Un problema ex-intern

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

12  

( 10 vots )

 Carregant

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.-  La realitat ha acabat de rematar l’absurda estratègia del Govern espanyol de demanda d’auxili a Alemanya i Gran Bretanya. La cancellera va fer vagues admonicions i les de Cameron, venint del referèndum escocès i de la seva voluntat de votar la sortida de la UE van resultar increïbles. Aquesta setmana, l’aparició de Romeva en el millor programa d’entrevistes de la BBC, la visita d’una delegació catalana al Congrés (declaracions dels congressistes incloses) i la carta de 30 eurodiputats de 14 països contra les amenaces de Morenés, han acabat de reblar el clau: ja som davant l’afer intern més debatut arreu. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.
 

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

bestiari, bestiari del procés

Iglesias, Pablo(secretari general de Podemos).
Etnicisme vergonyós.
La primera de les visites de campanya ens ha portat el Pablo Iglesias més lamentable. Com si es tractés de Raimon Obiols i Felipe González, tres dècades més tard, es repeteix l’escena d’una certa esquerra catalana subordinada a l’esperança d’una Espanya que, a desgrat nostre, està encantada de ser com és. Ni el PSOE més rampant i crescut havia arribat tan lluny en el segregacionisme. Llançant per la borda l’herència història del PSUC, Iniciativa ha lliurat armes i bagatges al lerrouxisme més descarnat. Com un pop en un garatge, després de relacionar Pedralbes (on guanya Ciudadanos) amb l’independentisme, el líder de plató ha cridat els catalans d’origen andalús i extremeny a votar per fer fora Mas i Rajoy. Una increïble apel·lació etnicista a dividir els catalans per raons d’origen. Al dia següent, amb el suport del candidat Rabell. Penós.
 
Juliana, Enric(director adjunt de “La Vanguardia”).
Campanya d’autolesió.
El vodevil ha estat genial. Hores de riure sense aturador. De fet, òptim per a l’independentisme. En la història dels trets al peu: el de la parella Felipe-Juliana, discutint-se a l’hora d’esventrar davant de tothom la Tercera Via que se suposa que haurien d’estar obrint, mereix per títol propi un lloc inesborrable. Crec que haurien de retirar la samarreta. El desmentiment del desmentiment de l’expresident espanyol, el millor reflex del desgavell de la campanya dependentista. No serà que volem que guanyem? Capítol apart mereix la revelació del gran pope del periodisme català sobre el seu tracte amb els entrevistats: se’ls envia els textos abans de la publicació per obtenir el seu vistiplau. També les preguntes abans? Realment, una pràctica modèlica i moderadíssima de periodisme incisiu.
 
Morenés, Pedro (ministre de Defensa).
Indignar en campanya.
L’estratègia del dependentisme és realment incomprensible. El catàleg de la por i l’amenaça, per abusiu en els termes i repetitiu fins a la sacietat durant cinc anys, sense cap contrapès positiu, ha perdut ja qualsevol tipus d’eficiència. Ja no espanten ningú. I, en canvi, encara són capaços d’indignar. Les amenaces del ministre sobre el paper de l’exèrcit en relació al plet català són un autèntic incentiu per portar a les urnes gent que, potser, preferiria quedar-se a casa, però que, amenaçada de manera tan barroera, pot acabar essent irremissiblement temptada per la possibilitat de castigar-los electoralment amb una sonora plantofada. Gràcies, ministre, realment no es pot demanar més. Bé, sí, que el seu Ministeri deixi de gastar desaforadament els recursos públics d’un estat endeutat insuportablement.
 
Piqué, Gerard(futbolista del FC Barcelona).
Una paràbola.
No em refereixo a la trajectòria de la pilota en una jugada, sinó al sentit més evangèlic del terme: el cas Piqué, xiulat a cada intervenció en els partits de la selecció veïna és un reflex perfecte de la nostra relació amb Espanya. Del model que ens ha portat exactament on som. Gent que ho dóna tot, que es deixa la pell pel projecte, però que si és mostra tal i com és rep una allau de coces: ens volen callats, és la història interminable de la nostra submissió a la metròpoli. Aquesta setmana el defensa del Barça ha dit prou i ha anunciat que aniria a la Via Lliure, a la Meridiana. Ha coincidit en el temps amb una campanya de la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes i la UFEC mitjançant la qual mig miler d’esportistes catalans han explicat que també volem un país nou per a ells.
 
Romeva, Raül(candidat de Junts pel Sí a la presidència de la Generalitat).
Arguments contra dubtes.
La participació del cap de llista de Junts pel Sí al programa estrella d’entrevistes de la televisió pública britànica BBC ha demostrat la seva àmplia capacitat i bons recursos. No només pel domini magnífic de la llengua anglesa, sinó també perquè fer front a l’allau de mala llet del presentador era un veritable repte: es tractava d’una mena de Mònica Terribas del millors temps, però encara més desencadenat. Romeva, sí, és un luxe, però si la candidatura transversal de l’independentisme vol guanyar, encara ha de reforçar una mica més la imatge d’equip solvent: una bona manera de representar-ho és repartint-se pels debats mentre la resta (per a les quals, gairebé en tots els casos, aquests eleccions encara són unes autonòmiques) reincideix en el seu esquema electoral convencional.
 
Sallés, Anna (catedràtica d’història contemporània).
Crida a l’excepció.
Com tants altres personatges destacats i anònims han anat avançant a les xarxes socials, aquesta setmana un grup d’intel·lectuals històricament lligats al PSUC i a iniciativa han anunciat el seu suport a les llistes independentistes. En destaca aquesta historiadora, que tancava llistes d’Iniciativa a les eleccions al Parlament de Catalunya de fa només cinc anys. Les enquestes d’aquests dies han posat de relleu la pluralitat ideològica de la llista tranversal (que acull un nombre molts notable de candidats i de votants que es consideren d’esquerres), a més de l’aposta inequívocament anticapitalista de la CUP. Segons el CIS, un 28% dels votants d’ICV el 2012 tenen decidit bescantar la tria Catalunya Sí que es Pot i acostar-se a les urnes per votar independentista. Aquest serà, sense dubte, un dels fronts de batalla més importants de la gran guerra que es lliurarà el 27-S.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis 

Notícies relacionades

12 comentaris

Imprimir Enviar