Política Última actualització Diumenge, 27 de setembre de 2015 05:00 h

És avui, el dia que heu somiat

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Aquesta serà una jornada per assaborir lentament. Gairebé, diria, sigui quin sigui el resultat. Si no hi ha una sorpresa a hores d’ara imprevisible, l’independentisme guanyarà unes eleccions per primera vegada en la història de Catalunya. Aquesta és la gran notícia. Que no ens l’ennegreixin. Si anem encara un mica més enllà, potser fins i tot farem l’escac i mat amb una victòria definitiva, també en vots. Però si la majoria és només en escons tindrem un govern amb un mandat democràtic molt clar: iniciar la desconnexió eixamplant l’espai independentista. Sigui com sigui, mireu-vos-ho en perspectiva. On érem fa només deu anys i on som ara. Un salt endavant espaterrant. Tant de bo avui puguem culminar-lo. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.
 

Linde, Luis María (governador del Banc d’Espanya).
Solvència contrastada.
Un 3%. Al dia següent de les irresponsables declaracions del senyor Linde invocant la profecia autocomplerta d’un “corralito” la borsa espanyola patia una severa reculada. És igual que l’amenaça sigui risible. El Banc d’Espanya no seria precisament una institució de referència pel que fa a la seva credibilitat. Ni de gran solidesa preventiva, ni predictiva. És la institució que va avalar la gran estafa de Bankia, permetent la seva fraudulenta sortida a borsa. La que va facilitar la venda de participacions preferents a milers i milers de clients d’entitats financeres. Que ara es posi al servei del govern espanyol en campanya no és sinó una passa més en els seu descrèdit. Al dia següent, però, previsiblement, després d’una bona bronca telefònica des del Banc Central Europeu, Linde rectificava per qualificar el suposat “corralito” d’altament improbable, gairebé impossible. Marxa enrere.
 
Rajoy, Mariano(president del Govern espanyol).
Final de campanya espectacular.
Algun dia, a les facultats de ciències polítiques s’estudiarà el cas de les eleccions plebiscitàries del 27-S com el millor exemple d’allò que no cal fer si una metròpoli vol guanyar un referèndum. D’entrada, afirmar que no acceptaràs la victòria de l’altre, ni en escons, ni en vots. Després, llançar una allau d’amenaces de tota mena, amb el seu anvers i revers: aconseguir sembrar la por en alguns estrats d’edat, però decidir també d’altres a rebotar-se. En el tram final, tornar a perdre els esporuguits en fer decaure, una a una, totes les peces del castell de la por: la sortida de la UE, l’impagament de les pensions, la fugida dels bancs, el “corralito”. I entremig, per refermar-ho, una entrevista catastròfica per demostrar que desconeixes el més bàsic de la norma suprema que dius defensar. Fer-ho pitjor és impossible.
 
Sáenz de Santamaria, Soraya(vicepresidenta del Govern espanyol).
Matonisme histèric.
Més estràbica que mai, la segona de Rajoy mou els fils de l’estratègia més bruta, colze a colze amb el ministre Fernández Díaz. Tal i com hem sabut aquests dies, les indecents pressions d’uns quants importants empresaris als treballadors de grans corporacions presents a Catalunya, al més pur estil del pistolerisme del segle XIX, deriven sovint de l’ànim espanyolista dels seus dirigents, però també de pressions directes de la Moncloa. Un digital madrileny explicava dimarts, en una informació que ha passat sorprenentment desapercebuda, que “más de una veintena de agentes dedicados a tareas de inteligencia e investigación económica llevan una semana en Barcelona reuniéndose con grandes empresarios”. Pel que es veu, s’han trobat en un parell d’hotels amb empresaris de l’Ibex i de grans corporacions amb seu a Catalunya, com ara amb Alberto Palachi, president de Pronovias. Vés quina casualitat.
 
Sánchez, Pedro(secretari general del PSOE).
Rematar el PSc.
Els grans líder del socialisme espanyol han aterrat a Catalunya intensament en la darrera setmana de campanya. Susana Díaz, per afirmar que no podrem impedir que es digui “te amo” i t’estimo (mare meva quin nivell!), Felipe González per parlar-nos de “Josep” Stalin (ara ja som nazi-comunistes) com a únic avalador de l’autodeterminació al món, i finalment, Pedro Sánchez, per negar de manera radical el dret a decidir. “No puedo ser más claro”, ens ha dit: ni referèndum sobre la independència, ni reconeixement de la realitat nacional de Catalunya en la reforma constitucional que defensen. Tot plegat, la mateixa setmana que una enquesta situa novament els partits del bipartidisme més a prop del 60 que del 50% dels vots. Vaja, que la tercera via es veu a la volta de la cantonada. Un festival.
 
Sierra, Sonia(número cinc de Ciudadanos a Barcelona).
Engany massiu.
La campanya del no incorpora uns nivells d’indignitat moral difícilment superables. Es tracta de mentir i mentir, si cal, fins a fer el ridícul més estrepitós. Hi ha qui ho fa amb gràcia i un cert nivell, com el ministre García-Margallo i també qui arriba a l’absurd reiterant amb tota contundència arguments literalment falsos. Un dels casos de vergonya aliena va ser el de la compareixença de la regidora barcelonina i candidata de Ciudadanos, incapaç de donar raó d’un sol banc quebequès que hagués marxat del país com a conseqüència de la celebració dels referèndums, tot just després d’afirmar amb contundència que així ho havien fet fins a set. El duel amb Vicent Partal a El Punt Avui Televisió no podia ser més desigual: si voleu passar una mala estona mireu aquí, a partir del minut 7 i 50 segons.
 
Sopena, Enric (periodista).
Insults com a argument.
L’histerisme en el bàndol dependentista està superant tot allò que era previsible. El pànic encega. A les xarxes, és ben sabut, els brètols s’estomaquen. De personatges amb una llarga trajectòria professional hom espera un miqueta més que “hooliganisme”. No deixa de sorprendre que, aquesta setmana, veterans periodistes insultin genèricament milers de catalans tractant-los d’imbècils (Enric Sopena), lladres (Enric Hernández) o gossos (Lluís Bassets). La competició en el pendent de la degradació professional els està portant a esbotzar totes les portes i trencar tots els límits de la deontologia. En aquesta campanya, plena de notícies voluntàriament amagades i de mitges veritats elevades a la categoria de portada, certament, la ètica periodística ha estat una de les víctimes principals. I la credibilitat professional és una de les coses que més costa recuperar.


Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis 
 

---

Notícies relacionades