu marc de referència, per desgràcia, és ja només Espanya. Conscients de la impossibilitat de guanyar a Catalunya, esperen només un canvi miraculós a Madrid. Taumatúrgic i lent, perquè ja parlen de fer efectiu el dret a decidir d’aquí a dues generacions.
 
Sabater, Dolors (alcaldessa de Badalona).
Sensibles amb el país i amb el món.
Talment com el nou alcalde de Sabadell, el republicà Juli Fernández, l’alcaldessa de Badalona ha manifestat públicament la seva voluntat de participar a la Via Lliure a la Meridiana de Barcelona. Fa prevaldre, doncs, el seu compromís amb el país, per sobre dels seus lligams electorals: una bona lliçó per a la seva homòloga barcelonina davant la votació de dilluns sobre l’entrada de Barcelona a l’AMI. Sabater, a més, ha estat impulsora de la xarxa de ciutats-refugi dels Països Catalans que s’ofereixen com a espais acollidors per a fer front al drama humanitari de l’exili que provoca des de fa mesos la guerra a Síria i l’Iraq. Una vegada més, en contradicció amb aquells que volen contraposar la mirada propera i la universal, es demostra que no només no són incompatibles sinó que acostumen a aparèixer indestriables. Qüestió de sensibilitats.

Notícies relacionades

17 comentaris

Imprimir Enviar