Projecte sòlid contra simple obstrucció

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

19  

( 7 vots )

 Carregant

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.-  La imatge de precampanya i la demoscòpia que la reflecteix ens deixen un escenari de somni. Tenim moltíssima feina a fer per explicar el nostre projecte i il·lusionar el màxim de gent possible, però el cert és que, de moment, la galdosa posada en escena dels nostres adversaris no ens pot ser més propícia. Un garbuix sense sentit de no propostes, basat només en l’obstruccionisme de l’únic projecte engrescador i real que té per davant la societat catalana. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.
 

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

bestiari, bestiari del procés

Albinyana, Roger (secretari d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya).
Golàs per l’escaire.
García-Margallo encara deu estar palpant-se, astorat, per comprendre per on és que li van colar no el vot, sinó el gol de la seva vida. Una representació del govern català rebuda ni més ni menys que per la Comissió d’Afers Estrangers del Congrés dels Estats Units. I, acte seguit, declaracions del president del subcomitè per a afers europeus i de diversos congressistes demòcrates i republicans en suport al dret dels catalans a decidir en llibertat si volen (o no) continuar fent part d’Espanya. Senzillament espectacular. I tot plegat, a poc més de 24 hores de l’inici de la campanya electoral més important de la història de Catalunya. Sense dubte, els Estats Units, la seva premsa i els sectors dirigents, s’albiren com a un dels terrenys més abonats per donar suport a la nostra causa de llibertat.
 
Asens, Jaume(regidor de Barcelona en Comú).
No a l’AMI, sí a l’amo.
Amb aquest tuit brillant, un perfil satíric del president Mas a les xarxes socials sintetitzava l’actitud dels regidors de Barcelona en Comú (també, la dels declaradament independentistes com Asens) en relació a l’adscripció de l’Ajuntament de la capital catalana a l’Associació de Municipis per la Independència. L’excusa d’electoralisme resulta sorprenent, si tenim en compte que la candidatura de confluència va guanyar les eleccions el 24 de maig, fa gairebé cinc mesos. Encara fóra acceptable si ja tinguéssim damunt la taula la data de la consulta que suposadament van prometre en el seu programa. Sense fixar-la, sembla que l’electoralisme podria ser més aviat el de mirar cap a una altra banda per a no perjudicar els interessos del gran líder Pablo Iglesias el 20 de desembre.
 
Barneda, Sandra(periodista).
Consciència sobrevinguda.
Aquests dies s’ha estrenat “El Trencadís”, el nou programa de tarda al rescat de la televisió comtal on s’enterren milions en pèrdues. El que era difícil d’esperar és que la presentadora, crescuda a Telemadrid i Tele5, aprofités per llançar-lo a través d’una denúncia de les consignes rebudes a la televisió pública madrilenya sobre la necessitat de repartir llenya als catalans. Sorprenent, perquè hem vist prou vegades la seva vehemència i la complaença en tertúlies de monocultiu anticatalà com per a creure’ns, just ara que torna a treballar a Catalunya, que tot eren només exigències del guió. Figures com ella, la Griso, la Barceló o tants d’altres tenen tot el dret a fer carrera a les Espanyes. A prioritzar, en parlar de Catalunya, l’èxit “professional” al rigor periodístic, però el que arriba al súmmum és que, en tornar, ens vulguin fer passar per cecs, sords i estúpids.
 
Bosch, Josep Ramon(president de Societat Civil Catalana).
Normalitzar l’extrema dreta.
Com a salutació a la nova marca digital elMón.cat heu de llegir l’entrevista de Jordi Borràs a Marcus Pucnik l’exresponsable, des de març de 2015, de comunicació internacional de l’entitat dependentista: més enllà de les notes sobre la manca de reflexió política de fons i l’actitud abocada a la simple promoció personal d’alguns dels seus membres, el text destaca sobretot per despullar amb detall les relacions d’aquest exclusiu club dependentista (fèrriament jerarquitzat i amb només una setantena de membres) amb l’extrema dreta espanyolista. La plèiade d’organitzacions, del carlisme a Democràcia Nacional que hi desfilen és espectacular. I la voluntat explícita d’amagar-ho i, arribat el cas, negar-ho sense cap mena d’explicació fa de molt mal pensar: no es tracta de pecats de joventut, sinó de conviccions fermes en l’organització que dirigeix la campanya unionista a Catalunya.
 
Évole, Jordi(periodista).
L’equidistant.
Com tants altres als quals fa vergonya defensar el seu no (és normal, a qui, amb una mínima dignitat, no li’n faria), una part dels opinadors als mitjans intenta lliscar sobre l’onada de la decisió més important que ha de prendre aquesta societat en els darrers tres-cents anys. Es tracta, de manera francament immoral, d’assenyalar els “errors” de les dues parts per intentar restar al marge. Évole parlava aquesta setmana de trampes i feia l’esforç de situar a uns i altres, independentistes i dependentistes, exactament al mateix nivell. Els qui prohibeixen consultes al mateix nivell dels qui fan campanyes institucionals desafortunades. Com si fos el mateix. Una mirada d’exigència tan descaradament descompensada si que és tramposa. Més que un parany, un frau. La trampa de totes les trampes rau a equiparar els forts amb els febles, els poderosos amb la gent, les víctimes amb el botxí.
 
Hernández, Enric(director d’El Periódico”).
Baixa cuina.
Mític autor del “Així no” contra les consultes, ara el director de la brunete dependentista catalana llança la seva artilleria motoritzada contra les llistes independentistes, tot exigint, així, perquè ho dic jo, una majoria en vots del 55%. Com més s’apuja l’aposta, més creix la sensació que es tracta d’evitar la derrota al preu que sigui, encara que calgui un penal injust al darrer minut. L’enquesta de diumenge passat, atorgava a Junts pel Sí i la CUP una majoria absoluta raspada, a base de multiplicar exponencialment la intenció directa de vot dels partits del no. Mentre es constata que l’independentisme va com una moto, es dóna per descomptat que el dependentisme també s’activarà: és una hipòtesi plausible. Per a aturar l’emancipació de Catalunya necessiten posar a les urnes dos milions de vots i el discurs negatiu de l’obstruccionisme permanent no sé si serà el motor adequat per activar-los.

Notícies relacionades

19 comentaris

Imprimir Enviar