Els poders fàctics acosten Catalunya a la independència
La societat catalana prepara una resposta massiva contra la coerció dels poders fàctics, indignació a les xarxes socials.
La campanya mediàtica que ha preparat el govern espanyol per intentar convèncer els ciutadans catalans que si voten independència cauran milers de plagues sobre els seus caps, es gira en contra. La societat catalana s’esperona encara més amb cada proclama apocalíptica. El manifest s'acaba convertint amb un veritable problema pel mateix Banc de Sabadell i La Caixa, veurem com reaccionen en els propers dies.
Els poders fàctics són poderosos, però pocs i espantats
Espanya ha activat darrerament a Angela Merkel, David Cameron, Juncker, Obama, i ahir els principals bancs que malgrat havien dit amb anterioritat que no es pronunciarien, han fet un ‘Lara’, i han dit que marxarien de Catalunya si aquesta recupera les llibertats manllevades por el derecho de conquista castellà. A tots aquests líders mundials, i als poders fàctics econòmics, hi hem de sumar les opinions que ens arriben de les elits que ja opinen sobre què hem de fer i decidir habitualment.
Tota aquesta gent aparentment ostenta molt poder. No en va, alguns d’aquests són presidents dels països més importants del món i, per bé que no deixen de fer afirmacions estàndard i de compromís, ningú els pot negar la seva capacitat de lideratge. Ara bé, malgrat el que representen ells, els dirigents de les caixes i els bancs i els empresaris més retrògrads, segueixen sent pocs en relació a la capacitat de decisió que té el conjunt de la societat. Com va dir Grífols fa uns anys “en unes eleccions, les empreses no voten”. El president Mas també ha reiterat en diverses ocasions que el vot d’un empresari val el mateix que el d’un ciutadà qualsevol.
El poder bancari, ja veu la indepedència com a inevitable
Sembla ser que les enquestes internes que han encarregat diverses entitats bancàries els haurien obert els ulls: l'independentisme està a les portes de la majoria absoluta en escons, però també en vots, un dels principals arguments i requisits de l'unionisme els darrers dies. En vista d'una possible majoria també en vots, Espanya ha defugit aquest argument i ha tornat als de la sortida de la UE, l'abandó de la moneda única i la fugida d'empreses, a més d'intentar espantar el sector de l'agricultura. A hores d'ara, ningú ja no es creu que els bancs traslladin les seves seus fora de Catalunya després del 27S.
Per què tots aquests ens acostaran a la independència?
Espanya busca amb tot això espantar. L’estratègia de la por, que en diuen. Malauradament pels interessos de l’Estat, La Moncloa i les clavegueres de l’Estat no han aconseguit més que aglutinar els suports de sempre, i els d’alguns caps d’estat que no deixen de ser impopulars pel gruix de la població, tinguin el poder que tinguin. Tots junts conformen una espècie d’elit, una casta que identifica molt clarament l’espècie de poder que el nou país emergent vol combatre i vol intentar capgirar amb aquesta revolució real que és la independència. La resta és fer-los el joc.
La veritable revolució, el 27S
Per què malgrat totes les intervencions dels poderosos, la independència segueix creixent a les enquestes? La gent ha captat molt bé aquest missatge que explicàvem. Això és, en el fons, una revolta contra les classes dirigents –i l’Espanyola és la que ens queda més a prop- que han viscut durant massa temps a esquenes de la ciutadania. Votar independència el 27 de setembre és, pel poble, també un vot massiu contra la coerció de tota aquesta casta de dirigents espanyols, europeus i mundials, que han fet i desfet com els ha plagut durant molts anys i ara es veuen.
Els murs que aixeca Espanya i Europa
Garcia Albiol deia en el debat de 8TV que la modernitat ja no entenia de fronteres, que cada cop hi havia menys fronteres entre els Estats, i que la independència només pretenia aixecar murs i anar en contra dels signes dels temps. Res més allunyat de la veritat: només cal recordar els quilòmetres de tanques sofisticades que ha aixecat Espanya a les colònies africanes, i el tancament de fronteres, o els murs que està aixecant Europa ara que comencen a desembarcar massivament refugiats provinents de conflictes com el de Síria. D’entre tots, Catalunya s’ha mostrat, com ja va fer els anys noranta, totalment favorable a l’acollida de refugiats d’aquests conflictes, mentre Rajoy i els diversos caps d’Estat europeus regategen amb les vides humanes. Catalunya no vol formar part d’una Europa governada per aquesta gent.