30 de setembre: el X aniversari de l’inici de la desconnexió d’Espanya

El 30 de setembre de 2005, el Parlament de Catalunya aprovava l’Estatut de Catalunya, amb una encaixada de mans entre Maragall i Mas

12  

( 9 vots )

 Carregant

Lo mal any primer espanyol, aquell 10 de juliol del 2010 en el qual un milió de persones es van identificar i comptar per primera vegada com a independentistes, una manifestació que va provocar una portada de La Vanguardia que probablement va acabar costant el càrrec a José Antich, va tenir el seu origen en la iniciativa que culminava el setembre de 2005.

Maragall, Bargalló, Saura i Mas, varen composar la fotografia de la política catalana de fa deu anys. La situació és avui totalment diferent.

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

L’Estatut que es va aprovar damunt el ‘Dragon Khan’

EL primer govern d’entesa d’esquerres va ser una reacció de país contra el peix al cove pujolista, i una incipient rebel·lió -en el fons-, contra l’Estat espanyol. El principal punt que e sportava en el programa conjunt era la reforma de l’Estatut, trenta anys després de la seva aprovació, i amb l’ànim d’actualitzar i renovar la relació entre Catalunya i Espanya, deixant l’horitzó de la plena sobirania tant lluny i tant a prop com un objectiu de país de llarg recorregut. La pressió de la oposició i les diverses maragallades, sumades al ‘Cas Carod’, van dinamitar un govern que va acabar com un ‘Dragon Khan’. Malgrat el desgavell generalitzat, el govern va arribar a donar a llum una proposta d’Estatut que pretenia revolucionar una Espanya a la defensiva després de l’aventura Ibarretxe.

Una revolució des de l’autonomisme

L’Estatut de Catalunya aprovat ara tot just fa deu anys duia una intenció de reforma federal que ni Rodríguez Zapatero ni l’Estat espanyol van tolerar, malgrat el famós “Apoyaré el Estatuto que salga del Parlament de Catalunya”, una sentència que perseguirà el president ZP pels segles dels segles. La revolució posterior que s’intuïa era difícil de preveure en aquell moment concret. Les negociacions per traçar un text que generés el màxim consens (o sigui, que inclogués una CiU post pujolista a la oposició, i generant soroll als mitjans), van allargar-se molts mesos i van desgastar la població.

En aquell moment, el PSC ostentava la presidència de la Generalitat amb els segons millors resultats de la seva història (42 diputats) i amb un Pasqual Maragall que governava amb mà catalanista el darrer PSC que va servir el país, després que el PSC el rescatés l’any 1999 quan el partit albirava un enfonsament. ERC acompanyava amb 23 diputats un govern amb la proposta històrica de la reforma estatutària sota el braç des de feia anys, i l’objectiu ideològic de posar sobre la taula el debat sobiranista des del punt de vista d’influir en el govern socialista català cap a posicions més sobiranistes i aconseguir, de passada, CiU cap aquesta vessant del catalanisme. El tripartit el completava una Iniciativa amb la que costava entendre’s, però que es va avenir al pacte, i al final va ser la formació que més el va reivindicar.

Artur Mas, el tapat que va trair Catalunya, abans de posar-se al capdavant del procés independentista

Artur Mas havia crescut políticament a l’ombra de la CiU de Jordi Pujol. Duran i Lleida buscava ser el relleu del president, com també ho va voler Miquel Roca. Pujol va ser hàbil e prendre la decisió de designar Mas com a Conseller en Cap en el seu darrer govern. Mas va créixer en el poder a la Generalitat, tot agafant experiència, però va haver de fer la travessia del desert per fer la cura d’humilitat que l’ha dut a ser un president controvertit però estimat pel poble. El pacte Mas-ZP va ser el punt més baix de la seva gestió a la oposició. Això era el 21 de gener de 2006. Zapatero va prometre quelcom a un Artur Mas que va accedir a actuar d’esquenes al govern de Catalunya per poder vendre un pacte davant dels catalans com a gestió pel país des de la oposició. La gent no va entendre el mateix, i el famós vídeo de David Madí acabaria d’enfonsar el projecte.

El beneplàcit de Rodríguez Zapatero al nou pacte tripartit, va fer remoure la consciència de l’actual president de Catalunya en funcions. Mentre el primer tripartit moria amb la negativa d’ERC de demanar el ‘Sí’ en referèndum per un Estatut que Espanya aprovava eliminant el concepte ‘Nació’ conjuntament amb d’altres mesures substancioses, Montilla feia el llit al president Maragall i es feia amb el control del PSC. Inexplicablement ERC hi donava suport i conformava el segon tripartit. La política de partits i el frontisme entre CiU i ERC, dos partits amb obediència només a Catalunya, seguia frenant però a la vegada lubricant el procés que havia d’esclatar el 2010. Mas creia que seria president, però el capritx de la història va voler que Mas allargués encara una legislatura més la seva travessia del desert.

Espanya trenca per primer cop la baralla, amb supèrbia i esperant la submissió dels catalans, tal i com els teníem acostumats

La Catalunya que va trobar-se un bon 28 de juny de 2010 una sentència després d’anys esperant la resolució (l’Estatut va referendar-se pels catalans el 18 de juny de 2006, malgrat les ribotades provinents de l’Estat) d’un tribunal Constitucional que havia admès a tràmit recursos d’inconstitucionalitat des del 2007, i a qui se li morien els membres ofegats entre les teranyines de l’òrgan, ja no era la mateixa que va deixar Pujol quan va plegar.

Catalunya no va poder tolerar la gran frustració que van suposar anys de debat sobre un text que després de ser retallat per tot arreu va ser liquidat per un TC que va estar-s’ho pensant una eternitat, acabant tot en un no-res. Massa esforços en va per una Catalunya nova i deslliurada del pes de la influència de Jordi Pujol i del procés de transició espanyola dels anys setanta-vuitanta. Aqui van néixer també les grans manifestacions de les darreres quatre diades, i així hem arribat, en deu anys, a l’actual parlament amb majoria independentista.

Mas agafa les regnes del procés, pacta amb ERC i porta el país cap a un referèndum frustrat i unes eleccions plebiscitàries

Aquell qui va vendre’s el país a canvi d’un possible suport post electoral del govern espanyol, va saber aprendre de l’experiència i va arribar a la presidència de la Generalitat després d’una maduració que el va portar a demanar el pacte fiscal en la seva primera legislatura com a president –amb el suport del PP-, i després el referèndum amb ERC quan Espanya -amb el PP ja al poder- li va girar l’esquena. ERC comprava el canvi de Convergència i el també renovat Oriol Junqueras feia confiança al president i pujava a bord de la nau sobiranista. “Això acabarà bé”, va dir el president aleshores.

El país havia fet un bolc considerable. El 2012, el PSC va fer el pitjor resultat de la seva història amb Pere Navarro (20 diputats), batent el propi rècord de Montilla el 2010 (28 diputats). ERC finalment feia el sorpasso que tant havia anhelat Carod-Rovira i Puigcercós feia gairebé 10 anys, i veia com CiU, a canvi del pacte de suport al govern, li comprava el discurs sobiranista i el situava en l’eix central de la política dels propers anys. L’entrada de la CUP amb David Fernández al capdavant, i el creixement de C’s (a l’altre extrem) va simbolitzar el canvi de paradigma en la política catalana, i l’inici de la revolució dels somriures.

Avui fa deu anys, ningú no s’imaginava que l’independentisme passaria del 15-17% al 47,8% i una majoria absoluta de 72 escons. A Catalunya li ha costat molts esforços i sacrificis posar la dignitat del país per sobre de totes les coses, i buscar finalment la solució a tots els nostres problemes: la independència del regnes d’Espanya. I l’Estatut de Catalunya que el Parlament va aprovar de forma solemne i amb aplaudiments i el Cant dels Segadors, va ser la primera pedra del projecte que Espanya va ajudar després a catapultar a còpia d’uns tribunals que ara carreguen contra un president transformat i erigit com l’home que després d’una evolució ideològica pròpia, va decidir –escortat pel govern, ERC i la CUP i la societat civil-, posar les urnes el 9 de novembre de 2014 per permetre que els catalans decidissin sense coaccions de fora el seu futur. La resta de la història fins ara ja la coneixem.

Què queda de l’Estatut aprovat en referèndum el 2006?

De moment, el cadàver d’aquell Estatut és vigent a Catalunya. L’esperit original del text –d’ànima federalista, com ho era Maragall- ha quedat en la retina dels catalans com el primer cop que Catalunya va enviar al regne d’Espanya i que aquesta va témer. Si ZP hagués respectat aquell text, i de pas hagués complert una de les promeses que va fer, la més important, l’”apoyaré”, potser no haguessin arribat –encara- a la situació actual. La reacció d’un PSC gris i en declivi acatant una sentència –que havien ajudat a forjar- cap a un Estatut en el que també van deixar de creure a través del defensor del Pueblo, d’Alfonso Guerra i del propi Iceta que s’asseia al cantó espanyol en les reunions bilaterals per tractar el text Espanya-Catalunya, va passar a defensar els articles retallats com a objectiu de país d’aleshores endavant. Aqui va morir l’ànima catalanista del partit i, amb aquesta mort, la transversalitat d’una formació que ha quedat reduïda i diluïda en un espanyolisme recalcitrant que ja ni tant sols defensa el dret a decidir i que encara es conformaria, després de tot el que ha passat i hem viscut i, sobretot després de quatre diades multimilionàries, amb les mateixes engrunes d’un cadàver que ells mateixos van amputar.

 

12 comentaris

Imprimir Enviar