Política Última actualització Dissabte, 26 de setembre de 2015 05:00 h

Mentides i tremolor de cames

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.-La imatge de la setmana, la síntesi perfecta del desgavell absolut de la campanya del no, va tenir lloc amb motiu de l’entrevista de Mariano Rajoy a Onda Cero. El llenguatge corporal, molt interessant: no només la cara de descol·locat que resumeix el desconcert que omple el dependentisme ara mateix, sinó també les cames que es mouen nervioses en el moment mític de la pregunta “¿y la europea?”. I és que han descobert (convulsionats per les enquestes), a falta d’una setmana, quins són els termes del debat que els cal abordar. Serà massa tard? Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

Bassets, Lluís(director d’”El País” Catalunya).
Mutació d’arguments.
El dependentisme corre a boxes. Cal recanvi urgent d’arguments. Primer feia falta una posició clara sobre la independència. Després, una victòria nítida en escons. Més tard va passar a ser en vots, però sense que pogués ser un referèndum (curiós). I ara, la darrera que s’ha empescat el  dependentisme més imaginatiu és que els votants independentistes en realitat no volen la independència. Sí, és veritat, votaran majoritàriament, segon sembla, un programa que estableix la DUI immediata (CUP) o un procés de divuit mesos (Junts pel Sí), però en realitat volen encara pactar una sortida negociada dins Espanya. Hauran votat per la secessió, però en Bassets té una enquesta a la qual, a la seva sí, caldrà donar sentit plebiscitari. És l’estafa permanent convertida en art.
 
Fainé, Isidre (president de la Caixa).
Coacció inaudita.
Encara que és a nosaltres a qui, suposadament, ens hauria d’ocórrer, el cert és que és a ells als qui el nacionalisme emboira la vista. Les espanyoles, tot per la pàtria, són les primeres entitats financeres del món que, a canvi d’obtenir per als seus dirigents, encarnació gairebé suprema de l’establishment, una satisfacció sentimental ineficient i passatgera, han estat capaces d’especular amb la seva hipotètica insolvència futura. Bancs alertant que potser no podran fer front a un escenari i hi hauran de marxar. És absolutament inaudit. Més encara quan sabem quines són les dimensions del mercat català i les dificultats de tota mena que provocaria a la zona euro una situació com la que dibuixen, que només podria derivar-se d’una decisió espanyola de castigar-nos, tot acceptant posar-se ella mateixa en situació de fallida. “Spain is different”.
 
García-Margallo, José Manuel (ministre espanyol d’afers exteriors).
Conclusions colonials.
El primer representant de la política exterior espanyola ha estat notícia pel seu debat públic amb Oriol Junqueras a la televisió comtal. L’home que ha fet més quilòmetres i ha gastat (amb permís de Jorge Fernández Díaz) més recursos per obstruir el nostre camí cap a la llibertat va venir per dir-nos que ens ha anat bé dins Espanya. En el marc d’un debat plebiscitari en el qual la meitat d’un país diu que vol marxar (un cas gairebé únic al món occidental) és realment curiós. Abans i després del debat, la seva insistència en comparar el cas català amb els països llatinoamericans i Algèria va deixar ben a les clares dues idees que hem d’agrair i que, de fet, ja teníem prou assumides: que ens veuen com a una colònia i que quan convingui es passaran la seva sagrada i intocable constitució per l’arc de triomf.
 
Granados, Carlos (president de la Junta Electoral Central).
Èxit d’audiència sense precedents.
Quan els partits dependentistes van decidir boicotejar el darrer intent de crear una junta electoral catalana sabien perfectament perquè ho feien. El procés ha portat a trencar les costures d’un estat tan feblement democràtic com l’espanyol, sortit sota tutela de la negra nit del franquisme. Amb una part important del personal polític i administratiu heretat del règim anterior, per llinatge i per mentalitat. L’espectacle que ens està oferint la Junta Electoral Central aquests dies és antològic: capaços fins i tot d’indicar als professional dels mitjans públics què han d’oferir i què no, quin dia i a quina hora. Resultat: el 0,9% i 18.000 espectadors de “share” dels minuts dedicats al míting de Rajoy de diumenge passat. Molt probablement són els de menys audiència de tota la història de TV3. Patètic.
 
Hernández, Enric(director d’”El Periódico”).
Estratègies de perdedors.
És ben bé increïble de quina manera els masovers estan executant la missió de lluitar per preservar el patrimoni de poder de l’establishment, encara que sigui al preu de fer volar pels aires els mitjans en paper més sòlids del país. Embogit, el director del diari del Grup Zeta insulta milers i milers dels seus conciutadans: fa mesos, citant en relació a Catalunya l’experiència dantesca del nazisme; darrerament, insinuant que tots els independentistes tenim compte a Andorra. Quan, com és lògic, alguns usuaris li retreuen aprofita per victimitzar-se. Naturalment que hi ha excessos verbals injustificables en una part dels seus crítics, però el director d’un mitjà com el seu, tan amant del diàleg i la moderació, hauria de tenir el llistó més alt. Certament, el periodisme no sortirà reforçat d’aquestes eleccions.
 
Juncker, Jean-Claude (president de la Comissió Europea).
Lògica abassegadora.
L’ABC li va dedicar fins i tot una portada. I García-Margallo va vantar-se de la suposada resposta de la Comissió Europea al diputat del PP Santiago Fisas en la qual, amb intel·ligència suprema, s’afirmava que un parlament autonòmic no pot fer una DUI; vaja, que només pot declarar la independència un estat independent. Tot molt coherent. Al poc, a sobre, vàrem saber que el document exhibit era fals i que, molt probablement, havia estat fabricat per algun funcionari espanyol al voltant de la Comissió. Que, després, per no trepitjar els ous, el govern europeu ho hagi justificat, simplement, com a “error humà” és ben sorprenent. De fet, la manca de professionalitat que denota és per repensar, una altra vegada, si ens interessa formar part o no d’un club tan poc seriós com és l’actual Unió Europea.
 

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis  

---

Notícies relacionades